Passada la dana Adam és hora de fer recompte de danys. Aquesta volta, per sort, les víctimes mortals són molt menors que el 2024, però les pèrdues materials tornen a ser milionàries i de nou caldrà recórrer a enormes fons de diners públics en ajudes i reconstrucció.
Amb tot, el mal no ha estat igual a tot arreu i en els últims dos dies moltes mirades s’han fixat en Gandia i més concretament en el seu parc inundable. Aquesta infraestructura verda és en realitat la renaturalització del Barranc de Beniopa, recuperant la vegetació de ribera i construint una bassa de laminació de fins a 45.000 m³ que funciona, a més a més, com a parc públic. L’obra es va finalitzar el maig passat amb una durada de poc més d’un any, va tenir un cost de 2,5 milions d’euros -finançats majoritàriament amb fons europeus- i va aconseguir la “proesa” d’absorbir 36.000 metres cúbics d’aigua, a més de laminar i frenar la velocitat de la barrancada, donant temps als serveis d’emergències d’avisar la població.
Aquest parc no ha estat l’única obra d’adaptació a l’emergència climàtica realitzada per aquest ajuntament. Cal sumar-hi una inversió continuada de més de 40 milions d’euros en dues dècades en cicle integral de l’aigua, col·lectors pluvials -ha sextuplicat la capacitat del col·lector del Camí Vell d’Oliva- i infraestructures hidràuliques.
Hui tothom felicita Gandia, però des dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) recorden que aquest ha estat “un contraexemple” i que les solucions “basades en la natura” no han estat, precisament, la tònica general a l’hora d’adaptar-se al risc d’inundacions cada volta més virulentes i més freqüents.
De fet, des dels CLER i l’Acord Social Valencià denuncien -posant l’exemple de Gandia- que a l’Horta Sud, greument afectada per la dana del 2024, la tendència habitual és justament la contrària. “Hem identificat més de 20 projectes [amb el PAI d’Alfafar com un dels casos més evidents] que sumen més de cinc milions de metres quadrats de nou sòl residencial, comercial i industrial a l’Horta Sud i la Foia de Bunyol, la mateixa zona que ahir va tornar a veure com l’aigua puja”, expliquen, per a després afegir: “El 2024, l’horta que ara es vol formigonar va actuar d’esponja i va salvar la comarca; dos anys després, torna al punt de mira de les constructores”.
Una situació que, temen des dels CLER, que el Decret 180/2024 per a la construcció massiva d’habitatge encara empitjore més.
Les lliçons del 2024
De fet, després de la dana del 2024 va sorgir un important debat tècnic sobre la millor forma de fer front a catàstrofes similars. Un sector important del món de l’enginyeria apostava per la “neteja” i encimentat dels barrancs, per tal de facilitar el pas de l’aigua sense taps que facilitaren desbordaments. L’altra opció -adoptada per ajuntaments com el de València- són els “tancs de tempestes”, grans aljubs de formigó sota terra amb capacitat d’emmagatzemar milers de litres d’aigua i situats en zones considerades estratègiques.
Davant d’aquestes opcions, altres experts -enginyers, però també climatòlegs o paisatgistes- van defensar la renaturalització com a alternativa més eficient. “L’enginyeria del segle XX pensava que el que calia era evacuar l’aigua al més ràpidament possible i hui això està superat, cal enfocar el problema des d’una nova dimensió”, explicava l’arquitecte i paisatgista Marcel Cumplido al Diari La Veu al novembre del 2024.
Un dels motius del canvi de paradigma és el mateix canvi del clima. Els 772 mm de la rambla del Poio de l’octubre del 2024 van excedir el període de retorn de 2.000 anys. El conseller d’Infraestructures Martínez Mus va admetre que “la realitat de la inundació va superar els escenaris que reflectien les nostres cartografies de risc”. Només dos anys després hem tornat a repetir un episodi amb cabdals d’aigua similar.
Davant la incapacitat física d’absorció de canals de ciment i tancs de tempestes, arreu del món s’està imposant l’alternativa de la renaturalització.
“Cal pensar el territori en el seu conjunt –explica Josep Gavaldà, que des de Per l’Horta fa anys que estudia com es poden minimitzar aquestes catàstrofes des del territori-, no només com evacuar l’aigua, perquè aquestes quantitats, senzillament no hi ha infraestructura que ho resistisca. Les àrees llises i impermeabilitzades –com les carreteres o els barrancs encimentats- no soles no retenen aigua, sinó que fan que aquesta agarre velocitats molt més elevades i per tant siga més destructiva. El que necessitem és una infraestructura verda que puga frenar aquesta velocitat, laminar-la i reduir els cabals pic”.
Naturalment, la gran infraestructura verda tradicional al País Valencià són les hortes. “La capil·laritat de la trama de séquies és enorme –continua Gavaldà- i la capacitat d’absorbir aigua dels camps també, és un embornal natural de dimensions immenses.
Durant les darreres dècades, però, el territori destinat a horta s’ha anat reduint dràsticament i ha anat substituint-se per zones encimentades i impermeabilitzades, que agreugen el problema. Recuperar la capacitat del territori d’absorbir aquesta aigua és una «urgència», segons els experts consultats.
Solucions internacionals i locals
Aquestes solucions “basades en la natura” són les que es desenvolupen a les anomenades “ciutats esponja” xineses, que compten amb grans parcs i zones verdes amb capacitat d’absorbir l’aigua dels monsons.
També és l’opció que ha permés a Nova Orleans afrontar els huracans cada volta més potents del Carib, que aconseguien sobrepassar els dics de ciment cada volta més alts, fins que la recuperació de manglars i zones humides ha demostrat ser una barrera molt més eficient i, a més, econòmica.
Però no cal anar-nos-en tan lluny per trobar solucions similars, encara que siguen a escala més xicoteta. Aquest seria el cas del Parc de la marjal d’Alacant, que fa aquesta tasca de laminació en cas de riuades o el Parc de la Cantereria d’Ontinyent, que ha substituït el barri del mateix nom afectat per la dana del 2019. Llavors, l’Ajuntament va optar per enderrocar els edificis en zona inundable i convertir la zona en un parc que no soles no provocara danys en cas d’inundacions, sinó que retinguera l’aigua i protegira la resta de la ciutat. Una via a la qual ara s’ha unit Gandia amb resultats més que provats.
