Salvador Vendrell
He conegut pocs yuppies, però els que he conegut volien ser més yuppies del que realment eren. Tenien pressa per semblar que havien arribat a un lloc on encara no havien arribat. Potser això és una de les característiques del yuppie: no tant haver triomfat com necessitar que es note que estàs triomfant.
Els yuppies van arribar amb els anys vuitanta, almenys la paraula. Joves, professionals, urbans, diners, bons vestits, cotxes, restaurants i una certa obligació de tindre èxit. Tom Wolfe els va mirar amb ironia i Bret Easton Ellis amb una mica més de mala llet. Però potser no cal anar tan lluny per reconéixer-los. Els que jo he conegut no arribaven a tant. Volien més del que tenien i feien com si ja ho tingueren. Eren una mica yuppies de desig, de posat i d’aspiració. No arribaven, però bufaven en caldo gelat.
Tobies Grimaltos
Ja no es gasta aquesta paraula que durant els vuitanta i part dels noranta es gastava tant. Yuppies eren joves professionals urbans, amb formació universitària, ben posicionats econòmicament. Diria que eren el que abans s’havien dit peres i després es digueren pijos. Amb una diferència, però, en el cas dels yuppies la seua salut econòmica provenia (almenys suposadament) de la faena, eren professionals qualificats i ben pagats. Els peres i els pijos podien ser “simplement” fills de papà.
Jo una vegada vaig ser yuppie; bé, vivia en la zona yuppie d’una ciutat. Va ser quan, amb una bona beca, vaig anar a fer una estada de recerca a la Universitat de Birmingham. Llogàrem un apartament al barri de Harborne, “in the yuppie area” que deien ells. Una zona residencial benestant i arbrada diu la IA. En realitat, jo, de lluny, tampoc no desentonava: era jove, i em considerava ben pagat. Una altra cosa era si entràvem en detalls.
Jove i ben pagat, eren uns altres temps. Però no em dec queixar dels actuals.
