La festa en l’espai públic
Després del Corpus, va tornar a ocórrer el Nou d’Octubre. Una altra vegada, els suposats drets adquirits sobre l’espai públic, els usos festius fossilitzats i les tradicions sacralitzades han entrat en col·lisió amb altres formes d’ocupar el carrer. La situació obliga, doncs, a plantejar una qüestió de fons: de qui són els carrers i les places? De les institucions que administren les festes, dels col·lectius que les protagonitzen, dels interessos econòmics que graviten al seu voltant o de la ciutadania que dona vida a l’espai públic? La pregunta remet a la legitimitat dels diferents usos de la ciutat i a les relacions de poder que determinen quines formes d’ocupació del carrer es consideren acceptables i quines són percebudes com una molèstia o fins i tot una amenaça.
Fa uns mesos, l’acampada per l’educació pública a la plaça de la Mare de Déu, en el context de les mobilitzacions del professorat valencià, va coincidir amb la celebració del Corpus. Dos sensibilitats i dos legitimitats entraren en conflicte, però finalment la negociació amb les institucions, amb un alt grau de responsabilitat i trellat per part dels acampats, va permetre compatibilitzar la protesta amb la celebració tradicional. Fa dos setmanes, l’acampada pel dret a l’habitatge va tornar a plantejar una situació semblant davant dels actes del Nou d’Octubre. Hi confluïen interessos polítics, econòmics i professionals, mentre des de determinades instàncies institucionals es pretenia presentar la festa institucional com un dret superior a qualsevol altra expressió ciutadana de reivindicació social. Com si l’antiguitat d’un ús festiu li conferira una mena de privilegi permanent sobre l’ús democràtic de l’espai públic.
El problema apareix quan determinades pràctiques festives, pel fet d’estar consolidades, recolzades pel poder i patrimonialitzades, semblen adquirir una condició d’intocabilitat sacralitzada que les situa per damunt d’altres demandes socials. Els calendaris, els recorreguts, els protocols i les ocupacions tradicionals de l’espai públic es naturalitzen fins al punt de semblar inevitables i immutables. Però les festes urbanes són construccions històriques, subjectes a transformacions, adaptacions i conflictes. La seua continuïtat no hauria d’implicar necessàriament la immobilitat dels seus usos, especialment en una societat travessada per crisis profundes que exigixen noves formes d’expressió col·lectiva. El risc és que la patrimonialització, en principi concebuda per a reconéixer i protegir determinades pràctiques culturals, esdevinga eina de control per part dels poders i legitime una fossilització normativa que dificulte la renovació de la vida festiva i la pluralitat dels usos del carrer.
El llenguatge festiu de la protesta
Convé recordar que la festa popular ha mantingut històricament una relació ambivalent amb el poder. Al costat de les seues dimensions institucionals, religioses o legitimadores de l’ordre social, sempre han persistit expressions d’irreverència, crítica i transgressió. L’esperit carnavalesc i dionisíac que anima la festa, amb la seua capacitat d’invertir jerarquies i qüestionar simbòlicament les convencions dominants, remet a una dimensió de joia compartida que desborda la simple celebració ritualitzada. La festa suposa una alteració del temps ordinari, una interrupció de les rutines que permet experimentar formes de sociabilitat i expressió menys sotmeses a les restriccions quotidianes. En eixa excepcionalitat temporal residix bona part de la seua potencialitat utòpica, perquè obri un espai on la comunitat pot imaginar-se d’una altra manera i assajar, encara que siga provisionalment, relacions lliures diferents de les habituals, mediades per la rutina opressiva del sistema dominant.
Eixa capacitat de transgressió explica també les suspicàcies i recels que la festa popular ha despertat tradicionalment entre els poders establits, interessats a reglamentar-la, civilitzar-la, domesticar-la i reconduir les seues energies cap a formes de celebració compatibles amb l’ordre dominant. Tanmateix, la tensió entre control i desbordament mai no desapareix del tot, perquè forma part de la mateixa constitució històrica de la festa.
