A l’estat espanyol el dret constitucional a l’habitatge no és un dret fonamental en sentit tècnic, però tampoc una clàusula programàtica buida de la qual es puguen inhibir els poders públics, sinó que es tracta d’un dels principis rectors de la política social i econòmica integrats en el capítol III del títol I de la Constitució espanyola, que els partits espanyols i la majoria d’institucions públiques, especialment les autonomies governades pel PP-Vox, no han aplicat ni apliquen amb polítiques efectives i d’equitat social. L’article 47 de la Constitució espanyola, que tant els agrada aplicar als nacionalistes espanyols per defendre la unitat indissoluble de la seua pàtria i per imposar el castellà com a “lengua común”, constitueix un mandat normatiu de primer ordre que condiciona l’acció del legislador i de tota l’Administració Pública espanyola (estatal, autonòmica i local), justifica polítiques públiques intenses sobre sòl i habitatge i orienta la interpretació de l’ordenament cap a l’efectivitat de l’accés a un habitatge digne i adequat.
És a dir, la CE estableix tot el contrari que ha fet l’estat espanyol des de la darrera crisi econòmica hipotecària del 2008, en la qual es va desnonar i arruïnar milers de xicotets propietaris hipotecats i es va salvar el sector bancari a través dels fons públics del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària creat en 2009 ), i va acabar constituint la SAREB (Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària), que ha fet i fa negocis d’alta inversió i que mai han tornat ni un euro a l’erari públic, ni han cedit solars i finques inacabades per al parc públic de vivendes socials amb algun tipus de protecció i/o de preus d’adquisició com a HPO.
De nou, com en el 15M, la “revolta” de l’habitatge ha sorgit a la plaça del Sol de Madrid en connexions en directe tot el cap de setmana, perquè part de la resta de l’estat espanyol es solidaritze. Com diu el periodista Vicent Sanchis: “És de paradigma que la classe política que viu i fa com que treballa entre els dos lleons de la plaça de les Corts s’haja activat per un desnonament cruel a Madrid i, per contra, ni s’haja immutat quan a Barcelona hi hagut un suïcidi. És el preu de la colònia.” No cal afegir res més.
No seré jo qui li negue la capacitat del president Pedro Sánchez d’eixir victoriós dels problemes que, en altres circumstàncies, afonen governs com si foren castells de cartes. En els huit anys que fa que és a la Moncloa -després d’arribar-hi en una moció de censura quasi inconcebible- ha resistit una pandèmia mundial, un volcà, la ressaca del Procés català, les crisis d’Ucraïna i el Pròxim Orient, i resisteix diversos escàndols de corrupció d’alts càrrecs del seu partit -reals i potser creats-, el judici al germà i la investigació de la dona, de l’expresident Zapatero i les seues filles, i la pressió conjunta de Donald Trump, Benjamin Netanhayu i de part de l’alta magistratura judicial espanyola.
Les enquestes electorals, però, ja fa mesos que mostren un obstacle insalvable i és obvi que ho té molt malament per a les eleccions de l’any vinent i la crisi immigratòria i territorial de Ceuta no ha fet més que cavar més fons el pou.
Només hi ha un tema clau i transversal a la societat que podria salvar un govern progressista a l’estat espanyol més enllà del 2027: el de l’habitatge. L’accés a bé de primera necessitat – dret reconegut constitucionalment en l’art. 47- s’ha convertit en el principal problema social ara mateix. L’increment imparable dels preus arreu de l’estat espanyol -tant de lloguer com de compra, tant d’obra nova com segona mà- està provocant un daltabaix a les vides de milions de persones. Òbviament, el problema no afecta tothom per igual. Les classes més baixes ja estan omplint assentaments com el que hi ha a l’antic circuit de la Fórmula 1 de València, mentre les classes mitjanes encara van salvant els mobles a costa de marxar cada cop més lluny de les ciutats on tenen el treball, allargant els pisos compartits més enllà dels 30 i 40 anys o dedicant percentatges del sou cada volta més elevats a pagar unes rendes en detriment del consum en altres àrees. Tota l’economia comença ja a ressentir-se de la hipertròfia de l’especulació immobiliària.
Oferir solucions contundents i dràstiques a aquesta qüestió serà l’única opció de la coalició progressista de mantenir el govern a l’estat espanyol. Però aquesta vegada no valdran les tradicionals tombarelles dialèctiques socialistes, un partit especialitzat en fer veure que les coses canvien sense canviar realment res. O el que es fa és efectiu, o només servirà per a incrementar el desànim entre les bases electorals progressistes i assegurar encara més la victòria de la dreta i l’extrema dreta.
El control de lloguers aplicat a territoris com Catalunya han mostrat uns resultats limitats a una mesura que no deixa de ser molt moderada, però ha demostrat que hi ha opcions polítiques per intervindre en aquest problema. Que no és veritat que no hi ha més remei que deixar-ho tot a mans del mercat -amb els resultats que hem vist fins ara.
Pel moment, el president Sánchez i el PSOE s’han resistit a enfrontar-se obertament al lobby rendista i s’han encarregat d’aigualir -com el mateix topall de lloguers- o aturar totes les propostes en aquest sentit. En alguns casos fins i tot, posant-les inexplicablement a les mans del PP-Vox, que des de les autonomies han pogut boicotejar-les.
O l’actual Govern espanyol impulsa un paquet contundent de mesures contra l’especulació en els pròxims dies, que solucione el problema de l’especulació en els preus del sòl, que tope de forma eficient els preus del lloguer, que impedisca els pisos buits, pose els fonaments d’un parc públic d’habitatge amb mesures com el tanteig i retracte, prohibisca la compra internacional especulativa i reserve sòl públic per a l’habitatge protegit, o adopte mesures de les que proposa el Sindicat de Llogaters, o a les pròximes eleccions no caldrà ni que es presenten perquè serà impossible votar-los. Com va dir el politòleg Pablo Simón el passat dia 27 de setembre en el via lliure de RAC 1 “La política d’habitatge serà el Vietnam de Pedro Sánchez”, i va explicar que: “Has creat un ministeri d’Habitatge que no té gaires competències, però sí que és un punt focal del malestar de la gent. Això és problemàtic per al govern espanyol. O sigui, jo penso que la política d’habitatge serà el Vietnam de Pedro Sánchez“.
El més paradigmàtic, i trist, de tot és que l’alternativa del govern espanyol és el PP-Vox, i ja sabem que no tenen voluntat perquè no ho han fet mai, ni aplicaran cap solució com ja es demostra en les comunitats autonòmiques on governen. I d’això sabem prou ací al País Valencià, que els patim en directe des del 2023, i que ja hem vist com actuen els seus càrrecs i responsables en el cas de les VPP d’Alacant ciutat.
