La selecció espanyola s’ha classificat per a la final del mundial de futbol després de fer un partit en què li han eixit les coses bé (2-0) contra la selecció de França, l’actual campiona del món. Jugarà la final a Nova York contra l’Argentina de Messi que ha eliminat Anglaterra en un partit molt menys èpic que l’Espanya-França. Els pronòstics de la final estan 52% a 48% a favor dels espanyols.
Aquest estiu de juny i juliol he vist uns quants partits del mundial de futbol que es juga als Estats Units d’Amèrica. Bé. Diuen les cròniques que també s’ha jugat en les primeres fases als Estats Units Mexicans i al Canadà.
Mai no he sigut un apassionat de l’esport anomenat rei, per la seua extensió a tot arreu sense distinció de conviccions religioses, polítiques, nivell socioeconòmic i formació cultural de qui professa una veritable afició. Reconec i veig amb ulls crítics, i molt més ara amb el mundial, que el futbol desferma passions, tomba inhibicions conreades per l’educació cívica i produeix uns efectes de cohesió grupal -de prioritat nacional en el cas que jugue la selecció espanyola- que ja voldrien els partits polítics de tots els rodals.
Mire els partits amb ulls d’anàlisi sociològica, especialment quan juga Espanya, com diuen els comentaristes i arreu, com si jugara tota la població amb DNI espanyol, fins i tots els xiquets de bolquers acabats d’empadronar.
En realitat analitze el que m’arriba per les pantalles com si fora una novel·la, una de les bones, una obra de teatre d’aplaudiments sonors o una pel·lícula de superproducció hollywoodiana. Els partits de futbol, especialment els de la selecció espanyola en aquest mundial, tenen l’èpica de les obres narratives que conten històries que la gent sent amb emoció, participació i devoció, però amb personalitat pròpia, perquè els partits de futbol tenen personatges particulars, un context molt específic i fins i tot -malgrat els assajos, la representació i el guió- són una planificació sotmesa a la construcció feta en el moment i en funció de la resposta de l’equip rival. Per això m’hi fixe en els actors, en els jugadors estrella (Mikel Oyarzabal, Mikel Merino, Lamine Yamal), en l’escenari, en les motivacions, en els jugadors que fan assistències per al benefici de l’equip, en els experts d’altres seleccions que diran adeu en acabar el mundial com Leo Messi i Cristiano Ronaldo (diran adeu a jugar mundials, no a continuar jugant amb contractes milionaris), en els més joves que en veuran molts més i que ja són genials en la professió que han triat (o en la professió que els ha triat a ells).
A pesar de la meua manca de passió pel futbol, reconec que he admirat i admire el valor d’un joc que reuneix -en essència contextual, sense entrar a considerar ara aspectes de fora del camp de gespa- el bo i millor de qualsevol joc d’equip, si es juga de forma esportiva en el significat més ampli de la paraula. Al capdavant hi ha una direcció -en els equips moderns amb possibilitats econòmiques com és una selecció nacional amb assistents específics, físics, psicològics i altres experts mèdics de tota mena- que ha triat qui hi juga, qui ocupa cada posició, qui està en les millors condicions de contribuir a l’objectiu de guanyar, i per això dissenya l’estratègia que s’hi ha d’aplicar, assaja jugades i fomenta els valors de la paraula equip. Un equip on pot haver-hi un nom destacat, un Messi o un Ronaldo que lluiran els galons que acrediten els anys i les gestes heroiques protagonitzades o un Lamine Yamal que acaba d’estrenar la majoria d’edat, però on cada actor sap que la seua intervenció més enllà de les genialitats individuals, ha de ser contribuir a la victòria de l’equip, defensar les envestides dels contraris, parar balons com només saben fer els porters que s’allarguen un centímetre més en cada estirada, controlar el baló, passar-lo a un company que es troba en una posició adequada per a xutar a porteria o per a fer una rematada de cap on ningú altre pot arribar-hi.
Quan tothom juga com a equip, quan els actors interpreten els seus papers amb diligència i posen les seues habilitats personals al servei de l’objectiu fixat per l’estratègia, el joc esdevé una obra d’art construïda en un moment i en unes circumstàncies irrepetibles mitjançant jugades i decisions que només poden encaixar en la sincronia d’un instant. Pura adrenalina per a tothom. L’equip contrari també hi compta, en l’execució del joc, sense dubte. Un contrari ensopit, sense esma a l’hora de contraatacar, sense cap defensa ni capacitat de resposta fa que el joc perda l’essència de la disputa entre contrincants homologables en qualitat. Per això la disputa del joc contra un equip que genera ocasions de gol, que resisteix els embats i s’hi enfronta amb decisió i valentia fa que la victòria faça més bon gust.
