De vegades em pregunte en quin moment va començar tot a anar tan ràpidament. En quin punt allò que era habitual va passar a ser part d’un passat molt llunyà. Com, en un període de temps relativament breu, el gir ha sigut tan brutal.
Com vam deixar de buscar les respostes a les nostres preocupacions o anhels, en els horòscops que es publicaven en aquelles revistes on apareixien els nostres ídols musicals, per a encomanar-nos en cos i ànima al ChatGPT.
Quan vam deixar de confiar que podíem posar a estalvi els records d’un carret de fotos sota l’obscuritat d’una manta, per a passar a fer totes les repeticions d’una mateixa instantània que ens vinga de gust i triar després la que considerem més encertada.
Com hem passat de no poder atresorar quasi imatges del passat a emmagatzemar en la butxaca col·leccions senceres d’una mateixa imatge, no sempre fidel a la realitat.
Com allò que ni tan sols podíem imaginar ara és realitat. O com allò que era realitat ara seria impensable. Com aquelles escenes de diumenge on els pares mataven el conill per a l’arròs mentre nosaltres jugàvem al costat, aliens a aquella seqüència que formava part de la nostra rutina de cap de setmana. O aquelles visites a casa del practicant, que esterilitzava davant nostre aquells xeringues de cristall en una llanda de metall que feia tanta por com el poltre de les classes de gimnàstica o aquells maleïts supositoris. Els traumes que van portar derivats d’aquests elements!
Quan va passar a llegenda urbana aquell bes al pa que, en la nostra infantesa, ens eximia de culpa si llançàvem un tros del nostre entrepà a la brossa a l’esquena dels majors.
Quan la nostra memòria va deixar d’emmagatzemar números de telèfons que ens podien salvar en cas de necessitat per a abocar-nos ara a un forat negre i a una desconnexió absoluta si perdem el telèfon mòbil. Fins i tot, en quin moment aquell aparell que tenia el poder d’apropar-nos, encara que només fora a través de la veu, va deixar de ser un mitjà de comunicació i afectes per a passar a ser una finestra oberta a l’angoixa i a l’estrés?
¿Quan vam deixar de conduir normalitzant acabar en una destinació oposada a la marcada inicialment, però gaudint del paisatge, dirigir-nos a algú per a preguntar per una adreça desconeguda, o compartir en grup els gustos musicals del copilot, malgrat que no foren del nostre grat?
¿Quan una simple festa d’aniversari va derivar quasi en un esdeveniment digne de coronació de Casa Reial, i la revelació del sexe del futur fill o filla a la resta de la família, va passar a necessitar d’una posada en escena pròpia del Benidorm Palace?
No sé com, però així, en un no-res, tot això queda lluny, molt lluny i, de sobte, t’adones que l’optimisme ha passat a mesurar-se pels preservatius que inclous en la maleta en eixir de viatge i la sinceritat en els riures compartits en comprovar que han tornat tots. Que has aprés que les equivocacions també sumen i les decepcions obrin altres camins. Que conformar-se pot ser una opció, però que arriscar també és interessant. Molt. Que la perfecció pot ser tan avorrida com esgotador és tractar d’aconseguir-la. Que hem oblidat trobar-nos en els ulls dels altres, respirar i, de vegades, fins i tot riure en un moment en què sols els riures poden ajudar-nos a afrontar el que vindrà.
