La idea d’aquest article naix de la lectura de diverses opinions sobre l’agressió d’un agent del Cos Nacional de Policia espanyol a una mestra jubilada durant una concentració davant la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana. L’objectiu és aportar alguns elements de reflexió des d’una perspectiva que sovint resulta poc coneguda per a una part del públic nacionalista i d’esquerres del País Valencià.
Aquest episodi, produït en el marc de les mobilitzacions en defensa de l’ensenyament públic valencià, ha generat una allau de comentaris i valoracions. Tanmateix, els mitjans majoritaris continuen abordant-lo d’una manera tan asèptica com equivocada. El nucli de la qüestió és el següent.
Si totes les informacions publicades acaben confirmant-se, l’acció —jurídicament presumpta fins que hi haja una resolució judicial ferma— d’aquest agent de l’autoritat podria constituir un delicte de lesions dels previstos a l’article 147.1 del Codi Penal. Es tracta d’un delicte que requereix, a més d’una primera assistència facultativa, un tractament mèdic o quirúrgic posterior. El fet que la víctima presente una fractura de l’envà nasal i haja necessitat punts de sutura al mentó apunta, si els fets s’acrediten, un delicte menys greu de lesions, castigat amb penes de tres mesos a tres anys de presó o multa de sis a dotze mesos. Igualment, caldria valorar la possible concurrència de circumstàncies agreujants derivades de la situació de la víctima i de la condició d’autoritat de l’agressor.
Cal afegir que l’article 490 de la Llei d’Enjudiciament Criminal estableix que qualsevol persona pot detenir qui estiga cometent un delicte flagrant. Alhora, l’article 492 imposa als agents de l’autoritat l’obligació d’actuar davant determinades situacions previstes per la mateixa norma.
Per això, quan en algunes opinions s’afirma que en determinats països del nord d’Europa aquest policia hauria estat detingut immediatament, convé precisar que l’ordenament jurídic espanyol també contempla mecanismes d’actuació immediata davant conductes presumptament delictives. Una interpretació estricta dels articles esmentats permetria sostenir que els agents presents haurien d’haver valorat la detenció immediata del seu company davant l’aparença d’un delicte flagrant. De la mateixa manera, la legislació reconeix els ciutadans determinades facultats d’intervenció en supòsits excepcionals de flagrància delictiva.
Tota l’equidistància mostrada per bona part dels mitjans de comunicació espanyols —ja siga per desconeixement, per biaixos ideològics o per simple comoditat narrativa— tendeix a ocultar una qüestió essencial: si els fets s’hagueren produït exactament igual però amb un ciutadà corrent com a autor, el debat públic probablement hauria estat molt diferent. Aquesta diferència de tractament és, precisament, una part fonamental del problema.
La justícia acabarà pronunciant-se sobre els fets. Però la qüestió més rellevant no és només què va fer aquest agent concret, sinó per què determinats comportaments es repeteixen de manera recurrent en alguns sectors dels cossos policials espanyols. I és ací on crec que cal fer una autocrítica que massa sovint s’eludeix.
A diferència d’altres professions del sector públic, com ara la docència, l’exercici de la funció policial ha estat tradicionalment ignorat, si no directament menyspreat, per amplis sectors del valencianisme i de l’esquerra transformadora. Al meu entendre, això és un error estratègic de primer ordre.
Formalment, vivim en un estat de dret on els procediments per a accedir a la funció pública estan regulats i són accessibles per a qualsevol ciutadà que reunisca els requisits exigits. Quan els sectors progressistes abandonen completament un àmbit professional tan rellevant com el policial, no l’eliminen: simplement el deixen en mans d’altres sensibilitats ideològiques. Renunciar a disputar aquests espais de poder té conseqüències.
Com deia irònicament la cançó de Lendakaris Muertos:
“No les importa que les quiten alcaldías
No les importa perder las concejalías
Lo que les toca las pelotas de goma
Es que les quiten a la policía”
Més enllà de la provocació habitual del grup, la lletra apunta a una realitat incòmoda: qui controla els aparells de l’Estat disposa d’una capacitat d’influència molt superior a qui es limita a ocupar espais institucionals de representació política.
Per això, també convé dirigir una part de la crítica cap als nostres representants polítics. Què s’esperava realment d’aquell antiavalots? Quines possibilitats hi havia que actuara des d’una neutralitat absoluta? No podem ignorar l’herència històrica dels cossos policials ni el biaix ideològic que sovint demostren, però tampoc podem continuar utilitzant-la com a única explicació més de cinquanta anys després de la fi de la mort del dictador.
Durant dècades, els partits nacionalistes, valencianistes i situats a l’esquerra del PSOE han ocupat nombroses responsabilitats institucionals. Alguns fins i tot han format part de governs autonòmics o estatals. Tanmateix, quants han dedicat una atenció real a una reforma en profunditat i al control democràtic dels cossos policials? Quants han fiscalitzat de manera sistemàtica els processos de selecció, promoció, formació o funcionament intern? La meua experiència personal em fa pensar que ben pocs.
Per això, més enllà de la indignació legítima que provoquen unes imatges com les del passat 31 de maig, cal exigir als representants polítics que assumisquen les seues responsabilitats. Que vigilen les actuacions policials, que exercisquen els mecanismes de control que tenen al seu abast i que supervisen amb rigor els processos de selecció i formació dels cossos de seguretat. És en aquests espais, sovint ignorats per l’opinió pública, on probablement trobarem algunes de les explicacions que busquem.
Marc Juan Corihuela és membre de l’Assemblea Popular de Cullera.
