Quan una comunitat educativa s’alça per defensar l’escola pública, la llengua pròpia i la dignitat laboral, el que està en joc deixa de ser només l’educació. El que està en joc és el futur mateix del país.
La vaga indefinida de l’ensenyament públic al País Valencià constitueix ja una de les mobilitzacions socials més importants dels darrers anys. No sols per la seua durada, pel seu seguiment o per les multitudinàries manifestacions que ha generat, sinó perquè ha aconseguit una cosa molt més profunda: convertir una reivindicació sectorial en una causa compartida per amplis sectors de la societat valenciana.
La comunitat educativa ha demostrat una capacitat d’organització, resistència i autoorganització extraordinària. Els sindicats de l’ensenyament, les assemblees, els comités de vaga, les coordinadores, els piquets informatius, les xarxes de suport mutu, la resposta a l’agressió policial i les mobilitzacions sostingudes han generat una experiència col·lectiva que transcendeix les reivindicacions immediates. Milers de persones han comprovat en la pràctica que només l’organització popular permet defensar drets i disputar decisions als poders polítics i econòmics.
Per això, més enllà dels resultats concrets que puguen obtenir-se a curt termini en la negociació, la comunitat educativa ja ha guanyat estratègicament.
Ha guanyat perquè ha trencat el relat oficial que presentava la degradació de l’ensenyament com un procés inevitable. Ha guanyat perquè ha situat l’educació pública al centre del debat polític. Ha guanyat perquè ha generat una consciència col·lectiva molt superior a la que existia abans de la vaga. I ha guanyat perquè ha tornat a demostrar que el poble valencià conserva una enorme capacitat de mobilització quan identifica clarament una injustícia i uns objectius compartits.
La solidaritat de les famílies ha estat especialment significativa. Malgrat les incomoditats que inevitablement provoca una vaga indefinida, una part molt important de mares, pares i tutors han entés que el professorat no lluita únicament per les seues condicions laborals. Lluita per unes aules menys massificades, per una atenció educativa de més qualitat, per una escola més inclusiva i per garantir oportunitats reals per a l’alumnat de les classes populars.
Aquesta comprensió mútua entre treballadors i treballadores de l’ensenyament i les famílies constitueix una de les principals victòries polítiques de la mobilització.
Les reivindicacions sindicals són, de fet, extraordinàriament moderades i perfectament assumibles: reducció de ràtios, incorporació de més personal docent i equips pedagògics, estabilitat laboral, recuperació del poder adquisitiu, disminució de la burocràcia i defensa de l’ensenyament en valencià. No hi ha cap privilegi corporatiu en aquestes demandes. Són les condicions mínimes necessàries perquè el sistema educatiu públic puga complir la seua funció social.
Tanmateix, la Generalitat Valenciana ha optat per una estratègia de confrontació i desgast. El govern del PP, utilitzant a Vox com a excusa, intenta presentar el conflicte només com una qüestió pressupostària o corporativa quan, en realitat, el problema de fons és profundament polític i ideològic.
La degradació de l’escola pública no és només una conseqüència accidental de les dificultats financeres conjunturals. És també el resultat d’un model que prioritza sistemàticament la iniciativa privada i concertada.
Dins d’un marc de dependència econòmica i política, es tendeix a reservar una part important dels recursos i les oportunitats educatives als sectors socials més pròxims als centres de poder, mentre la majoria social veu limitades les seues possibilitats de promoció col·lectiva. L’educació deixa així de ser una eina d’emancipació per convertir-se, massa sovint, en un mecanisme de reproducció de les desigualtats.
L’Estat espanyol és hui una de les excepcions europees pel pes extraordinari que manté l’ensenyament concertat. Mentre bona part dels sistemes educatius europeus han reforçat la centralitat de l’escola pública, a l’Estat espanyol s’han consolidat durant dècades mecanismes de transferència de recursos públics cap a centres privats sostinguts amb diners públics.
Les dades mostren que l’ensenyament concertat escolaritza una proporció d’alumnat molt superior a la mitjana europea. Aquesta realitat no és neutra. Té conseqüències directes sobre la segregació social, la igualtat d’oportunitats i la cohesió comunitària.
Mentre es repeteix el discurs de la “llibertat d’elecció”, es construeix un sistema dual on una part significativa de l’alumnat queda concentrada en la xarxa pública, sovint amb menys recursos dels necessaris.
