En plena carestia de l’habitatge de lloguer i amb els preus dels pisos en venda enfilats pels núvols, m’assabente pel Facebook que el meu poble s’ha convertit en un paradís per a pobres i nòmades de tota condició.
Segons comenta l’autora d’un post, identificada amb la foto d’una velleta amb l’aspecte de la detectiu Miss Marple, fa poc ha assistit a l’ocupació en la seua finca d’un pis per part d’una suposada família forastera. En un castellà precari, confús, l’autora assegura que després d’adonar-se de l’ocupació va avisar la policia. Els agents la van informar que el fet que una de les ocupants estigués prenyada la convertia en “vulnerable” i que, per tant, no es podia fer res. A més, a la casa, recalca la denunciant, els nous inquilins ja havien col·locat una tauleta amb “tres tacitas de té” la qual cosa es sobreentén que feia inviable la desocupació. (Té? No serien marroquins? Sembla poc probable que foren anglesos). A més, la policia li havia dit que, a partir d’ara, cobrarien 300 euros per persona i fins a 700 quan parís la dona. L’esparverada veïna, a més, havia escoltat com els seus nous veïns preguntaven als agents si ara els posarien llum i aigua. A la vesprada, i recuperant-se encara de l’ensurt, la senyora es va trobar a l’ascensor un xiquet d’uns sis anys d’una altra família: “300 euros más”, es dol. Mentre el xiquet esperava allà, els seus pares anaven per tota l’escala, picant porta a porta per comprovar si hi havia algun pis buit on poder fer niu. Segons els seus càlculs aquesta gent ja tenien molt més que ella i que moltes persones que cada dia treballaven i pagaven els seus impostos. Així de fàcil. En el meu poble tires una porta, t’instal·les i damunt et concedeixen un subsidi barata res. En el meu poble i en Picassent, Alzira, Nules, Benidorm, Massamagrell o Canals…
La història del post és, simplement, una mena de conte de Betebelló que es gita amb sa güela i li pixà el faldó… Un relat estúpid que, això no obstant, molts seguidors li compren mentre d’altres, pocs, intenten vanament desacreditar per raons òbvies.
Com siga, aquest mur i d’altres similars, van plens d’històries com aquesta: estrangers que venen popper als xiquets en el parc; estrangers que caguen a plena llum del dia a la porta del supermercat; estrangers que tenen dret a medicaments gratis pel simple fet, hem de suposar, de ser persones… Normalment, els agreujats tenen dificultats notables per a expressar-se, escriuen amb faltes grosses com el puny i, bàsicament, destil·len una mala llet còsmica. Tenen en comú que coincideixen a assenyalar els socialistes o els independentistes com l’origen de tots els mals, vull dir dels seus mals que aparentment són els de tenir treball i complir amb les seues obligacions amb hisenda.
És el clima que respirem. En la mentalitat de l’Espanya del PP, Vox, de la ultradreta tota, els migrants o els pobres són l’enemic interior. Un enemic instrumentalitzat per les esquerres que representa que estan arruïnant les espanyes encara que les dades parlen d’una situació econòmica diametralment oposada. En l’Espanya de la socialdemocràcia ma non troppo, segons aquest personal, als qui venen de fora els regalen els pisos gratis, els hi cauen pagues i, de vegades, també, ocupacions professionals a les quals no poden accedir els espanyols considerats genèticament purs.
Aquesta dels murs de Facebook i de les xarxes és, simplement, la versió assilvestrada i viral de la “prioridad nacional” defensada pel PP i per Vox, però també ho és, en un sentit modern, la de la propaganda nazi contra els jueus i els enemics del poble alemany.
Junt amb aquesta imatge d’una invasió silenciosa es difon també la d’una violència extrema per part dels nouvinguts. En definitiva, els reaccionaris de sempre amaguen els progressos socials de les polítiques dels seus adversaris alhora que ataquen les conseqüències de les desigualtats socials sense entrar-ne a examinar les causes. L’objectiu és polaritzar la societat, desestabilitzar-la per a propiciar una ocupació del poder que en si mateix el que busca és continuar acumulant més poder. Tot això no és possible sense ostentar l’hegemonia ideològica sobre la societat.
Fa poc he vist a Filmin la sèrie documental El Reich de Hitler dirigida per Eva Röger, Daniel Ast i Jürgen Ast. A través del testimoni de víctimes i còmplices de l’Alemanya nazi l’espectador entra de ple en el malson d’una època en què la propaganda i el fanatisme va comportar el patiment i la mort de milions de persones. L’èxit del nazisme va ser triturar la democràcia inestable de la República de Weimar a força de propaganda, mentides i violència. L’èxit del franquisme va basar-se en els mateixos principis però va ser més eficaç a l’hora de perpetuar-se perquè Franco va poder perpetrar el seu genocidi sense que ninguna potència democràtica li ho impedira en un context de Guerra Freda que li va ser favorable. I més eficaç també perquè va inocular la seua herència ideològica en les classes populars i en els principals aparells de l’Estat. Avui, com als anys trenta, veiem aixecar-se els mateixos monstres d’una manera d’entendre el món que pot acabar per abocar-lo a un abisme.
