Al capdavall, vaig fer el pas. Cansat del café amarg, vaig canviar la vella cafetera italiana per una de moderna de maneta. Bàsica, però suficient per a preparar-me un bon exprés. Això sí, com tot, té el seu secret. Amb paciència, vas ajustant molta, temps i pesos, jugant fins a trobar la combinació que permet extreure els seus matisos més amagats. Però este ritual necessita nous accessoris, múltiples estris batedors que ja no caben en la cuina. Així que vaig haver de desfer-me d’utensilis que ja no utilitzava, i va ser així com, inesperadament, em vaig trobar amb aquell vell espremedor.
Vaig sentir una agradable sensació. En veure’l, el gust i l’olfacte van reaccionar instintivament i van rememorar el sabor i l’olor d’aquells sucs casolans. Tot i la intensitat del record, em va resultar curiós que, durant tot eixe temps sense utilitzar-lo, no m’havia adonat de com havien desaparegut de la nostra vida eixes sensacions. Crec que, simplement, havia continuat bevent sucs, però comprats al supermercat. Este fet, d’alguna manera, ha suplantat aquell record, encara que comprar no té res a veure amb l’experiència d’agafar la taronja, partir-la, passar-la per l’espremedor i delitar-se amb el suc que rajava vívid per la xicoteta boca de l’aparell.
No he pogut llançar el meu vell espremedor. El vaig deixar a la taula de la cuina i, des d’allí, sent que em mira, que em conta alguna cosa. Diria que em parla del pas del temps; o, millor encara, de com utilitzem el nostre temps de vida.
Els supermercats també ens parlen de temps. Justament, un dels seus principals atractius és que en un mateix espai podem proveir-nos de tot el que necessitem per a viure, sense perdre temps anant d’un lloc a un altre. I tots anhelem temps. Ens emocionem amb cada nou invent perquè el progrés i la tecnologia ens prometen més temps, més felicitat i llibertat, i això ens encanta.
Curiosament, va ser esperant en la cua d’un súper quan una imatge va vindre a trastocar esta idíl·lica promesa. Van ser aquells carros que passaven davant de mi portant brics de sucs refrigerats i plats llestos per a menjar. Vaig pensar en el temps que eixa família s’estava estalviant de cuinar i netejar i en com el podria invertir en coses més gratificants. Vaig recordar algunes històries dels meus avis, de les penúries dels seus temps, i vaig pensar en com haurien desitjat ells poder gaudir d’estes comoditats.
Estava jo abstret en estes reflexions quan em vaig veure sorprés per un altre fet. Perquè alguns d’aquells clients, després de pagar, van anar directes a la zona que alguns supermercats han habilitat per a poder asseure’s a menjar ràpidament el plat acabat de comprar. Després, i igual de ràpid, es dirigixen a l’escala mecànica i la seua figura s’esvaeix fins a desaparéixer completament.
Esta escena em va provocar cert desassossec. Tanta comoditat en la compra i, al mateix temps, tanta rapidesa en l’íntim i plaent acte de menjar junts, semblava incongruent. I no vaig poder evitar preguntar-me on aniran ara eixos clients, què faran amb tot el temps que han aconseguit.
Enredat en estes preguntes, va arribar el nostre torn. Pagàrem i ens vam dirigir cap a casa. Després de parar taula, ens menjàrem també un plat preparat i férem una migdiada. A mitjan vesprada, com no podia ser d’altra manera, vaig preparar un bon café amb la meua màquina. Mentre bevia a xicotets glops, anava repassant la premsa en el mòbil i vaig poder llegir algunes notícies certament interessants.
En un periòdic s’afirmava que en els dos últims anys, el mercat dels plats preparats havia incrementat la seua facturació un 11%. En un altre, que les baixes mèdiques degudes a l’estrés van augmentar un 11% en 2024 respecte al 2023, i que en els últims anys un 60% dels espanyols ha patit estrés crònic.
Per un instant em vaig sentir torbat. No podia creure que aquelles dades m’assaltaren justament hui, després d’haver reflexionat sobre aliments preparats i rapidesa en un lloc tan banal com la cua d’un supermercat. Però allí, a la taula de la cuina, continuava el meu espremedor, mirant-me, corroborant que no era un somni.
En este moment, vaig recordar aquell passatge d’Alícia en el país de les meravelles en el qual Alícia li diu a la Reina Roja: «Bé, al meu país, de normal s’arriba a una altra banda si es corre molt de pressa durant molt de temps, com hem estat fent», a la qual cosa la Reina contesta: «Un país ben lent! Ací, com veus, cal córrer tot el que es puga per a romandre en el mateix lloc. Si vols arribar a un altre lloc, has de córrer almenys el doble de ràpid!»
Sent que el meu groguenc espremedor em diu que ens podem haver convertit en la Reina Roja, i que no guanyem temps per a gaudir sinó que ens hem convertit en consumidors de temps buscant guanyar més temps. Un consum frenètic que ens passa una elevada factura alhora que alimenta això que anomenen els mercats i les grans fortunes multimilionàries.
Pensatiu, assaborisc les delicades notes de fusta de l’últim glop de café; ho faig conscient i lentament, i no puc evitar preguntar-me darrere de què correm, i si de tant de córrer no estarem passant per damunt d’allò que precisament busquem amb tanta ànsia.