De fet, les mobilitzacions socials contemporànies permeten comprovar fins a quin punt els llenguatges festius continuen presents en les pràctiques de contestació. Les manifestacions, les vagues i les acampades incorporen cançons, música, balls, disfresses, representacions satíriques, consignes corejades i tota mena de rituals compartits que transformen temporalment els usos habituals del carrer. Recordem l’exemple clàssic de la festa de l’1 de Maig, quan se celebra la solidaritat i força de la classe treballadora, o el de l’Orgull, que festeja el dret a la diversitat de formes d’estima. En les acampades, a més, com ja va succeir també en el 15-M de 2011, la convivència quotidiana, les assemblees, els menjars col·lectius i les activitats culturals generen formes de sociabilitat que recorden la dimensió comunitària de moltes celebracions populars. No són simples recursos ornamentals de la protesta, sinó maneres de construir identitat col·lectiva, reforçar vincles i experimentar altres formes d’organització social. La mateixa ocupació del carrer adquirix així una dimensió festiva, en la mesura que interromp les funcions ordinàries de l’espai urbà i el transforma en un lloc de trobada, expressió i imaginació compartida.
La relació entre festa i protesta, però, també funciona en sentit invers. Les festes populars romanen alienes als conflictes i les reivindicacions que travessen les comunitats que les fan possibles. La seua condició popular no deriva únicament de l’antiguitat, de l’arrelament o de la participació massiva, sinó també de la capacitat de connectar amb les inquietuds socials del present. Les lluites per l’habitatge, els drets de les minories, l’educació i sanitat públiques, les condicions de vida o la defensa del territori formen part de la realitat de les mateixes persones que participen en les celebracions. Per això en els darrers temps han emergit tota mena de festes populars alternatives en barris i pobles, amb un caràcter molt reivindicatiu. Pretendre una festa completament desconnectada d’estes qüestions equival a construir una imatge artificial de la comunitat, com si les desigualtats i els conflictes socials desaparegueren durant el temps festiu, quan més bé es revelen de manera més acusada, en insinuar la festa la seua superació en clau emancipadora.
Festa i dissidència
Per això, la festa constituïx un camp de disputa permanent. En el seu interior es confronten interessos, sensibilitats i concepcions diferents de la cultura i de la vida col·lectiva. La institucionalització i la mercantilització que els poders despleguen tendixen a fixar determinades formes de celebració, mentre les transformacions socials introduïxen noves demandes i possibilitats expressives. Eixa tensió no hauria de considerar-se una anomalia que cal eliminar, sinó una manifestació de la vitalitat de la cultura festiva. Les tradicions no es mantenen vives perquè romanguen intactes, sinó perquè les comunitats continuen reinterpretant-les i discutint-ne els significats.
Des d’esta perspectiva, resulta difícil justificar una separació rígida entre festa i protesta, especialment quan les dos compartixen una dimensió d’apropiació col·lectiva de l’espai públic. La mateixa concepció contemporània del patrimoni cultural immaterial vincula la seua salvaguarda amb el respecte als drets fonamentals, incloses les llibertats d’expressió i reunió. La protecció patrimonial no pot servir per a establir una jerarquia automàtica entre ciutadans ni per a convertir determinats usos tradicionals del carrer en privilegis excloents. Quan apareixen conflictes, la negociació i l’adaptació haurien de prevaldre sobre la imposició unilateral d’una legitimitat considerada superior.
En un context de creixent precarització de la vida, tensions socials i temptacions autoritàries, la cultura festiva té davant seu el repte de decidir fins a quin punt vol continuar sent un espai d’expressió popular o limitar-se a reproduir els usos i les representacions hegemòniques. La seua dimensió transgressora, la capacitat de generar comunitat i l’obertura a imaginar altres formes de convivència més horitzontal i plena mantenen una relació estreta amb les aspiracions dissidents i altersistèmiques que impulsen moltes de les protestes contemporànies. Reconéixer eixa proximitat permetria superar una contraposició interessada que presenta la celebració com a legítima i la dissidència com una interferència.
El dret a la festa i el dret a la protesta formen part d’una mateixa experiència democràtica de l’espai públic. Cap institució ni cap tradició poden reclamar-ne l’exclusivitat. El carrer és un espai compartit, obert a usos diversos i sovint contradictoris. I si la festa vol continuar sent una expressió viva de la cultura popular, caldrà reivindicar, des de l’activisme festiu, el seu compromís amb les lluites socials i els anhels emancipadors de la societat que la celebra.
