Escric aquestes línies el novè dia de la vaga indefinida del professorat valencià. No es recordava una mobilització tan massiva, organitzada i persistent per l’escola pública des de la cèlebre vaga de 1988, com alguns han observat. Com que durant els trenta-cinc anys que vaig ser ensenyant de secundària vaig participar activament en totes les que es van convocar per a professors o per al conjunt de la comunitat educativa entre 1983 i 2018, em picava la curiositat per esbrinar quantes van ser exactament. De manera que ho he preguntat a la IA (passeu-me la personificació). Per a la meua sorpresa, però, no m’ho ha sabut aclarir al·legant que les dades d’uns (l’administració) i altres (sindicats i col·lectius de professors) diferien. Tampoc no té gaire importància, al capdavall. El cas és que l’escola sempre ha estat un espai candent i un baròmetre fiable de la situació social. L’acumulació d’experiència combativa i organitzativa i la fartera d’arrossegar problemes que no fan més que créixer han provocat la gran explosió d’indignació col·lectiva i d’alegria que pinta amb un verd d’esperança la decandida i en general submisa societat valenciana. Siga el que siga el que finalment aconseguesca a efectes pràctics (i molt probablement, si es manté ferma, moltes de les coses que reivindica), no tinc dubtes que la vaga ja és un èxit incontestable, no solament per a l’escola pública sinó per al conjunt del País Valencià. Moure tanta gent i tan bé com estan fent els ensenyants és una font d’energia que no s’ha de menystenir. Més important que les reivindicacions salarials (i fent abstracció de les necessitats i mancances de cada cas particular) la decisió de plantar-se per fi davant una situació insostenible és pura vitamina. Això es veu en les concentracions i manifestacions d’aquests dies: l’alegria de la lluita solidària, el convenciment de combatre per una causa justa, l’autoestima guanyada d’un col·lectiu maltractat per les successives administracions, la consciència de participar en un moviment democràtic que es desplega des de la base, la despesa generosa i creativa de l’acció col·lectiva.
A la Consellera Ortí, com a tots els que l’han precedida en el càrrec amb raríssimes excepcions, i els inefables Rovira, Font de Mora i Tarancon en el pòdium de la malvada incompetència (perdó per si oblide algun altre cèlebre cap de suro; ah, sí, la María José Català!), el problema de l’escola valenciana i les possibles solucions se li escapen per totes bandes. És clar que no van nomenar aquesta inspectora d’ascens sospitosament meteòric per les seues qualitats gestores, ni per la lúcida comprensió del món educatiu i l’amor per la pública, sinó, com en la immensa i trista majoria dels casos, per assegurar la degradació rutinària de l’escola i la submissió poruga dels professionals. Ortí no podia ser, no és, cap excepció en un sistema que demana molta estima, molts diners i molta imaginació per recuperar pistonada. El que menys necessita és precisament personatges com ella, polítiques com les del seu govern, venedors de fum que encara es deuen pensar que això pot funcionar a base de retallades, reglamentacions inútils, burocràcia a mansalva, pèrdua de poder adquisitiu dels professionals, tecnificació sense nord i menyspreu al saber humanístic imprescindible per a una bona educació. I anar canviant un escenari d’spaguetti western cada ics temps, sense tocar mai el moll de la qüestió, fins a la desfeta final.
En el fons la vaga està posant en dubte tot el sistema educatiu (i per extensió social) i per això li tenen tanta por. Sens dubte que els ensenyants hauran d’arribar a acords i compromisos amb la Consellera quan aquesta deixe de fer el paperet d’indignada i els tics autoritaris i torne a la mesa de negociació a què la llei l’obliga pel seu càrrec. De moment, el moviment per l’escola pública, amb la solidaritat que està despertant en el conjunt del país, té la paella pel mànec i més en el cas sense precedents de la dimissió massiva d’equips directius. Però, ni Ortí, ni el seu cap de files Pérez Llorca i el PPVox, no volen ni poden arreglar un edifici que amenaça ruïna (i per això prefereixen premiar amb diners públics l’ensenyament privat). No només no tenen cap intenció de fer-ho ni poden concebre des de la seua ideologia l’escola que el País Valencià necessita: és que no diposen dels diners que això exigeix. Al final toparem contra el mur del finançament i de la gestió dels propis recursos i de les opcions polítiques decidides i capaces per dur-ho endavant. I d’això es tracta: és la gran lliçó política d’aquests dies. La lluita per una escola democràtica, de qualitat i valenciana, la dels ensenyants que en peu de vaga continuen educant i llaurant el futur de tots.
