Un dels processos més importants en la tasca docent és l’avaluació, que inclou, i ha d’incloure, l’autoavaluació, perquè tot plegat permet implementar millores en el procés d’aprenentatge. I en una vaga indefinida, i més encara si és tan llarga i tan intensa com aquesta, no s’hi deu fer una excepció. Parle en present perquè la vaga indefinida no està desconvocada, sinó sols interrompuda. Però, a hores d’ara, aquest parèntesi ens brinda l’oportunitat de fer-ho amb calma, de reflexionar amb serenitat sobre molts aspectes, i d’analitzar el paper que hi ha fet cadascú, i de contestar preguntes com la que jo vull contestar ací: Quin ha sigut el paper que ha jugat (permeteu-me la cursiva) l’Associació de Directors/es d’Instituts d’Educació Secundària del País Valencià? I, més concretament, quin ha sigut el paper que ha jugat la seua junta directiva? Quin ha sigut el paper que ha jugat el seu director? Perquè el paper d’aquesta associació ha sigut, precisament, el taló d’Aquil·les de la vaga. Si hagueren dimitit quan tocava, la vaga s’hauria acabat immediatament, i s’hauria estalviat molt de patiment a tots els companys i companyes que l’han feta. M’explique.
En una vaga com aquesta està en joc una cosa encara molt més important que totes i cadascuna de les demandes dels Sindicats (dels sindicats seriosos, vull dir; no dels dos de tendència dretana que van fer el paperot uns quants dies i res més), de la Coordinadora d’Assemblees Docents del País Valencià, de les Plataformes per l’Escola Pública, o de les Associacions de Famílies d’Alumnes (AMPA/AFA) i de la resta de col·lectius. Açò és un moviment que va més enllà d’una vaga indefinida, i no per la immensa quantitat de gent i de col·lectius que li donen suport i que s’hi han afegit, sinó també, i sobretot, pel seu aspecte qualitatiu. Tots sabem (o hauríem de saber veient la posició prepotent que des del principi ha mostrat la Conselleria), que el que està en joc no és només l’escola pública, sinó el futur de tot allò públic: educació, sanitat, serveis socials… Si els fatxendes que ara manen de Conselleria se n’ixen amb la seua, si el moviment civil i democràtic no venç aquesta batalla, si aquest terratrèmol transversal que sacseja carrers i places amb l’arma poderosa de les samarretes verdes, les pancartes, la música i el pacifisme, si tot açò no acaba guanyant, si aquest moviment imparable no triomfa, en ben poc de temps (ben pocs anys), l’estat social que tant ens ha costat de construir se n’anirà en orris. Els voltors de sempre es faran els amos, perquè ells s’ho poden pagar, i la resta, és a dir, la immensa majoria, que s’apanye. Totes aquestes demandes socials són justes i necessàries. I més encara després de veure l’agressió salvatge a una mestra pacífica i jubilada, i les declaracions posteriors que hi va fer el President de Finestrat. Quan es van adonar de la magnitud del moviment i de la transversalitat que assolia en altres sectors de la societat i en el conjunt de l’opinió pública, van intentar la tàctica de sempre, com a bons manipuladors i demagogs: desprestigiar els docents titllant-los de violents. Ells! Precisament ells! Els que ara manen de la Conselleria d’Educació i de la Generalitat Valenciana. Un incís: la cursiva no és una errada, perquè aquest tipus d’individus sempre pensen que governar és manar, i més concretament manar de. S’agafaran a un clau ardent per tal d’eixir-se’n amb la seua. Perquè els voltors s’alimenten de carronya, i saben poc de democràcia (solen confondre-la amb l’aritmètica), i per tant pensen que si guanyen unes eleccions, encara que siga per pocs vots, ja poden fer tot el que els rote la gana, i gaudeixen d’allò més xafant els altres, va en el seu ADN, ho porten de sèrie, perquè, encara que coste d’entendre, s’hi senten legitimats. Cosa ben normal, perquè també confonen legalitat amb legitimitat, o siga, monòleg amb diàleg, imposició amb acord, actitud fatxenda amb actitud constructiva, menyspreu amb respecte, etc. No són uns experts en principis democràtics, vaja. Resulta innecessari, a hores d’ara, tornar a esmentar les coses que la gent demana, perquè ara ja hem passat de pantalla. Una vaga indefinida és com un tsunami: no importa tant l’alçària de l’ona, com la seua llargària. I aquesta ona, a més de ser alta, ja és molt llarga, ha sigut molt llarga, ja fa molts dies que la seua força està penetrant terra endins. Força devastadora per a ells, els defensors de les privatitzacions i les externalitzacions, perquè els pot desmuntar el quiosquet, i purificadora per a la resta de la gent, perquè pot ser el principi d’un nou començament. Per tant, encara que ara hi haja una suspensió, un parèntesi, una aturada, digueu-li com vulgueu, perquè el professorat també necessita recuperar-se per a reprendre forces, la vaga indefinida continua, i tornarà amb més força, perquè em fa la sensació que ja s’ha ultrapassat el punt de no retorn, una altra de les característiques de les vagues indefinides, i que, a més a més, els voltors han xafat massa la dignitat del professorat, de la comunitat educativa i de la societat en general, perquè saben ben bé què s’hi juguen. O siga, que només estem en el descans del partit, en una aturada tècnica per a prendre alé i tornar amb més forces. Però no hi entraré més, en aquestes consideracions, perquè aquest article no va sols d’açò, ja ho diu el títol, sinó del paper funest que en tot aquest procés ha jugat (mai més ben dit), ADIES-PV, i més concretament la seua junta directiva, encapçalada, com és normal, pel director, o president. Fins ara no era el moment de parlar-ne, tot i que ja s’hi veia amb bastant claredat, però a hores d’ara eixe moment ja ha arribat. Perquè una cosa que tenen les vagues, és que, com he dit al principi, també cal avaluar-les, i ara és un bon moment per a fer-ho. Les vagues, sobretot si són llargues, deixen al descobert les virtuts de molta gent, però també les misèries d’altra. I de les unes i de les altres, se’n pot, i se’n deu, aprendre.
I és ací on va això d’ADIES-PV. Em crida l’atenció (en realitat me la va cridar des del principi) l’actuació d’aquesta associació. Per si no ho sabeu, ADIES-PV és l’Associació de Directors/es d’Instituts d’Educació Secundària del País Valencià. En realitat és una associació civil (crec) que no ocupa un lloc jeràrquic dins l’organigrama de Conselleria, i que, si no vaig errat, ja té més de vint anys d’antiguitat. En teoria (sí, ho he posat en cursiva) defensen l’ensenyament públic i l’escola en valencià i tot això. L’esmentada associació (sí, ara ho he posat en minúscula) és una entitat que agrupa les persones que ostenten les direccions dels Instituts d’Educació Secundària, no sé si totes o algunes, i tampoc no sé si encara o ja no, atés el paper lamentable que han estat jugant en aquesta vaga i en aquest moviment, encapçalats per la seua junta directiva. També en teoria la seua funció és representar els interessos dels centres de secundària, fer propostes de millora i actuar davant de l’administració educativa. Però, veient la seua actuació fins ara, què voleu que us diga? Si abans ja no ho tenia gens clar, perquè sempre he pensat que el professorat no necessita que el represente ningú que vaja més enllà dels claustres, dels consells escolars o dels seus sindicats (i no associacions civils d’aquest tipus), ara, després de veure l’actuació tèbia d’aquesta associació, encara ho tinc més clar. I si no, pregunteu-vos. Què han fet en aquesta vaga? Quants manifestos contundents, autènticament contundents contra la política infame de la Conselleria, vull dir banyant-se el cul davant de Conselleria i a favor del professorat i de les seues demandes, han escrit? Quants dies de vaga han fet, ells, personalment, els directors? O siga, què punyetes han fet en aquest procés? No parle de declaracions tardanes i tèbies per a eixir del pas, com si s’ho miraren tot des de lluny. No parle de declaracions conciliadores, com si la cosa no anara amb ells. Parle d’accions fermes, directes, com ara presentar en bloc la seua dimissió, i no de ximpleries o gestos de maquillatge, com els que van esmentar en el manifest de l’1 de juny, després que el professorat duguera ja setmanes interminables de vaga i de dolor, i on parlen de “possibles mesures de pressió”, com per exemple “no organització d’activitats complementàries i extraescolars”, etc. Ui, quina por degué fer-li