Afirma el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua:
Sil·logisme: m. LÒG. Raonament que consta de tres proposicions, l’última de les quals es deduïx necessàriament de les altres dos.
Entimema: m. LÒG. Sil·logisme en què se suprimix una de les premisses per ser massa evident i consta, per tant, de dos proposicions tan sols, l’antecedent i el conseqüent.
Tenint en compte que no fa tant de temps vam celebrar el Centenari de l’assagista suecà Joan Fuster i Ortells, no em puc estar de reconéixer l’innegable fet que molts aforismes de Fuster apareguts en el seu Consells, proverbis i insolències (1968) i altres reculls constituïxen autèntics arguments lògics (entimemes o sil·logismes) que, potser, ens han passat desapercebuts. Considereu la sentència fusteriana següent:
Quan dic no, a què dic sí?
En el cas que ens ocupa, ens trobem davant d’un entimema perquè conté una premissa no explícita: (P ⋁ Q). L’argument lògic complet seria el següent:
P ⋁ Q (Puc dir sí a P o a Q)
¬P (Dic no a P)
.·. Q (Per tant, dic sí a Q)
Com podeu constatar, ens trobem davant l’argument lògic anomenat sil·logisme disjuntiu, el qual sol aparéixer en tots els manuals de lògica matemàtica. Amb este argument, Fuster ens planteja, com feia el filòsof francés Jean Paul Sartre, l’àmbit de les eleccions humanes com un seguit de disjuntives en les quals, de la negació d’una premissa, se’n deduïx necessàriament l’acceptació o afirmació de l’altra que hi és contemplada. Però l’autèntica bellesa d’este aforisme, al meu entendre,rau en la seua brevetat i en la pregunta retòrica relativa a l’adequació ètica, estètica, moral o política de l’opció a la qual u diu sí.
Este altre aforisme de l’assagista suecà conté un agument lògic complet (o siga un sil·logisme en sentit ampli) ben conegut per tots:
Està escrit: “No judiques, si no vols ser judicat”(o potser: “No judiques i no seràs judicat”; no me’n recorde). Bé. Tanmateix, i comsevulla que sia, segons sembla, serem ─i ja ho som─irremeiablement judicats. ¿Per què, doncs, privar-nos ara del gust d’anar judicant els altres pel nostre compte?”
Si ens hi fixem bé, vorem que ens trobem davant d’un Modus Tollendo Tollens amb els signes canviats. Vegem la cosa amb més detall:
¬P → ¬Q (Si no judiques, no seràs judicat)
Q (Però seràs irremeiablement judicat)
.·. P (Per tant, no et prives del plaer de judicar els altres pel teu compte)
En este cas podem concloure que, a més de ser argument lògicament impecable, l’assagista suecà no era una persona massa propensa a la idealització d’allò que els clàssics anomenaven la natura humana. De fet, en un altre aforisme afirmava sorneguerament:
El poble diu: “Fer com fan no és pecat”. O siga: “Com més serem, més riurem”.
Comptat i debatut i tenint en compte la seua manera d’argumentar, no resulta desficaciat considerar que Fuster era, com hem capit de seguida tots els qui l’hem llegit, un racionalista impenitent que havia llegit amb molta cura els escrits del lògic britànic Bertrand Russell. La prosa de Russell consistix moltes vegades en una meravellosa i reïxida concatenació de sil·logismes que respiren una claredat formal i una senzillesa extraordinàries. Està del tot clar que l’assagista suecà no parlava debades quan afirmava:
Creieu-me, que és una recomanació feta de tot cor. Llegiu Bertrand Russell. No és un filòsof, és un desinfectant.
I, de fet, Fuster va aplicar eixa mateixa tècnica logicoargumentativa als seus aforismes. Convide vivament els lectors del maître à penser de Sueca a buscar-ne d’altres exemples. Perquè n’hi ha més.
