Francesc Bodí, en el seu article de fa uns dies, tenia més raó que un sant. L’ADIES-PV, l’Associació de Directors/es d’Instituts d’Educació Secundària del País Valencià, durant la vaga tot just suspesa no ha xistat i s’ha fet la morta. Això és així. A tot estirar, alguna declaració pública escadussera més molla que una figa -i que l’administració ha fet servir per a torcar-se el cul; perdó- i poca cosa més. S’ho haurà de fer mirar, especialment la seua junta directiva, dic jo. En fi, amb amics com l’esmentada associació, l’educació pública valenciana no necessita enemics -ja els té a casa. La duem clara, si aquests són els nostres els qui ens dirigixen.
No cal ser molt llarg per saber que a l’hora d’ara, per a milers i milers de vaguistes que s’han deixat la pell -i la melanina- als carrers, l’adies-pv -com cal·ligrafia encertadament Bodí-, ja no és més que un cadàver que put i que, pel que s’ha vist, sols es representa a si mateix. Vindria a ser, sense ser-ho, una mena de sindicat de classe -rebordonida, car no deixen de ser docents- que, des de la submissió més abjecta, oferix glòries a qui no els en demana, la Conselleria. El gat vell ja mira per ell, sembla.
Ja feia pudor quan, en els prolegòmens de l’aturada, el seu mutisme oficial augurava una inacció reivindicativa previsible i, en els casos més feridors d’alguns dels seus associats/des, apuntava a un obstruccionisme inexplicable de cara a les assemblees docents i a les seues primeres mobilitzacions en els centres -emparant-se sovint en un marc legal evanescent i discutible. O siga que, en callar, en no fer o en no deixar fer, ja ho estaven dient tot.
Així, l’associació i molts dels seus membres -per acció o per omissió i presos/es d’una disfòria professional que se’ls menjava-, des de primera hora ja havien pres partit: el càrrec, la butxaca i l’apartament en Xilxes. Els principis i les conviccions passaven a un segon pla -si cal, els canvie, com deia aquell-, que tampoc no era qüestió de donar la murga tothora amb la cançó de l’enfadós, que ja saben que els centres no estan bé, caram! No ho torneu a dir!
Una murga, val a dir que a molts/es d’ells/es -i molts dels seus càrrecs directius i clec annexa- els arriba com un tornaveu somort, en diferit, atés que no xafen una aula des de fa anys (amb la complicitat interessada de la inspecció educativa) i, per tant, tant els fa que hi faça calor, que l’alumnat, per cabre-hi, hi haja d’alçar col·laborativament moixerangues, que s’estiguen matant al pati, perquè ja anirà el de guàrdia -que per a això està- o que el sostre del bany caiga a trossos (ell ja ve pixat de casa perquè entra després del pati).
Compte fet, salvant les honrosíssimes excepcions de les directives dimissionàries davant les quals em lleve el barret, la vaga ha agafat moltes direccions a contrapeu (i a l’adies-pv, ni vos conte). Així, per no perdre ni un bocí del mos, en molts centres els serveis mínims requeien -oh, casualitat- sobre càrrecs directius -quan no s’al·ludia directament a la falòrnia que ni les directives, en general, ni les direccions, en particular, podien fer vaga. La pela és la pela. I a més, vull ser inspectora, confessava en privat. Com si un càrrec portara ineludiblement a l’altre. Ignorant!
Compartien, això deien alguns, la major part de les reivindicacions, però a ells -i a elles- que els deixaren estar, que tu no saps la faena que du açò i com d’estressada està tota la directiva, que ni temps tenim de fer vaga, tu. Per cert, tanca la porta i apaga el llum, que no sàpien que estem. I, per l’amor de déu, feu el favor de deixar ja els piquets i els jupetins perquè resulta molt violent i ofensiu per al professorat que no fa vaga. A sobre, n’eren víctimes!, reblant el clau.
La paremiologia popular, des de fa segles, té un mètode infal·lible contra els anomenats feics -les mentides podrides de tota la vida. Del que et diguen, no et cregues res; i del que veges, la meitat. No falla. Apliqueu-ho, si vos ve de gust, a les directives que coneixeu que deien donar suport a la vaga, ja voldríem ja, però no podem, que la culpa és dels sindicats que vos han manipulat, que no és qüestió de fer política en els claustres i, el dilema més corprenedor, que si ens quedem ací o ens n’anem a esmorzar al bar, que els xiquets ja estan controlats al pati.
El cas fon que, a mesura que l’èxit de la vaga solidificava i se’n guanyava el relat al carrer, la fanfara mediàtica de la caverna mirà d’embrutar infructuosament la reputació dels col·lectius convocants -malmesa ja per anys de deixadesa, incomprensió i quimera institucional, tot siga dit. Hom acusava, així, des del desconeixement o la mala fe, de tota mena de droperies, enganys i malifetes el professorat que, amb una cama damunt l’altra, protagonitzava impunement dins i fora de les aules. I no parlem de les vacances…
Amb tot, al remat, la mobilització massiva que ha encés els carrers durant un mes, i continua fent-ho ara de manera puntual i absolutament creativa, en molts casos, ha estat, malgrat la mancança palmària d’una estratègia -que sí que tenia la Conselleria- ha estat, diem, un exemple edificant i esperançador que, amb tota probabilitat s’escamparà com l’oli per noves lluites socials igualment justes i que, tard o d’hora, acabaran confluint. I ens n’hem de felicitar, car qui cau i s’alça, camí avança. I en això estem, malgrat obstacles inoportuns com ara l’adies-pv, la morta-viva.
Així i tot, tampoc no és qüestió de córrer més que Meló. Anem a pams i no a vares. Però ara sí, alerta!, amb estratègia, perquè entre el poc i el massa hi ha una tassa. Anem anant.
