Aquesta setmana hem tingut coneixement d’una descoberta arqueològica sorprenent i meravellosa a Alacant. En els treballs de regeneració de la platja de l’Almadrava, situada entre l’Albufereta i el cap de l’Horta, ha aparegut, per casualitat, un cap escultòric que podria estar datat entre els segles I i II dC i que, segons els experts, és una de les troballes arqueològiques de l’època romana més importants a la ciutat i a la província. Es tracta d’una obra de marbre blanc de 22 cm d’altura i 19 cm d’amplària que representaria molt possiblement la deessa Venus i que es troba en un molt bon estat de conservació, raó per la qual el seu valor cultural i històric és incalculable. Alguns ja l’hem batejat com la Venus de l’Almadrava.
Cal aclarir, primer de tot, que no és un bust, sinó un cap. En art escultòric, per a considerar-lo un bust ha de tindre també la part superior del tòrax, i no és el cas. En una primera valoració, els especialistes assenyalen que podria tractar-se d’un cap situat sobre una base, encara que tampoc cal descartar que siga la part que falta a alguna de les estàtutes escapçades de les Venus de l’època altoimperial romana, i potser el cos continua soterrat en algun lloc d’aquesta platja alacantina d’aigües tranquil·les i sense onatge. Els tècnics tenen clara també la influència hel·lenística pels cabells ondats i recollits amb una ratlla central. És probable que la peça estiguera en la casa d’alguna família noble en el territori de la ciutat de Lucentum, i com que les troballes d’aquest tipus normalment no estan descontextualitzades, això suggeriria que la domus romana podria haver quedat sepultada sota les obres.
La zona on ha aparegut aquesta troballa està plena de ruïnes de tota mena. Al final de la mateixa platja hi ha vestigis d’unes antigues piscifactories tallades en la roca i banyades pel mar Mediterrani que devien servir a les vil·les de luxe de l’època. I molt a prop, al tossal de Manises, hi ha el conegut jaciment iberoromà de Lucentum. Menys conegut, en canvi, és l’emplaçament arqueològic del tossal de les Basses, descobert en els anys noranta del segle passat i en el qual s’han trobat restes d’ocupacions neolítiques, iberes, romanes, àrabs i medievals que demostren que la zona ja va estar poblada des de fa sis mil anys aproximadament. Sí, una zona ben cotitzada des de l’Antiguitat però absolutament oblidada i abandonada per l’Ajuntament d’Alacant, que per a sorpresa de ningú ha donat el vistiplau al desenvolupament d’un pla urbanístic que preveu la construcció de mil vivendes, zones verdes i d’equipament al costat del jaciment, si no és que el soterren directament amb el formigó armat.
No seria la primera vegada. Les males llengües diuen que més d’un assentament arqueològic per l’Albufereta i el camp de golf va ser tapat fa trenta o quaranta anys per construir vivendes. Què no hi ha haurà sota els blocs d’apartaments de la platja de Sant Joan? Això enllaça amb un altre despropòsit: el Govern valencià permet la construcció a balquena d’edificis a peu de platja que haurien de ser il·legals. Ja sabem que el Partit Popular és molt donat a destruir la cultura a favor del benefici econòmic d’uns pocs. En aquest cas, el consistori que comanda Luis Barcala s’ompli la boca amb el descobriment de la nostra particular Dama del Mar, però no ha paralitzat les obres, senyal que no li està donant la importància que mereix. A un any de les eleccions locals, em fa l’efecte que a l’alcalde, les ruïnes romanes sota la nostra ciutat actual, li tenen igual.
Però tornem a aquesta peça excepcional, sens dubte d’una bellesa sublim. Després de vore el vídeo que circula per Internet en què supose que és l’arqueòleg municipal qui l’agafa amb les mans, sense guants, com si fora un pernil, em pregunte per què la toca tant si té un valor immens. No soc cap expert en art, però em sorprén molt com la manipula. Hi ha qui diu que en els museus, depenent del material, si és pedra o ceràmica és millor una mà neta i nua que no els guants, perquè pot esvarar-se i trencar-se en mil pedaços. Però si és tan valuosa, com la tenen protegida amb un simple paper bombolla? És que sembla que l’hagen embolicada en la botiga de souvenirs de l’Esplanada, xe!
Per descomptat, espere que la peça no caiga en mans d’algun polític que se l’emporte al seu xalet particular. Dic això perquè, en aquesta ciutat, mai no se sap. Els veig capaços d’endur-se-la a un dels pisos de Les Naus, o de col·locar-la al mig de la polèmica urbanització com a adornament. Recordem que la família del dictador Franco va sostraure dues estàtues del segle XII atribuïdes al mestre Mateo que formaven part del conjunt escultòric exterior del pòrtic de la Glòria de la catedral de Santiago de Compostel·la. Confie que la nostra Xiqueta de l’Almadrava es quede a Alacant, la ciutat on ha aparegut i on tenim un museu arqueològic de primer nivell, el MARQ, on serà la protagonista i podrà estar ben conservada i exposada públicament. Per favor, que no se l’emporten fora com solen fer en aquests casos. Tots tenim al cap el cas de la Dama d’Elx, que es troba al Museu Arqueològic Nacional de Madrid i no a la seua Ilici natal.
Un últim apunt sobre coses mal fetes. Ni una menció a l’operari que la va trobar. No vull dir que al treballador li corresponga el 50% del valor de la peça, però sí hauria estat bé que els mitjans de comunicació, almenys, s’hagueren fet ressò del seu nom. Trobe que mereix un reconeixement públic, i no m’estranyaria gens que no li hagen donat ni les gràcies. Ves a saber.
L’Afrodita grega, Venus en l’equivalent de la mitologia romana, representa l’amor, la bellesa, la passió i la fertilitat. Aquesta immaculada deïtat que ha sobreviscut vora dos mil anys ens acaba de donar una gran alegria a tots els alacantins que amem l’art. Estic segur que tota la zona deu estar plena de restes i que si s’hi feren més excavacions, eixirien a la llum nombrosos tresors que estan amagats sota els nostres peus. En qualsevol cas, aquest importantíssim descobriment ens ha d’ajudar a copsar la importància de mantindre, conservar i posar en relleu el nostre inestimable patrimoni arqueològic. Un llegat sepultat pel pas del temps i que, de tant en tant, apareix per a recordar-nos el seu pas per la història.
