En este món capitalista on vivim (i que alguns encara confonen amb l’únic món possible) s’ha instal·lat una idea molt útil per al poder: que l’individu és bo, intel·ligent i raonable, però que la massa és una cosa perillosa, obtusa, manipulable. Es repeteix… s’assumeix.
Però passa una cosa, no molt a sovint, la realitat té el mal gust de desmentir els dogmes. I la nostra experiència (la col·lectiva) acaba invalidant l’afirmació i capgirant-la.
Parle, naturalment, de la vaga educativa. De la força col·lectiva dels professors i professores, de les mestres, dels docents de tota mena i condició, que està posant les coses en el seu lloc. I quan dic “les coses” no parle només de la consellera de talante, ni de l’home de l’enxufada de la dipu, ni de cap altre exemplar de la “individualitat” que confon governar amb administrar favors. Parle de posar la col·lectivitat en el lloc que mereix.
Ara que dic talante: també ens han volgut vendre algunes fites històriques com si foren el fruit de la lucidesa d’un individu providencial, posem que parle de ZP. Però no. Les conquestes no baixen de la cella d’un president. Les conquestes són col·lectives. El matrimoni igualitari no fou una genialitat privada, sinó l’expressió política d’una societat que ja sabia que les persones del mateix sexe mereixien un tracte just. Era una societat dient que fumar-li al del costat damunt no era una mostra de llibertat, sinó de mala educació amb nicotina. I així tantes altres coses. Les fites que alguns s’apunten en el currículum no eren seues. Eren nostres.
I en esta vaga passa exactament el mateix. El poder dels sindicats és, en realitat, el poder de la gent organitzada. Amb la gent al carrer, són (sóm) una altra cosa: Com en una muixeranga, ningú no puja sol: s’alça el conjunt o no s’alça res. Són centenars d’equips directius renunciant a diners pels altres. Són desenes de milers de docents assumint dies de descompte, que deu dies de jornal no són cap metàfora: són molts diners, molta vida i molta convicció.
Sembla que ahir Llorca, l’enxufador, volia espolsar-se la responsabilitat com qui es lleva pols de la solapa. I McEvoy, covard d’agenda, continua amagant la seua activitat pública amb una discreció que en realitat és pura fugida. Patètic i, sobretot, revelador.
Inspirats per la fera ferotge, ja no ens valen molles: volem el pa sencer. La fera vol parlar amb l’alcalde, té fam i la gàbia se li ha quedat xicoteta. L’alcalde ha de donar explicacions dels concerts per valor de 72 milions d’euros. Pel genocidi lingüístic contra el valencià… per les escoles que cauen, pels barracons eterns, per les retallades amb corbata, per la propaganda amb diners públics i per la indecència convertida en gestió.
Casos, en sobren. Es la vergonya la que falta.
La lliçó mestra d’esta vaga no és només que l’educació pública sap defensar-se. És que la col·lectivitat, quan perd la por i guanya consciència, deixa de ser massa i es converteix en poble.
I això, naturalment, és el que més por fa als qui sempre han preferit tractar-nos d’un en un. Crec que era l’esquirol qui devorava les abellotes així, d’una en una. Cal reconéixer-ho, ve al pèl.
Ivan Gallego i Fenollar és membre del Consell de Govern de la Universitat Politècnica de València, on representa el personal tècnic, de gestió i de serveis (PTGAS). Forma part de la junta del PTGAS per STEPV, va participar en la comissió redactora dels nous Estatuts de la UPV i és membre de la Comissió de Desenvolupament Estratègic.
