Ladis tenia la seua llibreria, Pictograma, darrere del Govern Civil, a Castelló de la Plana. Ell i jo ens havíem conegut feia anys. Vam coincidir al Col·legi Universitari (CUC), on Ladis manifassejava una revisteta, Arnera, de què després em vaig fer càrrec jo mateix. No sé si Pictograma era negoci, però va durar temps. Crec que Ladis hi venia llibres però, sobretot còmics, i a la part de dalt es feien tertúlies i s’hi convidaven escriptors (allí vaig conéixer Enric Sòria).
Tota aquesta arqueologia sentimental m’ha tornat al cap en reobrir un volum comprat precisament a Pictograma en la segona meitat dels 80: Literatura catalana contemporània, de Joan Fuster. Quan encara no disposàvem de les modernes ferramentes enciclopèdiques posteriors Fuster ja s’ho havia llegit tot i en feia un balanç magistral. Vaig navegar amb delectança per aquelles pàgines meravelloses, que em descobrien un món sense sospitar, potser, que seria el meu món.
El capítol 20 del llibre de Fuster estava dedicat a Puig i Ferreter. Jo no n’havia llegit cap títol, com em passava amb la majoria dels autors inclosos al manual, i per això em va sorprendre la rotunditat fusteriana inicial: “Potser el novel·lista català més important de la primera meitat del segle XX –assegurava- sigui Joan Puig i Ferreter”.
Han passat els anys: quaranta, exactament (tota aquesta vida). Ni la casualitat, ni la meua voracitat lectora, ni l’ambició m’han dut en aquest període a obrir una volum de Puig. Són coses que passen i la cosa no té més importància. De fet, és un error corregit. L’oportunitat m’ha arribat quan l’editorial Proa ha reeditat Camins de França, un totxo de quasi 800 pàgines que em podria haver espantat d’entrada, però la meua curiositat hi ha sigut superior.
I quina alegria d’haver culminat aquest cim! Després de tancar-lo, estava desitjant poder escriure sobre l’experiència, exactament amb el mateix esperit que –diuen- animava un famós torero quan abandonava amb presses el llit encara tebi d’Ava Gardner. “On vas tan ràpid?”, sembla que li va preguntar l’actriu. “A contar-ho”, va reblar el matador.
Si no heu tingut l’oportunitat de llegir Camins de França, no ho dubteu gens. Molt abans que s’inventara l’etiqueta de la “literatura del jo” Puig ja en fa, perquè el volum ve a consistir en una autobiografia dels seus primers vint anys de vida. Nascut al Baix Camps en 1882, arrossega una trista història familiar: el pare va abandonar la mare després de fer-li un fill. Com a conseqüència d’això, el jove Joan Puig va covar de seguida un ressentiment contra el pare que li va fer planejar seriosament anar un dia a matar-lo. Però no ho farà. En lloc d’això, intentarà oblidar que és un bord aplicant-se en els estudis. Tampoc ací la cosa acaba de funcionar, realment: el seu mestre abusa d’ell (el sotmet a tocaments) i, entre unes coses i altres, es trau el batxillerat per pura xamba.
Sa mare vol que siga farmacèutic, però quan hi fa les primeres pràctiques només s’interessa realment per una criadeta que té el titular (que el sotmetrà a una abstinència dolorosa). A pesar de l’episodi d’abús infantil, el seu interés per les dones és primerenc, violent i indeturable. Quan se’n va a viure a Barcelona, descobreix a les Rambles i en tot el nucli antic un paradís venal –com un camp de pomeres madures- que el torna literalment boig. És “la sensualitat apegalosa que no em deixava mai”, segons confessa.
A pesar que se suposa que l’obra ens ha de contar les seues vivències com a rodamón per França, tota la primera meitat del volum transcorre a Catalunya. Mentre madura la seua aventura gal·la, fa de mestre a Barcelona, però la seua ciclotímia li impedeix pensar seriosament a fer-hi carrera. El seu caràcter violent, bipolar, extremista es traduirà finalment en l’estil que l’informarà com a escriptor. És això el que mereixerà l’elogi hiperbòlic de Fuster, i el que ens fa congratular-nos tan fermament en llegir aquestes pàgines. Perquè Puig, ho diré clar, no s’estalvia res a l’hora de contar-nos la seua vida. No només escriu amb gràcia: també és d’una sinceritat brutal. No és un home de mitges tintes. Si a Catalunya ha tocat el fons de la misèria moral, a França beurà les mares de la misèria material. Però és així, naufragant voluntàriament, com l’home que és se salva.
Si la seua vida com a estudiant i com a mestre no ens deixa indiferents, la descripció de les seues aventures franceses és magistral. “Ja era de nit –escriu-. Davallàrem per la Cannebière devers el bassol del port vell. A les terrasses dels cafès els homes prenien l’absenta que tremolava verda i groga dintre les amples copes. D’altres començaven a sopar, al costat de dones esplèndides, sensuals. Una parella treia foc pels ulls mentre el mosso els partia una llagosta enorme. Sota l’arc voltaic el crustaci s’irisava, blanc i vermell, com el desig amorós al cervell d’un adolescent”.
Aquest desig, però, ja no el turmenta com ho feia el lustre anterior. Ha arribat a França amb vint anys, a Marsella li han robat tots els diners que portava, haurà de robar (mangar en diu, amb aquest preciós terme caló que feia temps que no em tirava a la cara) i de captar, però ja no sent la urgència de la carn en flames. Segueix tenint, això sí, ulls a la cara i una imaginació roent com un ferro sotmés a foc:
“En un angle de l’establiment –contempla en un tuguri d’Avinyó-, dret, hi ha un vell xaruc que afina un violí. Vora seu una noia jove, bonica, d’una bellesa desvergonyida, ofereix els seus ulls provocadors, els seus pits poderosos a tots els homes de la sala. Xiscla el violí i ella es posa a cantar. Es fa un silenci impressionant (…) Ella es sent posseïda, aferrada per innombrables mans, penetrada pels sexes d’aquells homes. Canta excitada cançons canalles que voregen l’obscenitat, canta llançant la seva excitació damunt de tots i recollint la de tots, que flota per l’aire sensible, gairebé palpable, com quan, a darreries d’octubre, passeu a la vora d’un garrofer mascle i la seva fortor de semen us contorba els sentits”.
El llibre es clou a Lió. El caminat no ha arribat a París, o ens ho estalvia. Jo he tardat quaranta anys a llegir pàgines de Puig i Ferrater, però l’espera ha valgut la pena. Fuster, simplement, tenia tota la raó.
