Lligc Miquel Fernández, funcionari de l’Ajuntament de Llíria i apassionat de la història de la guerra en el Camp de Túria. El text és una llista de soldats morts —que adjunte—, amb algun civil i un parell de xiquets.
Menys els civils, tots els cossos jauen en una fossa comuna, encara, coberta de terra endurida, matolls de brossa, gassons i per vora un segle d’oblit. Un metre de terra és el gruix que separa els ossos dels soldats republicans dels peus dels familiars que hem anat a trepitjar el terrer. Per contra, la tanca emblanquinada que rodeja el solar pareix feta de fil d’aram espinós i gruixut, impenetrable; i només són rajoles pintades de blanc, embrutides pel contingut: l’oblit. És el cementeri civil de Llíria, crec jo. Ni el lloc de la fosa on jauen els nostres soldats és el segur, sinó el més probable. Açò és el que tenim: aquelles persones estan colgades, intocables, ací, al País Valencià.
Els soldats varen ser ferits en el front de la Línia XYZ i varen ser transportats a l’hospital central d’evacuació, situat en segona línia i al sud de les batalles: Llíria. L’hospital estava on ara hi és el col·legi de sant Vicent. Els crits alegres dels xiquets actuals en l’escola em fan pensar en el silenci pesant i la respiració lenta i profunda dels que anaven a morir en les lliteres que ocupaven, allò que hui seran pupitres. Un d’eixos soldats ferits, i mort a l’hospital, fou el meu avi.
Els morts ho són de fa vora un segle, i la majoria lluitaren i moriren a l’estiu de 1938. A mitjan agost, quan la batalla principal —l’ofensiva enemiga contra València— havia fracassat, la República va intentar afluixar el nus que ofegava el front de l’Ebre i va contraatacar per ací, en les muntanyes d’El Toro. Foren 24 hores d’atac constant i varen perdre. Els ferits moriren a Llíria, en l’hospital, i crec que foren soterrats en el cementeri civil. Encara hi són.
Un mes abans, en la batalla més sagnant de la guerra després de la de l’Ebre, la de la Línia XYZ, els republicans guanyaren —ni un pas enrere de les trinxeres de la serra de l’Espadà—, i l’enemic va girar gropa i va anar a enfonsar Catalunya. Els nostres venceren i potser per això s’anomena la Batalla Oblidada. L’UJI ha escrit nombrosos articles i la Universitat de València, un llibre, sobre aquella victòria republicana; textos que no surten en les televisions ni són recollits en els bet-sellers de novel·la històrica. Pareix que a no cap escriptor ni periodista li interesse el tema. O no el coneixen.
L’oblit és per haure-la guanyat, la república, aquella batalla, crec jo, i ho creuen molts dels historiadors que l’escriuen. Que la història l’escriuen els vencedors és un tòpic real; encara que la majoria dels tòpics són falsos i estan creats per a mantindre un status quo. Exemple: “qui calla, atorga” no és cert; qui calla sota l’amenaça de ser afusellat protegeix la vida. “Quién bien te quiere te hará llorar” és una falsedat feixista que perviu en algunes ments, de similar magnitud que l’enganyifa “el toro no sufre”. Etcétera.
Nosaltres no callem i no plorem ni som indiferents al patiment. Som les netes i nets d’aquells homes i d’aquelles dones que lluitaren contra el feixisme internacional. Nosaltres, fem. Cerquem els cossos mal soterrats dels nostres avis.
Feli i Jose Maria busquen a l’avi, un pastor del nord de Múrcia. Conserven la carta que va enviar el soldat quan la seua unitat va passar per Suera, en la serra de l’Espadà; la zona central de la batalla de la Línia XYZ, la que guanyàrem. Els republicans anaven a contraatacar el Castell de Castro i el cos del pastor i soldat estarà en la costera pedrosa de pujada al cim, fusell agafat pels ossos que li queden de les mans. O bé, en el niu de metralladora que el seu escamot va reprendre a baioneta calada, amb el cos del soldat colgat pel tro de canó que va matar-lo. El clot no ha estat mai excavat i no sabem per a on para, eixe forat. N’hi ha massa de forats per excavar en la zona. Tindrà un metre o dos de terra dura i de brossa al damunt i la voluntat dels nets de continuar la cerca hi planejarà. Mai no serà oblidada, la persona que ocupa eixe clot invisible. Feli i Jose Maria són la presidenta i un membre de l’Associació de Familiars i Víctimes del Front de Llevant (AFVFL).
Manu, d’Alcoi, ha caminat per les muntanyes del nus de Viver; allà on travessa la carretera que ve de Terol fins a les defenses republicanes en X i Y i Z —poden ser coordenades de disposició defensiva—. La carretera anava, i va, fins a Sogorb-Sagunt-València. Conquerir València-ciutat el 25 de juliol, dia de Santiago Apòstol —sant Jaume—, era l’objectiu del Cos de Tropes Voluntàries de Mussolini. Els mercenaris hi fracassaren, però. Varen ser aturats per la Brigada Mixta 181, i l’avi de Manu feia part d’aquella famosa unitat. Era un soldat d’infanteria i un treballador a sa casa i el net és el secretari de l’AFVFL.
Pel sector de la costa del front —Vila-real, la Llosa d’Almenara, Nules, Borriana, la Vall d’Uixó, la Vilavella, Betxí i uns altres—, netes i nets de soldat busquen on poden jaure els cossos dels avis/soldats. A quin cementeri civil o sota quines fanecades d’hort de taronger hi seran els ossos desfets d’aquells homes. A quin registre d’ajuntament estaran anotats eixos noms; anònims i oblidats per l’estat i la gestoria autonòmica, i no mai pels descendents.
