La periodista que analitzava els resultats de les eleccions d’Andalusia ho va dir i es va quedar tan ampla: «La democràcia espanyola és prou madura perquè la ciutadania no es deixe enganyar». Ho escric de memòria i segur que no soc literal del tot, però la idea era aquesta. La suposada maduresa de la democràcia espanyola. En un moment en què l’extrema dreta va guanyant espais amb discursos racistes i masclistes que haurien d’encendre tots els senyals d’alarma. La democràcia espanyola sempre s’està autoreivindicant. No sé si passa en altres països, però tinc la sensació que aquesta afirmació contínua del bon funcionament del sistema amaga una consciència de les febleses reals i dels pecats originals del sistema.
Al seu dietari L’any dels cinquanta (Afers-Lleonard Muntaner), Ramon Ramon despulla moltes d’aquestes impostures en temps de pandèmia. Ramon és implacable amb propis i estranys, i lúcid quan parla de política i de certes situacions derivades de tot el que va passar aquell any, el 2020. El retrat que fa dels mesos inicials del confinament és, a estones, esfereïdor. No oblidem que un dietari no deixa de ser una col·lecció d’apunts del natural i que per molta reelaboració que hi puga haver després, la gràcia està precisament en què sabem que allò que ha escrit l’autor ho ha pensat en el moment de viure-ho. La capacitat de veure-hi clar, en moments tan confusos, és d’agrair.
El lector que s’acosta al dietari de 2020 del poeta de Catarroja hi troba coincidències. Seria rar que no fora així. L’experiència del confinament i el dolor i les pors compartides ens van fer sentir més iguals, més igualment indefensos davant d’una entitat microscòpica. Vivíem separats, però ens sentíem més a prop que després, quan vingué l’estampida posterior que encara vivim. Hi reconec la sorpresa pel descobriment d’uns ocells mai vistos abans, la resistència a seguir normes absurdes dictades des del centre asfaltat de l’altiplà sense tenir en compte la realitat, ja no de l’Espanya rural, sinó de certes conurbacions hortolanes com la nostra, el patiment pels malalts, etc. Hi descobrisc reflexions esmolades del bon prosista i pensador i també la tendresa del pare, del fill, del veí. No es tracta d’estar-hi sempre d’acord, sinó de reconèixer el valor que té la mirada de l’assagista que reflexiona sobre la realitat i sobretot gaudir d’una prosa elegant i incisiva, poètica i contundent.
Quan el va començar, poc es devia pensar Ramon que el seu dietari connectaria amb el mític Quadern gris de Pla per la cosa pandèmica. Pla comença el seu llibre precisament el 8 de març de 1918: «com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat». A nosaltres ens confinaren el 14 de març de 2020, però el llibre de Ramon comença en gener, amb l’arribada de l’any en què l’autor ha de fer els cinquanta. La pandèmia, en Ramon, queda reflectida com un fet sobrevingut, inesperat. En Pla és el pretext amb què comença el llibre, però sense més transcendència. La grip, de fet, no és un tema que ocupe el centre d’interès del jove estudiant de dret de Palafrugell, en canvi, el coronavirus i tot el que va arribar amb ell sí que són temes centrals en Ramon Ramon.
Ara bé, no tot són comentaris sobre la covid 19 o sobre política. Hi trobem el Ramon lector, el memorialista i també el poeta, que es baralla amb alguns versos, per exemple. És molt recomanable llegir aquest llibre en paral·lel amb Mar de Xeraco (Edicions 96), una plaquette que recull un grapat de poemes en prosa precisos i punyents on el subjecte poètic que mira el mar des de la platja («el mar és ple, però jo em passo els dies omplint-lo de mirada», deia Joan Vinyoli) veu veritats doloroses com aquesta: «La mar no és cap atrezzo. La mar és la metàfora més cruel de la història».
Mar de Xeraco està dedicat a Josep Piera, tal com es recull al colofó. El llibre es va imprimir cinc dies després del traspàs de l’escriptor de la Drova i la dedicatòria hi és ben pertinent per molts motius. Ramon Ramon ha estat el curador de l’últim llibre que va publicar Josep Piera, Tot són ones (Afers), un recull d’articles que són una invitació a conèixer el Mediterrani a través de la prosa d’algú que, com diu a l’endreça esmentada, «va estimar, entendre i expressar la mar com ningú».
