Durant les protestes de la vaga educativa davant la seu de la Conselleria d’Educació, diumenge a la vesprada, un agent de la unitat antiavalots de la policia nacional espanyola va donar una forta espenta per l’esquena a una dona que participava a la protesta llançant-la violentament a terra i provocant-li una fractura al tabic nasal i punts a la barbeta. El fet que l’agressió fora recollida en vídeo per diverses persones i en les imatges es poguera veure de forma clara com el policia actua a traïció -la dona està d’esquenes i no s’espera el colp-, sense provocació prèvia i sense cap mínima relació de proporcionalitat entre la violència exercida pel policia i els fets que estan succeint ha despertat una profunda i comprensible onada d’indignació. Des de Diari La Veu mostrem la nostra solidaritat amb la professora i el col·lectiu de docents.
De fet, és tan difícil emmarcar l’agressió en els casos ens els quals es comprén el monopoli de la violència que legalment posseeix la policia, que la mateixa delegada del Govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, responsable política del cos, va publicar una piulada on describia els fets com “inacceptables” i prometia “investigar el succés”.
El problema és que, si bé aquesta agressió és especialment indignant per com es produeix i per com ha estat documentada, no és una excepció. L’actuació dels agents de la policia nacional espanyola en protestes socials perfectament legítimes i legals, de fet, protegides per la constitució, acumula actuacions similars. Només cal recordar, per no allargar-nos amb massa exemples, la violentes càrregues que van deixar desenes de ferits davant del Roig Arena en una protesta solidària amb Palestina. Normalitzar que la policia només té un recurs davant de manifestants pacífics que és l’ús de la violència ens porta a un model policial i de seguretat on es vulneren molts més drets dels que en teoria es diuen defensar.
Però no ens cal anar només a les accions més violentes i amb resultats de lesions. Seguint amb la vaga educativa, hem vist diversos episodis on la policia ha impedit el pas i restringit els drets de ciutadans només pel fet que pressuposava que anava a protestar. Un dret, a protestar, com déiem totalment legal i emparat per la Constitució. Almenys en dues ocasions la setmana passada, durant el Ple de l’Ajuntament d’Alacant i una concentració davant Les Corts, els nostres periodistes han cobert com els agents antiavalots impedien el pas a persones que identificaven com a possibles docents en vaga mentre el permetien a turistes. Sense cap mena de justificació legal ni control judicial, uns agents de policia decidien qui podia gaudir del dret de pas constitucionalment protegit, i qui no per una simple adscripció ideològica.
Donar tot aquest poder a la policia és molt perillós i el primer pas cap a un estat policial on els abusos a la ciutadania estiguen a l’ordre del dia. Per açò es fa urgent i imprescindible una reforma en profunditat del model de seguretat, on es posen per davant els drets i la integritat de les persones i no mantenir certs carrers oberts al trànsit, paradoxalment un fet amb una protecció legal molt menor que els drets vulnerats.
I el primer moviment en aquesta reforma ha de ser la derogació immediata de la Llei Mordassa, la Llei Orgànica 4/2015 de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana, una promesa del Partit Socialista que fa huit anys que incompleix de forma sistemàtica. És una llei que dona un poder i unes atribucions a la policia que violen els drets ciutadans a una protecció efectiva de les institucions i que, resulta evident, que són incapaços d’exercir de forma mesurada i amb autocontrol.
Recordem que en 2025 “les organitzacions de la societat civil, entre elles Amnistia Internacional, Defender A Quien Defiende, Greenpeace, Irídia, Legal Sol, No Somos Delito, Novact, CGT, Rights International Spain i Red Acoge, insten que la reforma de la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com la Llei Mordassa, es materialitze abans del desè aniversari de la seua entrada en vigor al juliol i que el nou text complisca amb els estàndards internacionals de drets humans.”
En aquesta qüestió, el govern “més progressista de la història” no ha avançat ni un mil·límetre en drets socials. Encara tenen l’oportunitat en l’últim any de legislatura estatal.
