Que a l’escola s’ensenya a aprendre, a llegir i a pensar és tan obvi com dir que a casa, els pares ”haurien d’ensenyar educació, maneres d’estar al món, en la vida…”. Lluís Vicent Aracil ens contava, fa molts anys, que en el llatí vulgar del segle I de la nostra era, educatio era usat, preferentment, per a la domesticació dels porcs i, en canvi, institutio, com a precedent d’ENSENYAMENT/ENSENYANÇA.
La nostra cultura autòctona és rica en manuals innovadors en el seu moment: l’Escola Laica del malaguanyat i executat Francesc Ferrer i Guàrdia, el 1907. Gaietà Ripoll és l’exemple trist d’un precedent llibertari d’educació en el segle XIX, executat a la plaça de la Llonja de València, l’últim mort per la Inquisició espanyola al Mercat de Russafa, on té un monòlit dedicat, que fou restaurat en l’època de l’alcalde Ribó.
El “Mestre que ensenyava la mar” a l’alumnat que mai no l’havia vista; un cas de depuració del franquisme, talment com les mestres republicanes valencianes que foren apartades de la seua professió i relegades a l’exili interior i al silenci.
Si mirem més arrere, trobarem Joan Lluís Vives de València i els seus Diàlegs, en què procurava instituir un humanisme antibel·liciste en un món ple d’imperialisme, misèria i guerres (s. XVI): l’ensenyança a la xicalla en sa llengua pròpia, i a més en la llatina, la que ens unia com a civilització des de Rússia a Lisboa, a partir dels dotze anys. I, a més, l’igualitarisme i el tracte adequat a les dones, els malalts, la gent pobra i els infants (sense castic corporal físic) i molts consells als reis, governants i militars de l’època, per tal que no foren tan cruels amb els seus súbdits tardomedievals (un socialdemòcrata avant la letre).
El segle XIX ens informava de les reivindicacions laborals bàsiques: el Primer de Maig (1890), quan es demanava que nens i nenes menors de 12 anys no anassen a treballar o que la jornada de treball fos de 8 hores, cada dia. Vagues de més de dos i tres mesos a Catalunya, País Valencià i tot Europa (estat d’excepció militar inclòs).
Els teoricopràctics Tolstoi, Bakunin, Fourier o Kropotkin proposaven un treball humà, comunal i un temps d’oci per a la dedicació a la cultura (art, ciència, literatura…) de tothom. L’educació soviètica aconseguí al segle XX que gent com Gagarin, Kalàixnikov o Gorbatxov, amb els seus orígens humils arribaren als cims de la cultura, la indústria i la política. L’associació de l’Amor Lliure als EUA (s. XIX), les sufragistes, Emma Goldman i tantes altres, assoliren un horitzó per a l’autodeterminació sexual i de gènere. Als anys setanta, l’escola de Summerhill, a Anglaterra, proposava un ensenyament antiautoritari.
I tornem al segle XX, i al País Valencià, a les reivindicacions del professorat interí i les millores de les condicions laborals (2007-2011), l’assoliment dels triennis o que les adjudicacions del professorat no comportaren desplaçar-se obligatòriament a més de 100 km. L’Assemblea de Docents de les Illes Balears (amb Eivissa com a epicentre, plena de professorat valencià interí), amb vaga indefinida de més de dos mesos per a defensar l’escola pública i l’ensenyament en la nostra llengua (2012-2014). Catalunya contra el desmantellament de la immersió lingüística o l’externalització galopant dels serveis públics en l’educació pública, que amb criteris capitalistes s’orienta a la concertada.
Actualment, sindicats combatius de classe treballadora, assemblees de docents d’arreu dels Països Valencians, entitats cíviques o la Plataforma per la Llengua lluiten contra el PPVOXOPUS, a casa nostra, o contra la “Internacional Feixista” partidària de destruir allò que hem anat aconseguint. Perquè aquesta gentola és favorable a la segregació racial, de classe o cultural i és negacionista del sentit comú i científic -el “wokisme” elitiste no ha ajudat gaire, ja que només és aplicable al món occidental eurocèntric i solipsiste- i té enfront la ideologia ianqui WASP (White Anglosaxon Protestant) des dels anys 90 del segle passat, el neocapitalisme ultraliberal amic del neofeixisme internacional (Trump, Netanyahu, Putin, Lukaixenko, Milei, Karst…), el militarisme creixent com a font de riquesa per a uns pocs, el gran negoci de la farmacopea mundial (droga legalitzada), el tràfic de drogues anomenades “il·legals”, de persones en règim esclau i de persones immigrades o deportades.
Enmig d’aquest desgavell global in crescendo s’han anat imposant, des de fa més de 30 anys lleis educatives burocratitzadores, aberrants, propagadores en l’àmbit universitari i en l’obligatori (des de primària a l’ESO) d’un enfocament empresarial i capitaliste, amb una externalització de serveis públics, una policialització de la seguretat als centres d’ensenyament o el menysteniment de les condicions de treball i salut laboral del professorat i de les infraestructures per a l’estudiantat.
El professorat té una funció, com a constituent de la classe treballadora, i no tant com funcionariat obedient a l’estat, per a transformar la societat en tant que la gent són éssers humans, persones (no ells/elles/ellis!?), ni cíborgs, ni transhumans o avatars d’internet.
Per una educació, realment laica, alliberadora i transformadora, en temps de misèries, guerres, (post)pandèmies, canvi climàtic, depredació del medi ambient i enganys digitals, perquè, com digué Ferrer i Guàrdia, som la classe treballadora la clau per a desfer l’opressió que ens vol imposar una elit deshumanitzadora i rapinyaire.
Josep Manuel Esteve és professor d’EOI, escriptor i fotomuntador.