Per les muntanyes de 1600 metres d’El Toro, la zona oest del front, Karastaka de Bunyol i uns altres companys han visitat Pozo Junco i voltants, a on unes altres batalles varen fer-se quan la principal havia acabat. Fou a l’agost, setembre i novembre de 1938. El front del vent de Llevant, com m’agrada dir —Llevant és un vent, no és cap País—, no era un front en calma, com escriuen els historiadors del segle XX. No som a La Vaquilla de Berlanga, una pel·lícula de la pseudo-Transició. Els soldats d’ambdós exèrcits —el republicà i el dels tres feixistes— no reien entre ells ni s’intercanviaven tabac ni jugaven a bous en els descansos de la tralla. No pararen de matar-se.
Cinquanta soldats moriren en l’hospital de Llíria en agost del 38. M’ha costat anys descobrir a quina altra batalla oblidada hi foren ferits. L’historiador Blas Vicente va publicar un article en desembre de 2021: La batalla del Rincón de Arnau, un lloc entre Manzanera, Abellola i el Toro i no lluny d’Arcos de las Salinas a on estiuejava la meua àvia, la vídua de Vicent. És un lloc muntanyós, amb Cerros de 1600 metres, per on travessa de nord a sud l’assagador d’Aragó. Ara, estarà conreat d’ossos de soldat mort en combat, sota el blat i el ségol, supose. Varen morir uns 600 republicans en aquell contraatac de 24 hores seguides, cara amunt pels savinars i les pinedes d’avets dels cerros Magaña, el Peiró, l’Agrillar i ben d’altres. Només escric els noms dels cims per on supose que va atacar la Brigada Mixta 79; la del meu avi matern, Vicent, i la de molts agricultors de la lleva del sac —pares de família de més de 32 anys— de tot el País Valencià.
Supose. No he anat a comprovar-ho personalment. Va la meua imaginació, van el Maps d’Apple i el Google Maps i van els vídeos dels excursionistes —recomane el canal de Youtube: Trinchereando. Gràcies, amics—. Els ossos dels que els excursionistes parlen, en els vídeos, i no filmen directament perquè intueixen de qui seran aquells ossos i se’n van, són persones desfent-se. No cap estat democràtic europeu deixa els seus morts a l’aire. Ací, deixa dissoldre’s, pel pas del temps, les restes dels soldats desapareguts. Són els oblidats dels oblidats.
En aquella altra batalla oblidada, la del Racó d’Arnau, alguns ferits foren traslladats a Llíria, a pesar que la majoria dels ferits no eren evacuats; s’hi quedaven al lloc on havien estat abatuts, i allò que quede d’ells hi serà a dins de les trinxeres plenes a caramull de la terra de l’oblit. Encara. Als ferits els portaren en camió a l’hospital de Llíria, on moriren—: tenim en paper, la meua família, l’ordre del jutjat de soterrar-lo en el cementeri de la localitat—. Encara, encara dic, noranta anys després dels fets i quaranta de Demos-gracias i calla’t, els cossos jauen en una fossa comuna, closa com un taüt compartit. Segons el treball de cerca de Miquel, el funcionari, en el registre de defuncions de 1938 del jutjat de Llíria apareixen unes 190 persones i algunes no tenen nom ni poble de procedència. No consta, diu el registre. La majoria dels soterrats sí que estan filiats. Soc un net d’un d’eixos morts, anotat per algun funcionari diligent. En el llistat, Vicent Saragossà i Riera, 34 anys, de Silla i jornaler del camp, és el darrer; i això és pel cognom Saragossà castellanitzat en Zaragozá. La darrera lletra de l’abecedari, la Z, dona visibilitat a un soldat oblidat per la història, com els seus companys de sepultura. No mai oblidats per les famílies.
Tinc sort. Els ossos de l’avi Vicent jauen en el cementeri de Llíria. Ell hi és. Unes altres famílies no saben per a on paren els cossos dels seus ancestres. L’assagador d’Aragó i la doble filera de Cerros que l’encaixa acolliran els cossos dels soldats. Quan nosaltres preguntem, “no consta” és la resposta habitual de les administracions a on ens dirigim per demanar informació dels avis. Açò no ens diu res, no ens atura. Fins que et trobe! sí que ens anima. És el nostre lema. Hasta que te encuentre.
Tots els desapareguts són nostres, republicans i enemics. A tothom el volem soterrat com cal i a on la família vullga. En el nostre cas, volem Vicent al costat de la seua esposa, al mateix nínxol del cementeri de Silla on ella jau. L’àvia Gràcia i la filla Carme, ma mare, són les donasses que ens han transmès la memòria de la història que esbosse. Però, hi som famílies de tot l’Estat; de dotze CCAA, per ara.
Qui tinga interés en el tema, si vol, pot escriure a: acontraponent@gmail.com o asociacion.fvfl@albertamigoEl darrer és l’email de l’Associació de Familiars de Víctimes del Front de Llevant; a on trobareu escolta activa i presa de decisions: indicacions per començar a cercar al vostre ancestre desaparegut per ací, el Front del Vent de Llevant, en la guerra o en la postguerra.
Comenceu per cercar el nom del vostre ancestre en la web “Buscar combatientes“.
Si voleu, és clar.
