Hi ha artistes que pinten un país i artistes que, sense adonar-nos-en, ens ensenyen a mirar-lo. Manuel Boix pertanyia als segons. Potser per això, ara que ha mort als 84 anys a l’Alcúdia, costa pensar en la seua obra com una cosa que simplement estava penjada a les parets. Estava també en el paisatge, en la memòria, en la manera com alguns valencians hem aprés a reconéixer-nos.
A casa de familiars meus sempre hi havia obra de Boix. O gravats, o reproduccions, o alguna d’aquelles imatges que de menut no sabia ben bé què eren però que identificava immediatament amb alguna cosa pròxima. Així que abans de saber qui era Manuel Boix, jo ja havia viscut entre els seus fragments.
I dic fragments perquè així recorde una part de la seua obra: cossos que no acabaven de ser cossos, formes orgàniques, ombres, mans, trossos d’anatomia, objectes desplaçats del seu lloc. Confesse que, de xiquet, algunes d’aquelles imatges em feien por.
Amb els anys, la meua mirada va anar canviant. També els gustos. Vaig conéixer altres llenguatges artístics, vaig deixar de veure unes coses i en vaig començar a veure unes altres. Boix, mentrestant, continuava evolucionant com és natural. Això passa amb les obres que t’acompanyen durant tota una vida: no són mai exactament les mateixes, perquè tu tampoc ho eres.
Anys més tard, estudiant Belles Arts, un professor em va preguntar d’on era. La resposta fàcil hauria sigut dir València (Russafi born and raised). Però la conversa va acabar anant cap a l’Alcúdia, el poble dels meus pares, la Ribera. Aleshores em va preguntar si coneixia Manuel Boix.
Clar que el coneixia. Com no havia de conéixer-lo, si estava a les parets?
Boix va nàixer a l’Alcúdia el 1942 i, des dels anys seixanta, va participar, amb artistes com Artur Heras i Rafael Armengol, en la renovació del llenguatge artístic valencià vinculada al nou realisme. El 1980 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.
Pocs artistes han contribuït tant a la construcció estètica del País Valencià modern.
Si existeix alguna cosa que puguem anomenar una ètica valenciana, una manera d’entendre la llengua, la memòria, la terra i la cultura, Boix va ajudar com pocs a construir-ne també una estètica.
Ho va fer tornant una vegada i una altra a la història i al territori: les Germanies, els Borja, Tirant lo Blanc, les portades dels discos d’Al Tall, la petjada que va deixar al seu poble… I també el general Joan Baptista Basset.
Quan Manuel Boix va donar rostre al general Basset, no estava imaginant només una cara. Estava donant imatge a una memòria col·lectiva. Convertir en visible una història que sovint ens havien contat sense imatges era també una forma de lluita. Una manera de dir que nosaltres també venim d’algun lloc, que tenim rostres, gestos, mans, història.
Moltes de les seues imatges han acabat funcionant així: com part de l’alfabet visual d’un país que aprenia a mirar-se. Les mans de la pilota, els cossos en tensió, els símbols.
Hi veig una voluntat fonda de vindre de la història, d’estar-hi i d’acabar formant-ne part.
Fins i tot alguns recursos gràfics seus em produïxen eixa sensació. Una paraula contemporània en què, de sobte, la inicial apareix en un altre color i recorda una caplletra antiga. Un gest que remet als llibres vells, a una tradició escrita anterior a nosaltres. Potser és una lectura personal, però sempre he vist en Boix eixa tensió entre la contemporaneïtat i la voluntat d’arrelar cada imatge en alguna cosa que venia de molt arrere.
I després hi ha les mans.
Les mans enormes de la pilota valenciana. Boix va prendre com a model les de Paco Cabanes, el Genovés, per a la sèrie El punt dins el moviment, i les va convertir en una de les imatges més potents del nostre esport. A Xàtiva, l’Arc Daurat continua al Bellveret: dues mans monumentals i una pilota. Un gest popular convertit en monument.
Això també era Boix: elevar sense desnaturalitzar. Fer entrar al museu allò que ja tenia dignitat abans d’entrar-hi.
La seua obra és molt més ampla que la que jo he conegut i estimat. Hi ha pintura, escultura, gravat, cartellisme, il·lustració i llibres. Hi ha dècades distintes i Boixos molt diferents.
Però cadascú guarda una versió pròpia dels artistes que estima.
El meu Boix és sobretot el dels gravats en què podies perdre’t. El de les formes estranyes. El dels cossos interromputs. El que de menut m’inquietava i que després vaig aprendre a navegar. El que trobava a les cases dels meus familiars quan anava al poble. El que, sense que ningú haguera d’explicar-m’ho, em deia que aquelles imatges pertanyien d’alguna manera al mateix món que els camps, les paraules dels majors, l’accent, els pobles de la Ribera i aquella forma tan difícil d’explicar un territori.
Sense Manuel Boix, el País Valencià continuaria existint, naturalment. Però no el veuríem exactament igual.
Boix va donar forma visible a una sensibilitat col·lectiva. Va posar cara, gest i textura a una història que massa sovint s’havia explicat sense imatges. I així, quasi sense adonar-nos-en, va canviar una part de la manera com ens mirem.
Per als que treballem amb la imatge, difícilment podem aspirar a més.
Ivan Gallego i Fenollar és membre del Consell de Govern de la Universitat Politècnica de València, on representa el personal tècnic, de gestió i de serveis (PTGAS). Forma part de la junta del PTGAS per STEPV, va participar en la comissió redactora dels nous Estatuts de la UPV i és membre de la Comissió de Desenvolupament Estratègic.