Si marquen gol, èxtasi complet. En aquest moment l’eufòria encoratja tots els actors de l’equip, abraçades, riures, plors d’alegria. El joc i les jugades intel·ligents -el gols especialment- provoquen els crits d’entusiasme dels seguidors al camp, a les places, als bars i a les cases, els gestos d’alegria, els comentaristes de televisió -si són els seus qui guanyen- criden amb frases de manual esportiu, els jugadors s’abracen i festegen el gol com una batalla guanyada en una guerra encara inconclusa, però que avança favorablement cap a la victòria final.
Mirar un partit de futbol del mundial per televisió és participar d’una realització tècnica audiovisual de qualitat impecable, actualment amb una seqüenciació de plans que apleguen totes les perspectives, drons per tot arreu, uns picats impossibles fa cinc anys, grans angulars, primers plans de rostres dels actors, trajectòries del baló, repeticions de jugades a l’instant des de punts de vista diversos, imatges amb suport gràfic generades a l’instant… Veure de prop les expressions dels jugadors, dels entrenadors, de la banqueta de suplents, dels àrbitres i jutges de línia, del públic que dona suport a un o altre equip contribueix amb escreix a una participació de l’espectador en la narrativa del joc. Un partit de futbol ben jugat i amb una realització audiovisual acurada és un gran espectacle, atractiu i entretingut.
També hi ha els moments d’abans i de després del partit, ocasions per a saber què diu, què espera o què pensa del partit tal o tal entès. El mateix val per a algú que seu en una taula d’un bar, majoritàriament mascle, però no exclusivament, amb una samarreta d’un color identitari i una cervesa a la mà a qui posen el micròfon prop i hi diu la seua, perquè al capdavall qualsevol persona aficionada al futbol és una analista competent en essència (o això pensa ell o ella).
Soc incapaç de festejar cap gol, cap jugada, no em sent motivat per criticar l’actuació dels àrbitres, i no obstant això admire la capacitat d’entesa entre els jugadors que es passen la pilota amb encert i càlcul decidit en un segon, que regategen, que apunten i disparen estratègicament perquè un altre remate la jugada i faça gol. Fins i tot hi ha jugades admirables que no acaben en gol i que mereixen el meu reconeixement -i el dels espectadors i aficionats més avesats- per l’esforç, per l’enginy que demostren els jugadors, per la capacitat de posar les habilitats innates o apreses al servei d’un fi que sempre és guanyar. Guanyar no vol dir jugar millor que el contrincant, vol dir marcar més gols que el rival. Jugar bé importa, per descomptat, però el que importa és una diferència de gols favorable al teu equip. Tant se val que el joc haja sigut avorrit, ensopit i sense gaire moviments brillants; si al remat fiques més gols que els contraris, guanyes. El joc entretingut, disputat, amb ocasions d’uns i altres s’agraeix, però sense gols no hi ha victòria.
La selecció espanyola desperta el fervor nacional espanyol més primari, probablement com la resta de seleccions, amb la diferència que probablement hi ha espanyols de DNI que juguen amb la selecció i no se senten especialment espanyols de combregar amb prioritats nacionals. Deuen ser una minoria. Si guanya la final, les televisions, la premsa en general i l’esperit nacional exaltarà una estrella que durà al paroxisme nacional espanyol per molt de temps. Els britànics ho fan diferent: cada nació té la seua. Anglaterra no serà campiona. Si el comportament de l’afició espanyola per la selecció d’Espanya no és una exaltació del nacionalisme espanyol, que baixe algú i que ens ho explique. I què fan les altres nacions d’Espanya que no tenen selecció nacional? Disculpeu, és una pregunta trampa, retòrica, sense gaire substància, producte de la la calor extrema i de la insolvència futbolística de qui escriu. Mireu els partits si us agrada el futbol o, com a mínim, si us agrada l’anàlisi sociològica que implica ser espectador d’una contesa visceral. O si molt convé, apagueu la tele i els dispositius electrònics, llegiu a l’ombra d’un garrofer o eixiu a passejar al tardet en sentir que podeu respirar sense ofegar-vos. Espanya tindrà prioritats nacionals que potser no coincidiran amb les prioritats nacionals dels que miren com juga una selecció nacional que no és necessàriament la seua.
Podríem continuar el fil amb els partits de futbol femení. Certament això és una altra història, sociològicament i sociopolíticament interessant.
