Cada 18 de juliol torna a la memòria el colp d’estat militar de 1936 contra la II República espanyola. És una data carregada de simbolisme democràtic, perquè recorda la decisió de bona part de les elits militars, econòmiques, eclesiàstiques i polítiques reaccionàries de l’Estat de destruir per la força un règim legítim sorgit de les urnes i l’inici d’una guerra que desembocaria en quaranta anys de dictadura. És també un dia per homenatjar els milions de persones que van defensar la República davant el feixisme i que, en molts indrets, van impulsar algunes de les transformacions socials més profundes de la història contemporània abans de patir la repressió franquista.
Tanmateix, des del País Valencià convé plantejar una reflexió que sovint queda fora del relat dominant: fins a quin punt la República que es commemora és també la nostra República? O, dit d’una altra manera, quin lloc ocupa la qüestió valenciana dins de l’imaginari republicà espanyol?
La memòria col·lectiva no és mai neutral. Tota comunitat política construeix un relat sobre el seu passat que orienta les seues aspiracions de futur. En el cas del republicanisme espanyol —també del que opera al País Valencià—, aquest relat situa la II República com el gran moment fundacional d’una Espanya democràtica frustrada pel feixisme. Segons aquesta lectura, la història contemporània queda dividida entre un abans i un després del 1931: la monarquia d’Alfons XIII, la República, la guerra, la dictadura i, finalment, una democràcia constitucional que molts considerem encara incompleta mentre persistisca la monarquia, no es produïsca una autèntica depuració dels aparells de l’Estat heretats de la dictadura i no es reconega el dret d’autodeterminació de les nacions colonitzades per l’Estat.
Per al poble valencià, però, aquesta cronologia resulta insuficient. La nostra història de lluita i resistència política no comença el 1931. El nostre conflicte amb l’Estat és molt anterior. Té el seu origen en la destrucció de les institucions pròpies després de la derrota d’Almansa el 1707, en l’abolició dels Furs mitjançant els decrets de Nova Planta i en la progressiva construcció d’un model estatal profundament centralista que va convertir els antics estats de la Corona Catalanoaragonesa en simples províncies sotmeses a un poder polític alié.
Des d’aleshores, els diferents règims polítics espanyols han canviat de forma, però molt menys de naturalesa del que sovint es vol admetre. Monarquies absolutes, monarquies constitucionals, dues repúbliques, dictadures i l’actual règim sorgit de la Constitució de 1978 comparteixen un element estructural: la sobirania continua residint en un únic subjecte polític, la “nació espanyola”, mentre que les diferents nacions històriques només poden exercir formes més o menys àmplies d’autogovern delegat.
És cert que la II República va representar un avanç democràtic extraordinari respecte al règim monàrquic anterior. Va impulsar reformes socials, va ampliar drets civils, va promoure una escola pública moderna i va intentar democratitzar profundament l’Estat. Aquell projecte fou violentament interromput pel colp d’estat abans de poder desplegar totes les seues possibilitats. Però aquest fet no impedeix analitzar-ne també les limitacions, especialment pel que fa al reconeixement dels pobles i el seu dret d’autodeterminació com a subjectes polítics sobirans.
La República va reconéixer l’autonomia de Catalunya i va aprovar l’Estatut basc en plena guerra, mentre que l’Estatut gallec fou plebiscitat, però no arribà a aplicar-se. El País Valencià també inicià el seu procés estatutari, interromput pel conflicte bèl·lic. Tanmateix, el marc conceptual continuava sent el d’un Estat que descentralitzava competències, no el d’un Estat plurinacional basat en la lliure adhesió dels pobles.
Aquest és el punt fonamental que continua vigent gairebé un segle després.
Quan avui alguns sectors del republicanisme espanyol proposen una tercera República, sovint donen per descomptat que el debat es limita a substituir la monarquia per una presidència republicana. Més enllà de la viabilitat i credibilitat política immediata d’aquesta proposta, aquesta és una pregunta insuficient. La qüestió decisiva no és qui ocupa la Prefectura de l’Estat, sinó qui exerceix realment la sobirania.