tot açò a Conselleria! Ja m’imagine la cara de MacEvoy i de la consellera! I ho van dir, repetesc, el dia 1 de juny, després de tot el que havia plogut. Després que el professorat estiguera ja dessagnat físicament, emocionalment i econòmicament. Quantes declaracions han fet des de la junta directiva d’aquesta associació (pose minúscula, perquè no existeix ja una lletra més menuda) demanant que les directives dels instituts presentaren la dimissió en bloc, i, per cert, fent ells i elles el primer pas per a donar-ne exemple? És a dir, dimitint ells els primers, per a demostrar dues coses: que “dimitir” no és un verb rus, i que, a més a més, de vegades és l’única arma poderosa que té la gent. Si reviseu imatges dels mitjans de comunicació, podreu vore a algun dels dirigents d’aquesta associació darrere de la pancarta, amb una samarreta en favor de l’escola pública, amb la cara trencada de color o fent declaracions afirmant, sense cap tipus de vergonya, que estava segur que la Conselleria volia dialogar; açò justament després que la consellera i el seu secretari Autonòmic s’alçaren de la taula de negociació i feren un menyspreu en tota regla als sindicats. Si el mateix secretari autonòmic d’Educació, el senyor McEvoy, haguera hagut de triar a alguna persona del seu entorn per a dur la pancarta i fer declaracions, no n’hauria pogut trobar una de millor. És una opinió personal, només avalada per una carrera docent de trenta-huit anys en l’escola pública, però em fa la impressió que aquesta associació de directors/es d’Instituts d’Educació Secundària del País Valencià (les majúscules que falten no són faltes d’ortografia!) està més interessada a defensar la seua “pataqueta” personal que no aquesta vaga i el moviment que implica. No puc deixar de recordar-me’n de l’antic cos de directors del franquisme. Em fa la impressió també que alguns dels membres d’aquesta associació (potser no tots), o bé no han sabut elegir la Permanent (o junta directiva que els representa, i/o que ha de prendre aquestes mesures en moments determinats i absolutament crucials), o bé (i crec que no queda cap altra opció viable) estan d’acord amb ells/es. I, per tant, s’han cregut això de ser directors més del compte, i pensen que estan per damunt del bé i del mal, i que, en una vaga com aquesta que tantes energies i tant de sacrifici estava costant a tanta gent, no era bo per a ells quedar malament amb la Conselleria, o amb el seu secretari autonòmic. Per això parlen des de dalt, tenen una visió zenital de l’ensenyament públic, i donen lliçons parlant de diàleg i demanat diàleg, però res més. Res de res! No dimiteixen quan arriba el moment clau! Volen nadar i guardar la roba. Parlar des del principi de les virtuts del diàleg quan ja es veia clarament que era la Conselleria la que no volia dialogar, perquè se sent superior i no sembla que acabe de reconéixer els sindicats (els que tenen la majoria) com a interlocutors vàlids, només demostra que no coneixen gaire l’ètica dialògica de Habermas, i els principis i regles que han de regir tot diàleg per tal que puga ser considerat un autèntic diàleg, o bé que els la repampinfla tot plegat i que només els preocupen les seues prerrogatives com a directors i directores. A la junta directiva d’aquesta associació (adies-PV) els hauria de caure la cara de vergonya, de fet ja fa molts dies que els hauria d’haver caigut, però no els cau. Ací els teniu. Fent manifestos blanets i tardans, quan ja la realitat els ha superat. Segueixen intentant nadar i guardar la roba, i pensant que la resta no ens n’adonem. És com allò del rei despullat. I, posats a analitzar, els falla també un principi bàsic, de lògica i de sentit comú. Sembla que no han entés que per a ser directors/es, abans han de ser professors/es. Deuen pensar que quan algú és director, ja ha deixat de ser professor. I convé recordar-los, per si de cas se n’han oblidat, que si no foren professors no podrien ser directors, i encara menys formar part d’una “junta permanent” (la minúscula no és una falta ortogràfica, ja ho sabeu) que dirigeix (encara?) o pretén dirigir una associació de directors. A qui representen? O millor, a qui es pensen que representen?
