(Aquest article té una primera part que podeu llegir ací)
El blaverisme va aplegar per a dinamitar eixes certeses que abans déiem (som país, parlem valencià). Els avançaments en la unificació de la societat valenciana que van tenir lloc entre els segles XVIII i XX van trobar fi per un col·lectiu de persones que ni volien ser país, ni tampoc sentien orgull de parlar valencià, i que, a falta de referents intel·lectuals pel seu caràcter feixista, es va centrar en demeritar i desprestigiar el catalanisme, especialment la rama fusterianista d’aquest.
Els blavers (nom que reben aquells que segueixen el blaverisme) es van encarregar, amb ajuda de tota la maquinària franquista del moment, de dinamitar les relacions politico/culturals d’aquell País Valencià que havia nascut de la repressió feixista. De sobte (i aplicant les mateixes eines ideològiques del feixisme) se’ns va plantejar el passat medieval com el camí a seguir, i la idea del País Valencià com un enemic a perseguir.
Amb aquest panorama, el valencianisme primitiu de la Segona República Espanyola va patir un canvi radical, deixant de banda la transversalitat, va adquirir una personalitat fortament marcada per la lluita popular (vegeu el cas d’Estellés) sent l’opció política preferida als carrers. Per la seua part, el blaverisme va ocupar l’espai de la dreta “valenciana”, estant fortament lligat a la burgesia espanyola i valenciana, i donant suport als principis franquistes.
Amb aquesta guerra freda ideològica era qüestió de temps que les tensions esclataren, i ho van fer a l’anomenada Guerra de València, moment històric en què es van enfrontar les dues posicions ideològiques de manera intel·lectual i terrenal amb la violència blavera de la GAV, jugant-se en aquesta “guerra” la continuïtat de la nostra societat: País Valencià, o la submissió i eliminació d’aquesta en favor del Regne blaver de València, mitjançant el tan desitjat pel valencianisme: Estatut d’Autonomia valencià.
El resultat de la Guerra de València va ser la victòria popular del valencianisme renovat postdictatorial, amb referents com Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster i Josep Lluís Albinyana i Olmos, aconseguint fites com l’Estatut de Benicàssim on es pretenia dotar d’autonomia plena els valencians i mantenia eixe País Valencià que tant havia costat d’aconseguir. Però en la legalitat estaven passant coses radicalment diferents, i és que contra tot pronòstic, els blavers van ser capaços d’acabar amb el País Valencià mitjançant les seues connexions amb el franquisme. El seu feixisme ens va imposar una bandera que no calia, un nom que no atenia la realitat del poble (Comunidad Valenciana), ens van sotmetre a Espanya i manipularen la nostra realitat lingüística dient que el valencià i el català no eren el mateix, utilitzant el nostre segle d’or literari i les distincions territorials i de caràcter amb els catalans per a mentir en aquest aspecte, i així generar una nova realitat ajustada a Espanya, tot des dels despatxos de Madrid.
Perduda la guerra, aquell País Valencià que va nàixer del foc d’Almansa i que va sobreviure i evolucionar després del franquisme es va destruir pels mateixos valencians. Ja no érem pas país, se’ns va reduir a una simple comunitat i els eixos de la nostra societat van començar a desaparéixer. Ara la nostra història no servia com a justificació de la nació, sinó com un recull de fets que ens identificaven amb Espanya, la llengua es va transformar en una eina per a separar-nos dels catalans i desprestigiar el valencianisme que se sentia als carrers, mateixa llengua que va començar a patir un procés de discriminació estatal i autonòmic, deixant de ser la llengua majoritària inclús a les comarques valencianoparlants i quedant sense normativa fixa fins a la creació de l’AVL. Els nostres símbols van ser esborrats i desprestigiats, tractats com estrangers i, a aquell que els utilitzara i defensara, com un traïdor. En definitiva, el País Valencià i la seua societat havien caigut una volta més.
Mort el País Valencià, començà una nova etapa de submissió, ara al feixisme “valencià” i la dreta espanyola. No teníem certeses, sols una realitat: Espanya havia guanyat i nosaltres érem Espanya. No teníem llengua, no teníem nació, moltíssim menys història, sols teníem Espanya, la nostra societat una vegada més havia mort. Però encara quedaven petites parts d’eixe País Valencià destrossat, de manera minoritària aquella societat que hi teníem encara resistia amb col·lectius com Maulets o ACPV, però era evident que la nostra terra ja no era nostra. És en aquest moment en què el blaverisme també s’apoderà de la força popular, tanmateix, la idea que som “comunidad” va desplaçar el país, i la nostra llengua, història i cultura van ser tractades com simple folklore pancatalanista. Ja no existia la societat valenciana, ara existia la societat “Espanya” tenint com a enemic el reducte d’aquella societat prèvia a la Guerra de València.
Passaren els anys i la situació sols empitjorava, ja que si bé es van crear institucions com l’AVL o lleis com la Llei d’ús i ensenyament del valencià, la llengua, la cultura i la història no paraven de desaparéixer pel blaverisme i espanyolisme dominant que mantenia acorralat aquells que defensaven el país. I de sobte, sense quasi imaginar-ho, es va fer notar un col·lectiu de persones que, en créixer, feren encara més evident el nivell de desunió del nostre poble: els nouvinguts.
Els nouvinguts vam ser capaços no només de destapar el racisme i xenofòbia del blaverisme i la dreta espanyola, sinó també les carències del valencianisme que va sobreviure després de la Guerra de València. Érem (som) un col·lectiu que no troba un espai comú enlloc, no tenim cap eina per a relacionar-nos, ni tampoc s’ha fet res per donar-nos-la. Aleshores, al País Valencià després de la Guerra de València fins ara (s. XXI) en lloc d’una societat se’ns han quedat reductes de col·lectius cadascun més petit i discriminat per l’altre, una piràmide perversa basada en l’odi que ens sotmet: primer els espanyols i migrants blancs i rics d’Europa, després els blavers, després els valencianistes, pancatalanistes i col·lectius alternatius, i per acabar els nouvinguts. Però, davant açò, com ha actuat el valencianisme contemporani per a unificar-nos, i quin rol complim els nouvinguts sota el domini blaver i espanyol?
Alejandro Romero és president de Defensa del País Valencià.
Continuarà en: El racisme i l’endofòbia són les bases de la Comunitat Valenciana.
