Continuar creant

La mateixa vesprada en què ens deixava l’artista Manolo Boix la Companyia de Teatre Micalet obria al públic el que fins ara havia estat el seu local d’assaig, a Torn de l’Hospital, al cor del barri de Velluters de València. Ho feia, després d’un acurat treball de restauració d’un espai que ara pot acollir una setantena d’espectadors, amb la reposició de l’espectacle Bomba va, bomba ve que es va estrenar en 2023. Algunes coincidències tenen el do prodigiós de l’oportunitat i estableixen noves correspondències que pareixen sorgides del no-res però tenen arrels fondes. La vigència de Joan Fuster que ha fet possible aquesta peça de teatre-documental també batega en la poderosa obra plàstica de l’artista de l’Alcúdia –com tot el que de rellevant es mou en cultura al País Valencià des dels anys seixanta. És per aquest cantó que els camins del comiat de l’artista i els de la benvinguda del grup teatral s’entrecreuen. Feliç coincidència, doncs: la continuïtat de la cultura d’un poble que no pot estroncar cap mort ni la simple circumstància adversa. S’apaga la vida de Manolo Boix en el mateix moment en què les llums d’un nou espai teatral s’encenen. La veritat ix a escena i il·lumina el llegat imperible de l’autor de Sueca tot fent memòria dels atemptats amb bomba de què fou víctima en 1977 i 1981 i de la persecució i criminalització a què el van sotmetre els poders instituïts i més espuris per haver posat una mica de llum, amb la paraula raonada, a les enterques ombres de la història dels valencians. ¿I a què dedicà gran part del seu esforç artístic Manolo Boix sinó a il·luminar amb un nou realisme (que a vegades ha estat definit en termes d’hiperrealisme) i una visió pròpia oblidades escenes del passat col·lectiu, històric, literari per fer-les descansar sobre un present sempre incert, assetjat encara per la mateixa violència ambiental que alimentava les bombes de Fuster, la de la revolta cruelment reprimida dels agermanats i la de totes les Almanses, la de l’ocell que ofega una mà poderosa i implacable d’una de les composicions més celebrades de Boix? En l’escrit de 1981 «Manuel Boix, pintor» Fuster apunta una idea que trobe ben suggerent. Per a ell moltes obres de l’artista, tan precioses i precises en el detall, són autèntics documents: «Més que “símbols”, en l’obra de Manuel Boix trobem “detalls”: documents. Hi trobem, sobretot, el fet que Boix és un “pintor” que converteix en denúncia tot el que toca: tot el que veu». L’oportunitat de les coincidències: obrin un nou espai per al teatre el mateix dia en què ens deixa Boix, que a penes ha sobreviscut uns dies a un altre nom imprescindible de la plàstica contemporània, el seu amic i col·laborador en molts projectes, Artur Heras. Amb una obra que documenta els atemptats contra Fuster amb unes bombes l’ona expansiva de les quals pretenia soscavar un moviment valencianista posat al dia i eixamplat en el seu horitzó natural dels Països Catalans i la mateixa existència digna i diferenciada del poble valencià. El muntatge teatral amb què la Companyia de Teatre Micalet inaugurava la seua sala és una mostra –una mostra més– de la vigència de Joan Fuster i la constatació que només l’esforç de sobreposar-se a les adversitats (en aquest cas provocades pel «foc amic» que fa poc va privar la companyia de l’espai històric del Teatre Micalet) assegura la continuïtat d’una cultura. Desapareguts Boix i Heras, perdurarà la seua obra a través del temps, com perdura la de Fuster. Si es tanca un teatre, se n’obri un altre. Si una llum s’apaga (com en aquella elegia primerenca de Raimon, aquell Som que va obrir-nos les portes de la joventut), noves llums il·luminen l’escena perquè la veritat del teatre continue trobant el seu públic natural. Ni les bombes ni la violència poden matar les idees i la paraula ni la força imperible de la imatge artística que es multipliquen en els seus ecos. Ho devem, sens dubte, a persones com Fuster, Boix o Heras, però també als qui han estat capaços d’encetar la nova aventura de la Companyia de Teatre Micalet al barri de Velluters enlairant una torxa antiga i molt ben encesa: Laura Sanchis, Joan Peris, Juli Disla, Pere Mallol, Guille Zavala i Pilar Almeria. Gràcies.

Et pot interessar

Volem donar veu al Sud, i tu? Amb 200 donacions és possible. Fes-te micromecenes