Salvador Vendrell
Ara que estic jubilat i tinc temps, quan plou m’agrada eixir a buscar caragols. Abans hauria pensat que això era perdre una vesprada. Ara em sembla una manera ben digna de passar-la. Quan plou de veres, els marges s’omplin de caragols i jo vaig fent la meua collita. A casa, primer s’han de porgar, que és tenir-los un parell de dies sense menjar. Abans de cuinar-los, els has d’enganyar amb aigua calenta, perquè isquen de la closca. I, després, ve la millor part: la salsa: un bon sofregit de tomaca i ceba. Allí no hi ha pressa. Et pots passar una bona estona sucant mig pa, fins que el plat quede net. Supose que també, per això, m’agraden els caragols. No sols perquè ara, quan plou, em diverteix anar a buscar-los, sinó perquè porten darrere una certa manera d’entendre la vida.
Fa uns dies vaig llegir que a Tricio, a La Rioja, fan carreres de caragols. Enguany hi han participat setanta-sis i va guanyar Papapoya, un caragol de sis grams, després d’arrossegar durant sis minuts una llauna de conserves de 230 grams. Més de trenta-vuit vegades el seu pes. Guanyar una carrera arrossegant una llauna que pesa trenta-vuit vegades més que tu té el seu mèrit. Des d’aleshores, quan veig un caragol pel marge, pense que potser no és només un caragol. Potser és Papapoya i encara no ho sabem.
Tobies Grimaltos
Ens sorprén la lentitud del caragol i ens diem que els caragols mai no tenen pressa. Al cap i a la fi, pensem, no necessiten fugir per defendre’s dels predadors. No els cal fugir perquè poden amagar-se dins la closca. Però qui ens ha dit que no tenen pressa? Com sabem això? Que el seu moure siga lent no vol dir que sempre ho siga igual, de lent, ni que el seu cor no s’accelere a vegades i volguera moure’s més ràpidament: per arribar primer a l’aliment, trobar parella o fugir, qui sap.
La lentitud del caragol ens revela, això sí, alguna cosa, i no sobre ell, sinó sobre nosaltres. Des de sempre ens hem considerat la mesura de totes les coses. És lent qui es mou més a espai que nosaltres i ràpid qui ho fa més de pressa. Si nosaltres correm quan tenim pressa i no tenim la impressió que ho faça el caragol, concloem que ell mai no té cap urgència. I parlem del seu moviment pausat com un indici de la seua serenitat i vida calma. I l’envegem una miqueta en això. Potser ell pensa: si sabéreu…
