Quan u té a tocar de mà la setantena, quan ja és avi, quan ha viscut ja diverses etapes en les quals la dreta espanyola ha governat —mai per períodes inferiors a dues legislatures consecutives—, quan ha experimentat els resultats de la seua gestió amb retallades de drets i llibertats, amb menyspreu dels més desprotegits, amb privatitzacions de serveis bàsics com ara l’educació i la sanitat, amb amnisties fiscals per als més rics i reducció de la capacitat adquisitiva de pensionistes i treballadors…
Quan al País Valencià la cultura del “pelotazo” ha merescut la qualificació cum laudem. Quan hem vist la gestió de cartó pedra de la fórmula I, la Copa Amèrica, Terra Mítica i desenes de casos de corrupció amb tres presidents de la Generalitat imputats i igual nombre de presidents, de les tres diputacions provincials, condemnats. Quan hem vist com gestionen les crisis, com ara l’accident del metro de València, o la tragèdia de la dana, que han posat al descobert la qualitat moral que guia els governants de la dreta. Quan veiem ara mateix la degradació del sistema educatiu, l’abandó i persecució del valencià i de les entitats que el promouen…
Amb aquest elenc d’experiències cal ser conscients d’on estem i del moment que vivim: formem part d’una societat global en la qual les forces reaccionàries prenen posicions, accedeixen a governs i apliquen les seues polítiques neoliberals sense límit. I sense mirament ni vergonya. I quan açò passa no sols en el món, sinó també a Europa i a un bon nombre de comunitats autònomes entre elles la nostra, ja no podem parlar d’amenaça. Estem instal·lats en el risc de retrocés. Encara més, encara desconeixem la profunditat dels canvis que ens oferirà aquest moviment depredador.
Per descomptat que en democràcia, l’alternança en el poder és una de les característiques principals. Una garantia de la seua pròpia raó de ser.
Però quan ens trobem en la situació que he intentat descriure, quan pròximament tindrem diverses conteses electorals en les quals el sistema aplicable, amb base preconstitucional, tindrà un sostre del 5% en el cas valencià, l’amenaça, o el risc, potencien les dimensions dels seus efectes i ens obliguen a considerar solucions racionals i sensates.
En aquest context, és raonable que moltes veus s’alcen anunciant l’arribada del nou feixisme, i animen a la creació d’un front d’esquerres que impedisca que es perda un sol vot pel camí. De la mateixa manera, resulta preocupant que, just ara, apareixen unes altres veus que, en defensa de les essències, en defensa d’una independència sense data coneguda, o reivindicant projectes d’alliberament ara inviables, intenten desqualificar la idea anterior tot afirmant que la proposta de Gabriel Rufián només pretén mantindre en el poder al PSOE i aprofundir en l’autonomisme.
Estem parlant d’eleccions locals, autonòmiques i estatals. Del seu resultat i de la correlació de forces resultant dependrà qui podria encapçalar els futurs governs. L’èxit de la proposta de Rufián suposaria, d’una banda, l’èxit de les propostes de l’esquerra sobiranista i de l’esquerra estatal, i potser també la possibilitat de liderar aquest resultat. D’una altra, ser la garantia del desenvolupament de l’estat del benestar i si és el cas, condicionar les polítiques que poguera liderar el PSOE.
I torne a la pregunta inicial. Jo vull poder dir-li d’ací a uns anys a la meua neta que vam fer tot el possible per a evitar l’arribada al poder de les forces reaccionàries. Que no ens quedarem de braços plegats, que vam fer tot el que era a les nostres mans… i que ho aconseguirem.
Pepe Martí és secretari de Política municipal i institucional d’ERPV.
