El d’enguany és, dels mundials de futbol que recorde, el que m’agafa més lluny. En aquestes distàncies de l’edat tot tendeix a tenir un aire de cosa sabuda, de reiteració, d’olor vella. Juny és un mes propens a aquesta mena de miratges, acaba el curs (no m’ho llevaré mai del damunt: per a mi els anys sempre seran cursos) i l’estiu ja és a la vista tot i que les calorades fa setmanes que fan suar. Com quan el mundial de Bobby Charlton de 1966 per la ràdio, o el de Pelé a Mèxic en 1970 furtant hores al son i als exàmens finals, el compartit de Cruyff i Beckenbauer de 1974, el sospitós de Mario Kempes de 1978, sota la dictadura militar, el de 1982 de Paolo Rossi i l’inefable Naranjito… Deixem-ho córrer.
No descobrim la sopa d’all si diem que el futbol és l’autèntic opiaci del nostre temps global, un negoci que mou passions i diners o viceversa a muntonades, que obnubila, fanatitza i serveix de canal privilegiat per a l’expansió dels comportaments més furibundament tribals, viver de feixistes i altres patologies socials. No, evidentment. Però el fenomen, més enllà de la propaganda oficial que canta les virtuts de l’esport rei, la fraternitat universal, el joc net i el respecte a l’adversari, el moment per a una pau que dura tot just els 90 minuts reglamentaris del partit i tota la pesca, creix com una metàstasi dels pitjors tumors de l’espectacle. Tant, que el control dels ressorts que el mouen a nivell internacional, estatal o de clubs es resol a través d’una lluita aferrissada de caràcter econòmic i polític, una poderosa raó d’estat que funciona en consonància amb les estrictes lleis depredatòries del capital. Res de nou sota el sol. Molt abans que els romans el perfeccionassen com a mètode per al control de les masses, el pa i el circ ja es devia practicar des de temps immemorials sota paregudes formes. D’acord, també és una forma de sublimar els instints assassins de l’espècie, una guerra incruenta. No sembla, però, que el placebo haja tingut efectes pràctics, ni per evitar les guerres de veritat ni per educar la població en la cultura de la pau. Parafrasejant irònicament el gran poema de Gabriel Celaya, «futbol per al pobre, futbol necessari / com el pa de cada dia», perquè l’esport és també una radiografia de les diferències socials, i més d’ençà que a algú se li va ocórrer la gran idea de privatitzar-ne les emissions. Si no pagues no tens dret a la funció.
Clar que hi ha un altre futbol, el de la santa innocència dels cromos, el pati i els amics, el barri, la passió de tocar el baló i de disputar-lo, el parèntesi màgic del joc, l’olor de l’herba, la senzilla geometria del camp, l’espai que es guanya al bancal o la platja, el futbol de la infantesa i la joventut, el d’ara amb el net infatigable que et reclama uns xuts per fer les seues estirades en una porteria improvisada. I en un galàxia molt llunyana, de noticiari i propaganda formativa, les mentides del futbol, avui en terres de Trump, amb tota la parafernàlia triomfal dels grans estats dominant l’escena, els himnes i les banderes, el ridícul orgull racial de les cares pintades i les samarretes i fins l’èpica dels petits estats que faran de comparses necessaris per a la gran simulació. Terreny de les desigualtats, pobles i símbols reconeguts, identitats nacionals amagades sota banderes hiperbòliques com la d’Espanya. Si en altres mundials et posares al costat dels «quatre del Paraguai» despreciats per Aznar, avui apostaries per una final entre Escòcia i Cabo Verde (descartat Curaçao, esbatussat sense pietat pels ferruginosos alemanys) i nomenaries el porter Vouzinho, amb els seus 40 anys, jugador revelació del campionat. I abans dels himnes de rigor posaries cançons de Cesária Evora en les megafonies de tots els estadis. I així tornaries a l’èpica de veritat.
