El baròmetre del CIS situa la immigració com el segon problema que més preocupa la població de l’Estat espanyol. La dada ha ocupat titulars, tertúlies i declaracions polítiques. Però convindria preguntar-nos fins a quin punt aquesta preocupació naix de l’experiència quotidiana de la gent i fins a quin punt ha sigut construïda i alimentada des de determinats discursos polítics i mediàtics.
Fa temps que alguns partits intenten enfrontar unes persones treballadores amb unes altres. El PP i Vox ens volen marejar ara amb això que anomenen «prioritat nacional»: primer els d’ací, diuen, perquè no hi ha habitatges, ajudes ni diners per a tots.
Aquesta és la gran trampa: fer-nos mirar la persona que tenim al costat perquè no mirem cap amunt. Ens diuen que hem de competir amb qui acaba d’arribar, però no ens expliquen per què cada vegada resulta més difícil pagar el lloguer, omplir la cistella de la compra o arribar a final de mes malgrat treballar.
Ens asseguren que no hi ha prou diners per a tots, però eviten preguntar-se qui té els diners. Mentre abaixen els impostos de les rendes més altes i de les grans fortunes, ens repeteixen que els recursos són insuficients i que cal restringir drets i ajudes. No és que no hi haja riquesa: és que està acumulada en molt poques mans.
Durant anys ens han volgut fer creure que entre els pobres i els rics hi ha una frontera enorme anomenada «classe mitjana». Aquesta classe existeix com a categoria estadística, però sovint s’utilitza per a separar persones que, en realitat, comparteixen una mateixa condició: necessiten treballar per a viure.
Quina diferència hi ha entre qui guanya 15.000 euros anuals i qui en guanya 30.000 o 45.000? N’hi ha, i és important per a les seues condicions de vida. Però totes dues persones depenen del salari: si deixen de cobrar, tindran problemes. En canvi, entre qui guanya 45.000 euros i qui n’ingressa un milió hi ha una distància abismal. I encara és més gran la diferència patrimonial: habitatges, accions, empreses, fons d’inversió i herències.
A qui s’assembla més, doncs, aquesta mal anomenada classe mitjana? A la persona que cobra menys i necessita treballar, o a qui pot viure de les rendes del seu patrimoni?
Som gent treballadora. Amb salaris i situacions diferents, però gent que depén del treball. I hem de mantindre’ns units si no volem continuar perdent drets i capacitat adquisitiva.
Hui, moltes persones amb estudis universitaris i professions essencials ja no poden viure allà on treballen. Passa a les Illes Balears, on resulta pràcticament impossible trobar habitatge, però també a Madrid, Barcelona, València, Alacant i moltes altres ciutats. Metges, bombers, docents, cambrers o personal sanitari tenen cada vegada més dificultats per a pagar un lloguer. I, si no hi posem fre, prompte passarà a qualsevol poble.
Però la causa no és la persona migrant que busca una habitació. La causa és un model econòmic que ha convertit l’habitatge, un dret bàsic, en un negoci especulatiu.
Després d’escoltar la notícia sobre la preocupació per la immigració, m’he posat a pensar. I, sobretot, m’he posat a mirar al meu voltant.
He recordat qui cuidava els meus iaios.
He recordat qui neteja i ajuda la meua sogra i els meus pares.
He recordat el metge que em va operar fa poc.
He recordat qui regenta molts dels bars i restaurants del meu poble i evita que tanquen.
He recordat qui va vindre a reparar les filtracions que tenia a casa.
He recordat qui arreplega la fruita, qui treballa en la construcció, qui cuida les persones majors, qui neteja els hotels i qui manté en funcionament una part essencial dels nostres serveis.
He recordat el metge d’urgències que ve en plena onada de calor a atendre a ta mare. Unes onades que, per cert, ja no duren cinc o sis dies a l’estiu.
He recordat qui, qui, qui, qui, qui…
I he pensat que, quan parlem d’«immigració», sovint convertim en una massa abstracta persones que coneixem. Persones amb noms i cognoms, famílies, pors, esperances i projectes de vida. Persones que ens cuiden, ens curen, ens serveixen un café, treballen als nostres camps o reparen les nostres cases.
Som un país que necessita molta mà d’obra, especialment en sectors com les cures, l’agricultura, l’hostaleria, la construcció, el transport o la sanitat.
Es diu sovint que les persones migrants fan les faenes que «els nacionals no volen fer». Potser caldria expressar-ho d’una altra manera: moltes vegades no són treballs que la gent no vulga fer, sinó treballs oferits amb salaris, horaris i condicions que fan molt difícil acceptar-los. El problema no és la faena, sinó la precarietat.
I sabeu qui no vol que les persones migrants siguen regularitzades i tinguen exactament els mateixos drets laborals que la resta?
Qui vol aprofitar-se de la seua vulnerabilitat. Qui vol pagar-los menys. Qui prefereix que no denuncien una jornada abusiva, un salari il·legal o un acomiadament injust perquè tenen por de perdre-ho tot.
Una persona migrant no accepta cobrar menys perquè vulga perjudicar-nos: ho fa perquè, moltes vegades, no té cap altra opció. Per això la regularització i la igualtat de drets no perjudiquen la classe treballadora, sinó que la protegeixen. Quan totes les persones poden exigir el conveni, cobrar el salari corresponent, cotitzar i denunciar els abusos, és més difícil que empresaris sense escrúpols utilitzen la necessitat d’uns per a empitjorar les condicions de tots.
Això no significa negar que l’arribada de població plantege reptes. Calen més habitatges, centres educatius, personal sanitari, serveis socials i polítiques d’integració. Quan augmenta la població i els serveis públics no creixen al mateix ritme, apareixen problemes reals. Però la solució és invertir, planificar i repartir millor els recursos, no llevar drets ni assenyalar la persona que tenim davant en la cua.
Perquè la cua no és llarga per culpa de qui ha nascut en un altre país. És llarga perquè falten metges, habitatges, professorat i serveis públics; perquè la riquesa està molt mal repartida i perquè alguns dels qui més tenen pressionen constantment per a pagar menys impostos.
Per això, quan ens parlen de «prioritat nacional», hauríem de preguntar: prioritat per a qui? Per a la persona treballadora nascuda ací o per a les grans fortunes d’ací? Compartir nacionalitat no significa compartir interessos.
La prioritat que necessitem no és nacional: és social. Prioritat per a qui treballa, haja nascut on haja nascut. Prioritat per a un salari digne, per a un habitatge assequible, per a uns serveis públics de qualitat i per a una fiscalitat en què contribuïsca més qui més té.
De veritat les persones migrants són el problema? O són una part imprescindible de la solució?
Potser el problema real és un altre: que ens han ensenyat a mirar amb desconfiança qui tenim al costat perquè no descobrim qui s’ho està quedant quasi tot des de dalt.
Joan de Déu Martines Llinares és vicesecretari de coordinació interna d’ERPV.
