Salvador Vendrell
Els sabuts no s’acaben de posar d’acord quan parlen de la infantesa. Que si deixa una marca que no s’esborra mai. Que si totes les infàncies són tristes encara que, quan ens fem grans, només recordem les estones alegres. Fuster fins i tot ve a dir-nos que si algú recorda una infantesa feliç és perquè no la recorda prou. Carner, en canvi, ens la va deixar com una mena de paradís perdut, aquella innocència que es va apagant amb la serenor de la maduresa i la resignació de la vellesa. Però estic segur que la meua infantesa va tindre poc a veure amb aquella dels burgesets idíl·lics del Noucentisme.
No en tinc mals records, però tampoc no la convertiria en un paradís. La vaig viure amb la solidaritat i l’amor de la generació dels fills de la postguerra, amb els silencis de la por i amb una abundant religió que ens eixia per les orelles, però també amb els espais oberts del riu i el camp, on podíem córrer i buscar amagatalls secrets on trencar totes les regles i tocar-nos tot el que ens volíem tocar.
Tobies Grimaltos
A classe ens explicaven allò de Konrad Lorenz i l’empremta. I quan hi pense, com una associació d’idees irrevocable, la infantesa s’afanya a venir al meu pensament. La veig com una tauleta de fang tendra, en la qual tot el que passa, tot el que es viu i tot el que s’aprén deixa unes marques fondes, inesborrables. Com que el fang és tendre, tot marca més, les vivències són més intenses i més intenses les emocions. També el que s’aprén sembla que és molt més perdurable, que deixa més empremta del que deixarà després i li marca el territori disponible.
Durant la vida, el fang de la tauleta va assecant-se i el que es viu, de no ser un fet dramàtic, deixa ratlles molt més superficials. Els xiquets, diuen, són esponges, però el que absorbeixen, marca, sedimenta i se solidifica. Sembla que l’esponja no es pot escórrer, o no massa, així que cal amerar-la de líquid de qualitat.
