El País Valencià és una nació amb una història ben complexa marcada per la dominació i la submissió de diferents grups ètnics, culturals, religiosos i/o lingüístics al llarg dels segles.
Si bé es podria dir que la història del país comença amb la conquesta cristiana per part del rei Jaume I, això seria una falta de comprensió històrica important. Realment el poble valencià constituït com la societat ocupant del territori que hui en dia comprenem com la nostra terra naix a partir del segle VIII, amb la dominació total dels musulmans al territori. És en aquesta etapa en la qual es comença a desenvolupar molt del patrimoni que hi és actualment: el Palmerar d’Elx, el patrimoni gastronòmic amb la introducció de l’arròs i la xufa, el Tribunal de les aigües, el Castell Vell de Castelló de la Plana, entre altres.
No obstant això, tot aquest llegat ha quedat relegat a un segon lloc des de l’arribada de les tropes de Jaume I al país. Joan Fuster ho deixa ben clar en la seua obra Nosaltres els Valencians, llavors, les tropes cristianes havien ocupat ciutats i certes locacions principalment, però el domini majoritari del territori era musulmà, tot i això, el relat supremacista i sobretot islamofòbic va guanyar terreny fins a ser hui en dia el que coneixem com a “vertader”.
Però els musulmans d’aleshores encara hi eren, no van desaparéixer després de la conquesta, sinó que els van substituir. Amb aquest fet històric es podria dir que comença la primera ruptura de la societat valenciana i l’estratificació que hui en dia encara patim. Va ser el rei Jaume I qui va crear aquesta societat de la qual no hem pogut fugir, parle del “ciutadà de primera, ciutadà de segona”, ja que mentre els catalanoaragonesos entraven al territori valencià, colonitzaven i edificaven damunt el patrimoni ja existent (no tinc en compte el patrimoni destruït), aquells que per primera vegada li van donar un estatus de rellevància a aquestes terres eren esclavitzats, exiliats o en el millor dels casos apartats de la societat (cas, per exemple, del barri del Raval d’Elx).
Passat el temps de conquesta i ja assimilat el cristianisme, la primera societat valenciana, la de Balànsiya, va ser assimilada i esborrada del mapa. Amb aquesta assimilació es generà una nova societat que perdurà fins al segle XVIII (tenint en compte també la unió entre les famílies reials de Castella i Aragó que, com tot, va generar canvis al territori), passem dels regnes taifes al Regne de València, i és ací on es crea part de l’imaginari col·lectiu que tenim de la nostra història. Naixen les Corts Valencianes, es delimita el territori peninsular, s’escriuen els Furs i, el més important, comença una època daurada per a la literatura valenciana en català (època que generarà conflicte més endavant). Tota aquesta esplendor prerenaixentista del Regne de València i la nova societat que generà va arribar fins a la Guerra de Successió (1701-1714), quan Felip V de Borbó entrà per primera vegada al País Valencià i eliminà un poble de (en aquell moment) quatre segles.
Felip V no sols provocà moltes de les majors barbàries que hem patit (la massacre d’Elx, la cremà de Xàtiva, l’eliminació dels Furs…), sinó que va fer tornar la dinàmica de “ciutadà de primera, ciutadà de segona”, perquè després de 1707, al territori, aquells botiflers que donaren suport als Borbons van rebre beneficis al territori adquirit “per just dret de conquesta”, els mateixos que no van negar-se a acceptar les noves dinàmiques de poder polític, lingüístic i cultural després de l’aplicació dels decrets de Nova Planta i l’assimilació al nou Regne d’Espanya.
Acabat ja el nou procés de colonització, es creà l’actual identitat valenciana: País Valencià (encara que des de finals del segle XVII s’utilitzava l’expressió) però aquesta identitat sempre ha generat problemes. Mireu, una de les definicions de “societat” que té l’AVL és: Conjunt de persones que es relacionen en un moment o en un espai determinat i mostren uns comportaments i uns trets comuns, però és que el nostre comportament mai no ha sigut comú. D’una banda, tenim els burgesos, que des de llavors es mostraren favorables a la monarquia Borbona, deixaren de banda la llengua pel castellà i acataren les normes imposades des d’Espanya; i d’altra, tenim el poble pla, un poble que encara parlava el català de l’antic regne i que va crear noves tradicions que continuaren omplint l’imaginari col·lectiu que hi tenim: la muixeranga, les falles, la nova tradició literària i, sobretot, ja aplegats a la renaixença, una idea de nació que perduraria fins a la Segona República de manera minoritària.
Ja en República, naixeria un valencianisme primitiu i transversal, que plantejaria la possibilitat de tenir un estatut valencià tal com el de Catalunya o Euskadi, però això per a Espanya era un greu problema, així que donades les circumstàncies, en dictadura es van vetar, perseguir i castigar totes les formes de pensament nacionalista arreu de l’Estat.
Contràriament al que ells voldrien, açò esdevinguè les arrels del valencianisme actual, ja que la censura va ser, irònicament, la que va destapar el que és capaç de fer-nos Espanya quan té el control absolut. En aquest punt de la història s’havia construït una societat valenciana deixant de banda als burgesos, el poble havia pres el poder popular i, tot i no ensenyar-se a les escoles, la llengua catalana era majoritària en tot el territori, incloses les comarques “castellanoparlants”. Teníem un objectiu comú: alliberar-nos algun dia dels franquistes opressors, i teníem dues certeses compartides: som país, parlem valencià. Però, Espanya, després d’acabar la dictadura i començar la “transició”, veient com aquella identitat de País Valencià que perseguia des del segle XVIII havia guanyat als carrers, ens va crear un enemic intern culpable de la destrucció de l’últim intent seriós que hem tingut d’unificar-nos com a poble: el blaverisme.
Continuarà…
Alejandro Romero és president de Defensa del País Valencià.