Alguns/es gosen dir que si dimiteixen, aleshores la Conselleria posarà als seus! Que vindran els altres! I ho diuen també com si res, sense caure’ls la cara de vergonya, posant per davant el seu interés per continuar en el càrrec a l’interés de l’escola pública. O siga, pensen (o volen que pensem) que la Conselleria s’atreviria a fer això en centenars de centres? I, per cert, si s’atrevira, seria necessàriament roín? Hi ha un principi bàsic en sociologia, que tampoc deuen conéixer, que diu que la cohesió d’un grup augmenta davant la presència d’un enemic comú. Potser si Conselleria s’atrevira a nomenar paracaigudistes seus en els centres dimitits, el tret li eixiria per la culata. I crec que això ho saben bé en Campanar, per no dir que els resultaria tècnicament impossible, i açò ho deuen saber, o deurien saber-ho, els membres de la junta directiva de l’associació. Ah, i la gent que forma part de les juntes directives dels instituts, no poden acovilar-se sota les ales del director o directora de torn per a no dimitir. No és amb ell/a amb qui havien de mostrar solidaritat, sinó amb la resta de companys que estaven deixant-se l’energia, el sou, el nas i la integritat física (ja ho heu vist) i la pell en aquest tsunami. Dimitir és un acte personal: no convé oblidar-ho. Ací calem tots: tots i totes som necessàries. Els membres de les juntes directives dels instituts que, quan va arribar el moment clau, no van dimitir, ara poden fer dues coses: continuar esgrimint la coartada dels paracaigudistes (Què por si venen als altres!), o bé estar a l’altura quan arribe l’hora i dimitir. De moment, estic segur que saben que la dimissió seua és un acte personal, i que aixoplugar-se sota el director de torn intentant llevar-se l’espart de l’ala és un acte de covardia. I també saben, n’estic segur, que si el director/a cessa o dimiteix, automàticament ells també cessen, perquè depenen orgànicament de la Direcció. Però a la inversa no passa. El que sí que passa és que si cadascú dels membres de les juntes directives decideix dimitir, potser el director, per molt agafat que estiga a la poltrona, es veja forçat també a fer-ho, per falta d’equip i per vergonya. Per tant, per a mi, són exactament igual de responsables per no dimitir que ho és el mateix director/a del centre. No hi valen excuses. La història és així.
De vegades, la història arriba a cruïlles crucials. Són aquelles en què hom s’ho juga tot. I aquesta n’és una, sense cap dubte. I és en aquestes ocasions, quan convé estar en el lloc correcte de la història, perquè si no, després, la mateixa història acostuma a passar factura. No en diners, sinó en dignitat!
I un darrer aclariment. Això que he dit per a adies-PV (ja ho sé, en minúscula) no val per als directors i juntes directives que sí que han presentat la seua dimissió, i ho van fer quan tocava, des del principi. Si la junta directiva d’adies-PV haguera actuat així, i ho haguera recomanat públicament als seus associats ja en la primera setmana de vaga, potser a hores d’ara tot seria molt diferent, perquè als de conselleria els hauria sobrevingut una diarrea sobtada i el professorat s’hauria estalviat tant de patiment durant tants dies. En les seues mans estava, i no ho van fer. I n’eren ben conscients. Sabien que la seua decisió (o falta d’ella) era el taló d’Aquil·les de la vaga i de tot el moviment que arrossega. Per cert, sempre poden aprofitar aquesta aturada per a repensar-s’ho i actuar en conseqüència, demostrant que realment els importa l’educació pública tant com diuen. Això sí, per a reflexionar-ho hauran d’anar a la cadira de pensar, no a la poltrona habitual que ocupen.
D’una altra banda, vull deixar clar que els directors i directores que van dimitir quan tocava sí que es mereixen totes les majúscules del món, perquè han posat per davant del seu càrrec l’educació pública i la seua condició (i vocació) docent. Enhorabona per la vostra lliçó de solidaritat: vosaltres sí que representeu (i no amb la boca petita, tèbia i llagotera) l’educació pública al País Valencià, vosaltres sou mestres abans que directors, i teniu clar què va davant i què va darrere. Vosaltres sí que ens representeu.
I a la junta directiva adies-PV, vos demane la vostra dimissió! És el millor favor que podeu fer a l’educació pública. De fet, aquesta nit he somiat que havien passat cinc anys, i que els sindicats progressistes anaven a negociar amb vosaltres, ja ben instal·lats en les poltrones de Conselleria, com podien salvar les recialles de l’Educació pública que encara quedaven.
Quines coses que tenen els somnis. O els malsons!
Francesc Bodí és professor (jubilat) i escriptor.
