La casa Lamaignere passa certament desapercebuda a la vora de la grandesa de la casa Carbonell, un dels exemples més singulars d’arquitectura senyorial situada en el passeig marítim de l’Esplanada de la ciutat d’Alacant. Els Lamaignere, igual que els Maisonnave, Foglietti, Mabily o Lassaletta van ser els descendents de les nissagues de comerciants estrangers, francesos, occitans i italians que van fer fortuna en terres alacantines, atretes pel conreu del raïm i el comerç portuari.
El flux migratori de la costa mediterrània més immediata va començar amb l’arribada de comerciants genovesos. Llinatges de renom com els Ansaldo i els Escòrcia, aquest darrer encara present a la ciutat, van arribar a establir-se en els alts estaments de la ciutat com a batles i justícies, no sense polèmica pel seu origen estranger, però legitimats per haver-se naturalitzat com a alacantins després d’integrar-se plenament en les estructures socials de la ciutat gràcies al prestigi social guanyat amb el comerç.
Si Gènova va constituir el principal origen d’aquests comerciants durant els segles XVI i XVII, va ser la ciutat de Marsella la que va establir un vincle més fort amb la capital alacantina després de la Guerra de Successió. Afavorits per la sintonia amb el nou rei Borbó, i aprofitant la matèria primera de la ciutat –la barrella, arbust del qual es produeix la sosa per al famós sabó marsellés– moltes famílies vingueren d’aquesta ciutat i l’Occitània al llarg dels segles XVIII i XIX a intentar fer fortuna.
Una d’aquestes famílies va ser la Bouligny, milanesos d’origen però naturalitzats a Marsella, que van arribar a Alacant durant l’època convulsa de la guerra per a fer negocis. Aquesta família va gestionar un fort imperi comercial a cavall de la seua ciutat natal i l’alacantina, creant amb resiliència una estructura que els generaria profunds beneficis econòmics. El caràcter fort de la família, les baralles internes i el volum dels seus interessos, però, acabarien per fer malbé la viabilitat dels seus negocis.
José Bouligny, fill del cap de família i ja plenament assentat a la ciutat lucentina, es guanyà l’oposició dels seus iguals en escriure un informe on reclamava un sistema econòmic més proteccionista, que afavorira el comerç interior front al model econòmic dependent de l’exterior, controlat per grans fortunes estrangeres. José buscava així el favor del govern del regne; un favor que mai li arribà, atrapat en les baralles polítiques del moment i en la inestabilitat creada per la seua figura pública, que li valgueren el boicot dels altres comerciants, i fins i tot un autoexili al camp alacantí, a la finca que encara porta el seu nom (lo Boligni) a l’Alcoraia, des d’on gestionava les rendes pròpies amb el seu germà.
Potser la biografia més destacable d’aquesta nissaga va ser la del germà menor Francisco, que des de ben prompte va perseguir aspiracions de caire militar a les propietats espanyoles als Estats Units. Assentat a Nova Orleans, va contraure matrimoni amb una important família colonial, i gràcies a les seues gestions a Madrid, li va ser encomanat l’establiment d’una colònia a la Louisiana, en aquell moment sota jurisdicció espanyola, per a explotar-hi els recursos naturals, que posteriorment seria la ciutat nord-americana de New Iberia, encara existent en l’actualitat.
Malgrat això, el negoci familiar va fracassar. Sense descendència, amb l’antagonisme de les classes benestants de la ciutat i sense capacitat per a fer front al creixement econòmic per a fer-los competitius, la família Bouligny es va esvanir al vell continent. Vicente Seguí Romá, en la seua tesi doctoral, analitza l’esdevenir d’aquestes famílies franceses i italianes que van fer fortuna a la ciutat en la primera meitat del segle XVIII. En analitzar la figura dels Bouligny, remarca com els vincles matrimonials endogàmics amb altres famílies franceses, van causar la “no integració” de la família en la societat alacantina, realitat a què hem d’afegir la debilitat dels seus vincles i l’aïllament que els va suposar els seus posicionaments polítics.
Així, mentre que Francisco va tindre èxit en establir-se en la Louisiana, arribant els seus descendents a participar de la vida política nord-americana en el congrés dels Estats Units, la branca familiar europea va fracassar estrepitosament, sucumbint a les altres nissagues que participaven de l’atapeït mapa comercial de la capital del sud. D’ella només queda el record de la finca familiar, en l’actualitat una granja-escola que ofereix activitats formatives i experiències rurals, en la ruralia de la ciutat.
El cas d’aquesta família permet reflexionar sobre el paper que juga la riquesa en la constitució de les ciutats. D’antuvi, Alacant posseïa una economia extremadament dinàmica, i si bé l’agricultura era fràgil arran de les condicions climàtiques del territori en què s’assenta, la zona oferia grans possibilitats per a enriquir-se: no debades va atraure, al llarg dels segles, l’interés de tants i tants comerciants que van fer de la ciutat la seua residència. No obstant això, l’aspecte de la ciutat ofereix pocs rastres d’aquesta grandiositat. Alacant ha estat víctima d’aquesta endogàmia: la ciutat sempre ha estat d’esquenes als interessos individuals de les principals fortunes urbanes.
Alacant no és, certament, una excepció en la caracterització de les ciutats portuàries com a llocs de pas, en què els vaivens econòmics i socials porten el favor o la desgràcia per a determinats individus que mai arriben a reinvertir en el conjunt. Però sí que ho és en el sentit que ha cronificat aquesta escletxa entre la font de les seues riqueses amb un monocultiu econòmic fràgil. L’antiga aristocràcia del bacallar, forma en què era referida aquesta classe social associada al comerç i aïllada dels interessos del comú, va fer una pressió fortíssima per a menystenir la creació d’indústria i asfixiar el desenvolupament agrícola a inicis del segle XX.
Ara el port és la rajola i el turisme, amb uns interessos urbanístics encara en mans de les famílies més poderoses de la ciutat. I mentrestant, l’economia fràgil de serveis domina les aspiracions d’una ciutat atrapada en el seu paper depenent, encara segles després, de l’exterior, sotmesa als vaivens d’una economia globalitzada que cada vegada mostra més les seues tensions. Malgrat que hi ha un interés col·lectiu en diversificar l’economia, les institucions no semblen estar disposades a fer el pas de reconéixer la lliçó que mostra que les riqueses individuals són aigua en cistella; però que la inversió en la ciutat és el que aporta en realitat el benestar i el progrés.
