He tingut la sort de conèixer Manolo Boix. No diré que el coneixia molt, perquè aquestes coses convé posar-les en el seu lloc, però sí que he compartit amb ell algunes vetlades, converses i uns petits treballs. El vaig veure per primera vegada a casa Joan Fuster, com tanta gent de la nostra generació que va tindre la fortuna de passar per aquell lloc i asseure’s una estona en una tertúlia. Després, ens hem tornat a trobar alguna vegada en un dels actes aquells que sempre ens trobàvem els mateixos. I també he tingut la sort de treballar amb Oreto, la seua neboda, amb qui vaig fer un Tirant lo Blanc per a infants. No era, per tant, un nom que jo coneguera només de veure’l en un catàleg o en una exposició. Boix em va cedir també una imatge per a la portada del meu Fuster per a joves, una antologia de textos de l’escriptor de Sueca. Ho recorde perquè aquestes coses, en el seu moment, no els dones importància, però després, quan passen els anys, els dones molt més valor. Un llibre meu amb una imatge de Boix i, al darrere, Fuster. No és mala companyia.
Però Boix és molt més que el pintor amb qui jo he coincidit unes quantes vegades. Quan mire ara la seua trajectòria, pense que una part important de la renovació artística i cultural del nostre país també té la seua mà. Als anys seixanta, juntament amb Artur Heras i Rafael Armengol, va formar un dels nuclis que van contribuir a trencar amb la pintura valenciana més convencional. Era una època en què també apareixien l’Equip Crònica i altres grups que intentaven obrir finestres enmig d’aquella habitació tancada que era el franquisme. Però el que més m’interessa de Boix és que no es va quedar tancat dins de les sales d’exposicions ni en els museus. Va voler que l’art circulara i arribara a molta més gent. Va passar pels llibres, pels cartells, per les revistes, per les festes, per la cultura popular i, sobretot, i també per la música. Recorde quan Miquel Gil em contà com anaren els d’Al Tall perquè es fera la portada del seu primer disc i com Manuel Boix els la va fer de seguida. Després els en va fer més, perquè eren la mateixa operació cultural que les cançons d’Al Tall: reivindicar la llengua, la memòria i mirar el país amb una mirada nova.
I hi ha el Tirant, aquella gran edició que va fer amb Josep Palacios. Boix va convertir Joanot Martorell en una font d’imatges que ja formen part del nostre imaginari i del nostre patrimoni artístic. També les Germanies, els Borja, la pilota valenciana… La seua obra ha anat construint una manera de mirar el país que no necessita explicar-nos que som valencians perquè ho reconeixem de seguida. Potser per això m’agrada recordar-lo també des d’aquelles coses més pròximes: una conversa a casa Fuster, una vetlada, Oreto treballant amb nosaltres, aquella imatge que em va cedir per a un llibre. Perquè els artistes que acaben formant part de la història d’un país no són només els que pengen als museus. Són també els que, sense que ens n’adonem, ens han acompanyat durant anys en els llibres que llegim, en els discos que escoltem, en els cartells que veiem pel carrer. Justament ara, tornaré tots els llibres que tenen imatges d’ell que em va deixar l’amic Abel Guarinos. És una casualitat que estava aquests dies rellegint Palacios i mirant les imatges de Boix. Boix ha estat un gran artista, una gran persona que he tingut la sort de conèixer. Un home que ha donat moltes imatges al nostre país.
