El 2 de juliol el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat feu vint-i-cinc anys. L’efemèride es limità a un “concert extraordinari” del Cor de la Generalitat. No hi havia molt a celebrar. La història del MuVIM, en el millor dels casos, és ambivalent. I, en dies de soterrar, les commemoracions són sobreres.
Encara avui, al web, s’afirma que “el MuVIM és un museu consagrat a preservar i donar a conéixer les idees que han fet possible el món modern. Perquè les idees tenen el poder de canviar la nostra vida.” Però les idees incomoden els dirigents actuals. Algunes, és clar, com ara les il·lustrades. El racionalisme i, fins i tot, el liberalisme clàssic, diguen el que diguen, no casa gens bé amb ells.
Encara detesten més les consignes de llibertat i igualtat dels revolucionaris francesos que han defensat posteriorment els moviments obrers, feministes i de defensa de les minories, entre altres. Per aquesta raó, han decidit la voladura d’un museu de patrimoni immaterial, de la modernitat. Sense anunciar-la, però. Reaccionaris i covards.
Ja sabem que el PP, ací i arreu, no té cap problema a pactar amb un partit d’extrema dreta com Vox. I ells sí que tenen un programa. El que fou conseller de cultura i vicepresident del primer govern de l’infame Carlos Mazón, el matador de bous Vicente Barrera, afirmà que “queremos ir hacia una cultura blanca, donde no sea un arma de colonización de conciencias y de adoctrinamiento político. […] vamos a hacer […] política cultural blanca, donde la gente vaya a disfrutar del cine, del arte o del teatro, pero no tiene por qué haber un contenido ideológico detrás.”
Educar en drets humans seria adoctrinar i introduir els bous a les aules alliberar consciències. Són ultradretans i, per tant, demagogs. Però saben on volen arribar. Seguint aquesta lògica, el MuVIM tenia els dies comptats. Fa quatre mesos, de fet, ja ho vaig denunciar.
Tindrem art pur, doncs. Art crític, mai més. Tot i que, dissortadament, la majoria d’exposicions temporals del MuVIM del període 2015-2025 han sigut cultura blanca, tirant a grisenca, cal destacar excepcions meritòries com ara “La modernitat republicana”, “25 años de paz. El llavat d’imatge del franquisme el 1964” o “Tinta contra Hitler”.
Una flor, certament, no fa primavera. Però ara arriba la desertificació. Ja no es criticarà el feixisme…, perquè és ideologia. S’ha d’exposar tothora Sorolla i la lluminositat mediterrània. Cal exaltar la regió i ofrenar noves glòries. Certament, el pintor valencià era un gran artista. Però no hi ha res més? Així entenen la cultura, un dret reconegut en la Constitució de 1978 i en l’Estatut d’autonomia.
De moment, podrien haver començat la nova etapa del museu d’art provincià amb mostres potents. Però no. No donen per a més. El CCCB, contràriament, presenta una exposició fantàstica sobre Mercè Rodoreda, “Rodorera, un bosc”, i, sense anar gaire lluny, l’IVAM mostra la seua col·lecció, amb més de dos-cents seixanta artistes (que es diu ràpid), i el Museu de Belles Arts de València, “Rubens. La gestació d’un geni”.
Les dues primeres mostres temporals del nou museu s’han limitat a unes quantes escultures i, tot aprofitant que el Ròdan passa per Avinyó, alguns rellotges francesos del segle XIX. En la primera, Cossos fosos en el temps, han tractat d’encabir setze estàtues en un espai minúscul, l’antiga botiga, sense les condicions pròpies d’una sala expositiva. I, tot i el bon fer dels professionals, de miracles, només en feia sant Vicent Ferrer…, i tots els altres sants.
Contràriament, han dedicat tota la Sala Parpalló, espai d’art contemporani de la Diputació de València fundat per Artur Heras, que han deixat degradar, a un parell de desenes de rellotges de sobretaula. Han triat un nom metafòric: Precisió i ornat. A cap de les dues inauguracions, per cert, hi anà Mompó. Tot un símptoma del que li interessa la cultura! Caps fosos.
I ara el nou director del MuVIM moribund, David Gimilio, triat per María Escamilla, pròxima a Vicente Mompó, per afinitat i no per idoneïtat (hi havia candidats amb un currículum més extens i intens que no el seu), ha anunciat en un comunicat, ni més ni menys, una nova exposició permanent “entorn dels Sorolla, Benlliure, Pinazo o Ferrándiz”.
I ha afegit que el fons artístic de la Diputació de València compta “amb milers de peces de gran valor dels segles XIX i XX.” Hi ha peces de gran valor, és cert. També n’hi ha de valor mitjà. I unes altres, moltes, que no arriben ni a això. El fons dona per a una exposició permanent de qualitat de dos mil metres quadrats?
Notes de premsa, sí. Rodes de premsa, no. Defugen les preguntes. No fora cas que hagen de donar explicacions. Se’ls veuria massa com improvisen. Són inútils i poregosos. Jo, tanmateix, tinc algunes qüestions:
—Redactaran un nou projecte museogràfic i el faran públic? Quan? Serà una exposició permanent nova, és a dir, una narració museogràfica amb introducció, nus i desenllaç, amb obres seleccionades per als objectius d’un discurs, o es limitarà a una exhibició per a fer bonic, una simple acumulació de peces sense cap voluntat educativa, cosa que no hauria de permetre’s un museu públic?
—Quin termini d’execució i quin cost tindrà? Als altres museus, les col·leccions permanents els ha costat molts anys de fer, molt més d’una legislatura. Podrà estar aquesta enllestida abans de les eleccions de maig de 2027?
—Està completament catalogada la “col·lecció” d’art de la Diputació? Sabem en quines condicions de conservació es mantenen les obres per a poder ser exposades de manera permanent o per a viatjar constantment pels municipis?
—Amb quin equip professional es durà endavant una transformació d’aquesta magnitud? El MuVIM és el museu de la Diputació de València, amb molta diferència, que menys conservadors té. L’ETNO i el Museu de Prehistòria gairebé els tripliquen.
—Què passarà amb l’exposició permanent actual, “L’aventura del pensament”? Fa mesos que està tancada al públic (també la cafeteria, per cert). Es desmuntarà? Per què? Quin pressupost i quin temps costarà carregar-se un dispositiu tecnològic complex extensíssim?
Preguntes sense resposta a una política cultural sectària i sense rumb.
