Volia escriure un article titulat: “Per què no ho deixem per a setembre? (fa massa calor)”, amb la ferma convicció que d’on no n’hi ha no se’n pot traure (i per molt que giren i regire, la veritat, no percep indicis de vida intel·ligent avinguda Campanar endins -i ha d’haver-n’hi, de segur, que allò està ple de profes i personal molt assenyat, creieu-me.
Va, he de confessar que també m’impel·lia la càndida il·lusió que els qui no estaven fent ara vaga per problemes de diners, tingueren temps per estalviar-ne i sumar-s’hi a l’inici de curs, complint així un desig covat íntimament i reprimit, en la pràctica, contra la seua voluntat.
I per què no, cordons!, per descansar un poc, que la condició de vaguista a ful és d’allò més cansat amb tant de tràfec amunt i avall -i més quan tens una edat. Cansat i arriscat, tot siga dit, que les forces de l’ordre de vegades tenen la mà molt solta i més perill que una tronada (alguns haurien d’haver de repetir curs; eh, pares!).
Ah, i què em dieu de la morenor vaguista que ompli cada mil·límetre de la nostra pell en una turgència iridescent que ni Zaplana en el seu temps. Passar-se’n ja ultrapassa la condició estètica ponderada i seductora i frega el diletantisme guiri estiuenc que sol acabar inexorablement sopant paella a les 12 de la nit en la platja de Calp. Alerta amb el sol.
Volia escriure’l, dic, perquè diumenge somiava que els sindicats -farts de tanta burla i menyspreu- s’aixecaven de la taula de negociació i enviaven a pastar fang la Conselleria. Ja està bé! I de pas, desconvocaven la vaga. A setembre, més, amb més forces i ni un pas enrere, n’era la consigna. I ara sí, m’adormia de sobines profundament com un xiquet de bolquers acabat de mamar -que bo, mare!
Però, tot d’una enfurismat per les imàtgens d’aquell salvatge espentant la indefensa mestra jubilada, i encara endormiscat, em llancí com un llop a cercar en la meua biblioteca aquell llibre oriental sobre l’art de la guerra -ieeee, on vas, mala traça? Que ets un docent, no un militar, i açò és una vaga, no una guerra!
Innocent de mi, volia veure quina estratègia hauríem de fer servir per contraatacar i esclafar l’enemic. I començava a comptar les nostres forces: els qui estàvem fent seguit la vaga, els que sí però no, els qui no però quasi, els qui quasi volien fer-la però no els deixaven, els qui feien serveis mínims, els qui, volent fer-los, no els podien fer, l’apuntador i el de la botija. Total: dues meitats.
Tens raó, he admés, ja més assossegat. Açò no és una guerra. I m’he fet una malta granissada -només em falta el tour per a oblidar aquest malson diari i ser feliç, divague. Açò és una vaga; només una vaga, em repetia mentre em queia la bava i pugnava inútilment de bell nou contra la caiguda amorosida de les parpelles.
Sí, definitivament, és una vaga en tota regla i, a més, històrica. I, mira per on, milers de docents se l’estan perdent. Què contaran als seus nets i netes en l’avenir? Que no estaven allà i que ho coneixen només d’oïda? Però, quan la xicalla els pregunte per què no estaven allà, com la resta, sempre podran apel·lar al socorregut em falla el sonotone; ai, fill, que estic marejada i no vullgues saber tant; o que no n’eren molts – quatre i el del tambor-; què saben les criatures del que pot arribar a fer una mestra jubilada i emprenyada, encara que semble una mosqueta morta? O poden dir la veritat: que eixos dies tenien fisio, zumba, làser, nutricionista, psicòloga, teràpia de parella, mindfulness, ioga, uròleg, ungles o club de lectura, i que la vida no els donava per a més. I tenien raó.
La meua amiga Laura de Nules és una autèntica campiona en curses de muntanya. La podreu diferenciar d’una cabra perquè du gorra i sovint munta en bicicleta -la cabreta, només molt de tant en tant- i, a més, no té barba -ella, vull dir. I aquesta heroïna sobrehumana -que també és mestra, per arredonir-ho- pot fer trajectes de més de cent quilòmetres camp a través i costera amunt, de Castelló de la Plana a Sant Joan de Penyagolosa, per exemple; que què? I, mireu, també para per descansar, menjar, beure i el que calga. I, refeta, enfila el tram final per coronar el cim. I guanya. Estratègia, en diuen.
En fi, volia escriure aqueix article, però ara no sé què fer; amb tanta vaga, m’estic fent molt dropo.