A Tot són ones hi ha articles que parlen de molts racons del Mediterrani, des dels més propers als més llunyans, si bé per a Piera cap racó de la nostra mar era distant, com expressa el primer text del llibre: «Jo no és que siga mediterrani, és que me’n sent ser de cor, de cap, de vida, de paraula, de veu». Aquest text el vam sentir en la veu fonda i vibrant de Pep, com una mar abraonada, compungits encara, tots el que vam assistir al pati del Palau Ducal en l’acte de comiat que li van organitzar familiars, amics i l’Ajuntament de Gandia el tercer dia de Pasqua.
Entre els articles triats per Ramon trobe un que em porta molts bons records d’alguns dels moments que vaig compartir amb Josep Piera. És una de les peces que va publicar al Levante-EMV quan va tornar de visitar-nos a la Universitat de Zadar, on jo treballava aleshores. Allà va estar content de conèixer una part del Mediterrani que no havia visitat mai. Un racó aparentment italià, venecià per a ser més exactes, però viscut en una llengua eslava, un racó que era el del seu amic Predrag Matvejević, a qui havia conegut a Maastricht molts anys abans, que també fou un gran mediterranista, i que com em va explicar anys després un dia va agafar una figa de la figuera de la Drova i es va sentir com a casa.
He tornat a Zadar fa poc. Hi torne sovint, perquè és una ciutat que m’ha estat llar i on he deixat bons amics. A Zadar he evocat en públic, davant dels estudiants de català d’aquella universitat, i en privat, com es divertia Piera recordant que algú li havia explicat que Croàcia tenia forma de croissant o com es prenia un cafè buscant el sol en una de les nombroses terrasses de la ciutat vella. També vaig recordar, com he fet també a l’homenatge que li vam dedicar a la Fira del Llibre de València fa uns dies, com va transformar el seu cèlebre poema «Mar» perquè la traducció al croat funcionara.
Com és sabut, al poema es juga a lletrejar el títol: la m són les ones com mamelletes, la a és redona i planetària, la erre una brisa remorosa. En croat, però, mar es diu more, així que Piera transformà la a en una o, amb certa facilitat (la o encara és més redona i més planetària), però per a l’última lletra va inventar uns versos nous, que evocaven una e salada que era la e del cel (nebo en croat), connectant la versió croata del poema encara més que la valenciana amb la cançó de Gino Paoli que tant estimava.
Quan Piera ens va deixar, jo feia pocs dies que havia rellegit Un bellíssim cadàver barroc. Els primers mesos de la seua estada a Nàpols, on va per treballar-hi com a lector de català, Piera no pot fer classe, perquè els universitaris estan de vaga. Són els anys vuitanta i el poeta s’ho mira amb certa distància, reconeixent els gestos, els discursos i les estètiques dels estudiants en lluita com una mena d’evocació de les lluites setantines a València.
Ara que vivim en una democràcia prou madura segons aquella periodista de Televisió Espanyola i que tenim els mestres al carrer en una vaga indefinida, ara que llegim llibres escrits després de l’última pandèmia que ja no és la de la grip del 1918, es fan presents, com la metàfora cruel de la mar de Xeraco, els versos de la mar de Josep Piera, uns versos que amb la seua sonoritat melosa disfressen la realitat indefugible que acaben expressant: «La mar és l’etern moviment d’aquest univers en un mot que igual diu la vida joiosa, com negre silenci, com mort».
Al seu dietari, Ramon Ramon llig i anota El cingle verd davant la mar de Xeraco i sis anys després, en un article recent a eldiario.es n’ha evocat l’autor recordant-ne el vitalisme. És cert, Josep Piera era el poeta de la sensualitat i de la vida, del Mediterrani i de la bona taula, i si ho era és perquè tenia consciència de l’altra cara de la moneda, per això la seua oda al Mediterrani és amarga, per això els últims versos del poema «Mar» que citàvem adés.
L’última vegada que vaig veure Josep Piera va ser en un recital a casa d’Eduard Marco, després d’haver dinat paella amb una bona colla de gent amiga, com a ell li agradava. Ens va cantar Volare i ens va recitar l’Oda a Santorini i alguns poemes més. Ens hauria agradat que no fora l’última ocasió, però almenys l’ocasió va existir i vam compartir taula i versos a la manera mediterrània, és a dir, a la manera de Pep Piera.