Aquesta aposta estructural per la concertada no és exclusiva de la dreta. I ací apareix una contradicció que convé assenyalar. Una part de les esquerres de fidelitat espanyola que hui expressen el seu suport a la vaga educativa van governar durant anys sense revertir els mecanismes fonamentals que han afavorit el creixement de la concertada i la progressiva mercantilització educativa. Durant els governs progressistes es van mantenir privilegis estructurals de la xarxa concertada, es van consolidar dinàmiques privatitzadores i no es va abordar de manera decidida la recuperació de la centralitat de l’escola pública.
Al País Valencià, a més, aquestes limitacions es van combinar amb una defensa insuficient de la llengua pròpia i amb polítiques que, malgrat les diferències evidents respecte de la dreta més espanyolista, tampoc no van situar la reconstrucció nacional valenciana al centre del projecte educatiu.
La vaga actual també posa en evidència aquestes contradiccions. Perquè defensar l’escola pública valenciana implica defensar alguna cosa més que un model de gestió. Implica defensar un instrument fonamental de cohesió social i nacional. I l’escola és un dels pocs espais capaços de garantir simultàniament igualtat d’oportunitats, transmissió cultural i construcció de ciutadania crítica.
Per això resulta especialment rellevant que la defensa de l’ensenyament en valencià haja esdevingut una reivindicació àmpliament compartida, fins i tot per sectors de la comunitat educativa que no tenen encara el valencià com a llengua habitual. Aquest és un dels aspectes més importants de la mobilització.
Quan persones castellanoparlants, famílies procedents de la immigració o sectors tradicionalment allunyats del valencianisme assumeixen la defensa de la llengua pròpia com una causa democràtica i de justícia social, s’està produint un salt qualitatiu i quantitatiu en la consciència nacional.
No es tracta d’una adhesió identitària abstracta. És la comprensió pràctica que sense una llengua pròpia viva no hi ha igualtat cultural, ni cohesió social, ni capacitat de decidir col·lectivament el futur.
La consciència nacional no apareix normalment a través de discursos teòrics. Es construeix en els conflictes socials reals. Quan la població identifica que els atacs contra la llengua formen part del mateix projecte que degrada els serveis públics, precaritza les condicions laborals i afebleix la capacitat d’autogovern, la qüestió nacional deixa de ser percebuda com una reivindicació minoritària per convertir-se en una necessitat col·lectiva.
Per això aquesta vaga ha connectat amb altres lluites que han recorregut el País Valencià durant els darrers anys.
Aquesta vaga enllaça amb les mobilitzacions del sector agrari contra la ruïna del camp i la dependència alimentària; amb les reivindicacions dels i les professionals dels serveis socials; amb les lluites pel dret a l’habitatge davant l’especulació immobiliària i la turistificació; amb la defensa de la sanitat pública universal i de qualitat; i amb la indignació provocada per la gestió criminal de la dana. No es tracta de conflictes aïllats, sinó de manifestacions diverses d’un mateix malestar de fons. Totes aquestes lluites expressen la consciència cada vegada més estesa que les necessitats de la majoria social valenciana continuen subordinades als interessos d’una minoria privilegiada i a un model de dependència política i econòmica sostingut per l’espoliació fiscal i l’infrafinançament estructural que pateix el País Valencià.
Per això la vaga educativa no és un episodi aïllat. Forma part d’un procés més ampli de presa de consciència social, de classe i nacional. Una consciència encara desigual, contradictòria i en construcció, però cada vegada més visible. La comunitat educativa ha demostrat que és possible resistir, organitzar-se i construir alternatives.
Ara el repte és que aquesta experiència continue transcendint el sector educatiu i siga capaç d’estendre’s a molts altres àmbits de la societat valenciana. La coordinació entre lluites socials, laborals i nacionals és probablement la principal tasca del moment.
Perquè el que està en joc ja no és només el futur de l’escola pública. És la capacitat del poble valencià per defensar els seus drets socials, la seua llengua, els seus serveis públics i la seua dignitat col·lectiva. És a dir, la capacitat de decidir democràticament el seu futur.
I aquesta és una batalla que afecta tothom. Perquè sense escola pública no hi ha possibilitat real d’igualtat. Sense valencià no hi ha poble. I sense un poble conscient, organitzat i capaç de defensar els seus interessos col·lectius no hi ha futur digne, ni justícia social, ni llibertat nacional.