Una república pot continuar essent profundament centralista. Pot mantenir intactes les estructures administratives, judicials, econòmiques i culturals que neguen la capacitat de decidir dels pobles. Pot canviar els símbols sense alterar les relacions de poder. La història europea ofereix nombrosos exemples de repúbliques que han reproduït pràctiques colonials, tant a l’exterior com a l’interior de les seues fronteres.
Per això, des d’una perspectiva valenciana, la reivindicació republicana només adquireix tot el seu sentit si s’inscriu dins d’un projecte de recuperació de la sobirania nacional. La República no pot reduir-se a una reforma institucional de l’Estat espanyol; ha d’interpel·lar la mateixa titularitat del poder polític.
La qüestió que hauríem de plantejar-nos és molt més senzilla i alhora molt més profunda: qui ha de decidir sobre el futur del País Valencià?
Qui ha de decidir el nostre model de finançament, definir les grans infraestructures, determinar la política lingüística? Qui ha de gestionar els recursos hídrics, el nostre model energètic, industrial o agrícola? Com hem de protegir el nostre territori davant l’especulació o davant una emergència climàtica que ja condiciona el nostre present i el nostre futur? I, en definitiva, qui ha de decidir quin país volem ser?
Mentre aquestes decisions fonamentals continuen depenent d’un centre polític exterior, l’autogovern continuarà essent limitat i dependent, siga quin siga el règim constitucional vigent.
En aquest sentit, la reivindicació republicana al País Valencià hauria de recuperar un significat molt més ambiciós. No es tracta únicament de defensar una forma d’Estat més democràtica, sinó de reivindicar el dret del poble valencià a constituir-se en subjecte polític. És una concepció de la República que no es fonamenta només en l’absència de monarquia en l’Estat que ens domina, sinó en la presència efectiva de la sobirania popular pròpia.
No és casual que l’independentisme basc, el gallec o el català hagen integrat la reivindicació republicana com un element inseparable del seu projecte democràtic. Al País Valencià, en canvi, una part important del republicanisme continua situant la República espanyola com a horitzó suficient, sense incorporar plenament la qüestió de la sobirania valenciana. Superar aquesta limitació és, probablement, una de les grans tasques polítiques del nostre temps.
Aquesta mirada connecta, a més, amb una tradició històrica més llarga que la del mateix republicanisme espanyol. Connecta amb la defensa dels Furs, amb les reivindicacions foralistes del segle XIX, amb la revolució cantonal, amb les reivindicacions republicanes i valencianistes del primer terç del segle XX, amb les lluites contra la dictadura i per l’autogovern durant la Transició i amb tots aquells moviments que han defensat que el País Valencià no és simplement una administració territorial, sinó una comunitat política amb dret a decidir el seu futur.
Els republicans valencians tenim pendent una tasca fonamental: deixar de contemplar la història del nostre poble com una nota a peu de pàgina de la història d’Espanya. Cal explicar-la des del nostre propi fil conductor: el de la persistència d’un poble que, malgrat més de tres segles de subordinació política, no ha deixat mai de reivindicar les seues institucions, la seua llengua, la seua identitat i la seua capacitat de governar-se. La República que necessitem no pot ser només l’actualització d’un projecte polític espanyol interromput el 1939; ha de ser també la culminació d’un procés històric propi de recuperació de la sobirania valenciana.
Per això, el 18 de juliol ha de continuar sent un dia de memòria democràtica i d’homenatge als i les que van resistir el feixisme. Però també pot esdevenir una oportunitat per recordar que la llibertat dels pobles no s’esgota en l’elecció entre monarquia o república, ni tampoc en el record, imprescindible, de l’antifeixisme. La democràcia només arriba a la seua plenitud quan un poble pot decidir lliurement el seu destí.
La República pendent del País Valencià no és, per tant, només una assignatura inacabada de la història espanyola. És, sobretot, una tasca pròpia i plenament vigent: la construcció d’un projecte republicà valencià que situe la sobirania del nostre poble en el centre del debat polític. Perquè sense sobirania no hi ha democràcia completa. I perquè la llibertat nacional i la democràcia no són dues reivindicacions diferents, sinó dues expressions inseparables d’un mateix principi: el dret d’un poble a decidir lliurement el seu futur.
