A Jedwabne. Una historia universal (Base, 2024), un non-fiction sobre la massacre el 1941 dels jueus d’un poble de Polònia que havia estat durant dècades tergiversada per exculpar-ne els veritables perpetradors, David Serrano Blanquer (1966) es va consolidar com un dels investigadors i divulgadors de la memòria més reeixits. El règim d’ocupació soviètic va ocultar durant dècades per raons polítiques que els perpetradors havien estat els mateixos veïns polonesos dels jueus, per enveges i sobretot per un antisemitisme atàvic nodrit pel catolicisme. Els polonesos van convertir el vergonyós i terrible afer Jedwabne en un gran secret servat per l’extrema dreta i els nacionalistes més recalcitrants.
El llibre, enquadrat en la millor tradició del periodisme narratiu, va ser guardonat amb el ‘Premi Josep Maria Planes d’investigació periodística 2024’ i en la seua traducció al castellà ha tingut una molt bona recepció en Llatinoamèrica, on encara sobreviuen descendents de les víctimes d’aquell macabre episodi de la història europea.
Doctor en filologia per la UAB amb una tesi sobre la literatura als camps nazis, Serrano fa molts anys que imparteix classes a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Acadèmic, documentalista, novel·lista i investigador, acaba de publicar, en col·laboració amb la Fundació Irla, després de sis anys d’entrevistes i recerca, Cuerpos cautivos, memorias vivas (Tirant lo Blanch, 2026). A través de l’experiència de 12 supervivents de centres de detenció clandestins (CCDTyE) durant la darrera dictadura argentina, l’autor radiografia la violència contra les dones convertides en botí de guerra, en boc expiatori de les obsessions del totalitarisme.
D’on surt la idea d’aquest llibre?
En principi, el plantejament era acadèmic i, a l’última, el resultat ha estat també el d’un llibre d’entrevistes en clau periodística. Forma part d’una recerca conjunta que faig amb la Universitat Atlántida de Buenos Aires (Cátedra de DDHH) i la Facultat de Psicologia de la Universitat de la República de l’Uruguai (UDELAR). Es tracta d’estudiar com va ser la repressió durant la dictadura argentina des d’una perspectiva de gènere. Calia veure els punts de contacte que podia tenir aquesta respecte d’altres genocidis. Al final, veus que s’ha donat en altres situacions al llarg del segle XX, fins i tot abans. Hi ha uns mateixos patrons de conducta avui en dia, si vols, modificats per la tecnologia, el pas del temps… Per altra part, es volia donar una visió de conjunt d’un país com l’Argentina, que és enorme i té unes singularitats molt especials. De fet, cada territori té uns mecanismes de control diferents, uns mecanismes d’elecció diferents, i, malgrat tot, al final el que es percep és que la manera de tractar les dones víctimes de la repressió va seguir un patró general amb algunes singularitats en funció del lloc de procedència de cadascuna.
Però, certament, un mateix patró pel que es dedueix de les entrevistes.
Sí. No es persegueix la dona que és montonera (guerrillera peronista d’esquerra) o bé que forma part d’una organització clandestina, sinó que es persegueix un model de societat nova que va sorgir també a Llatinoamèrica a partir del Maig del 68. I, per tant, les dones en són les principals víctimes, bocs expiatoris d’aquesta persecució que no és contra individus concrets només, sinó contra una col·lectivitat, una manera de fer i de pensar. Les conseqüències sobre les víctimes han de servir de missatge per a la resta de societat. A la dona se la tortura per poder explicar a la resta de la societat que s’ha posat en contra del model ultracatòlic i conservador que vol imposar la dictadura. Els militars volen tornar cap a un model de família heteropatriarcal tradicional, on la dona té el seu lloc a la llar, ha de tenir cura dels nens i de la gent gran, i on la seua dimensió intel·lectual queda completament restringida.
Les víctimes eren dones joves i militants en diferents graus en la majoria dels casos.
Sí, molt joves: 15, 16 anys, 18… Tot són noies que estan als liceos (els instituts), o que fan els primers cursos d’universitat on es formen políticament. Amb tot, moltes d’elles simplement estan integrades en organitzacions estudiantils o en entitats de barri ajudant en les villas miseria. No totes van amb un fusell sota el braç.
Resulta terrible aquesta concepció de la dona com a botí de guerra o com a boc expiatori, és a dir, jo no puc capturar el teu marit o el teu pare, però ho pagaré amb tu. És un fenomen que s’hi dona en la repressió feixista espanyola en la zona que cau del bàndol franquista. Els falangistes persegueixen no tan sols les milicianes o les dones dels seus enemics, sinó les que fumen, porten pantalons etc. Què n’hi ha al darrere d’aquesta psicologia? D’aquesta agressivitat contra la dona?
En el cas que ens ocupa, la dona de finals dels 70 va posar en dubte tot un model de societat neoliberal. En molts sentits van ser la punta de llança de tots els avenços socials: professionals, acadèmics, sexuals, afectius… I per això hi ha un interès especial sempre per atacar-les. Sempre passa igual. Pensa en les guerres dels Balcans, als anys 90. No cal anar molt lluny per veure que dins de la mateixa Europa occidental, recentment, això també s’ha produït. I, per tant, és com patró de conducta. Per això m’agrada parlar d’una memòria multidireccional, com apunta Rothberg, que aporta una perspectiva universal i atemporal. Les dones com a botí de guerra i boc expiatori, seguint Girard. Són torturades, violades, assassinades per alliçonar a la resta de la societat de què no s’ha de fer o ser.
Una cosa que m’ha sorprès és l’interès pels llocs on van ser torturades, la topografia de l’horror que has descrit amb la funció de cada part dels centres de detenció: els llocs de tortura, els de comandament, els magatzems on es guarda el que han rapinyat els perpetradors…
Faig servir el concepte de David Rousset que va aplicar al sistema nazi i que és el de l’univers concentracionari. També a l’Argentina de la dictadura hi és aquest univers malgrat la complexitat del país, on hi ha centenars de centres clandestins de detenció, tortura i extermini que funcionen bàsicament amb els mateixos mecanismes. El que els diferencia és la geografia de l’espai i qui els lidera, qui se n’ocupa. Perquè, aquí hi ha uns vasos comunicants evidents entre la policia, els serveis secrets nacionals i internacionals, els diferents àmbits de l’exèrcit. Tots treballen en conjunt ja des d’abans de l’inici de la dictadura. Per això vinculo el sistema repressiu previ amb la generació d’un clima social de por panòptica, seguint Foucault. L’organització parapolicial d’extrema dreta Triple A (Alianza Anticomunista Argentina) podria tenir de referent analògic el que feien les SA dels anys trenta a Alemanya. És a dir, aquesta capacitat que tenen aquests grups paramilitars, sufragats pel poder real, per sembrar el terror i per intentar eliminar qualsevol iniciativa de transformació social.
El sistema concentracionari com un no-lloc…
Augé els defineix com a espais de transició, i realment són això, espais que usen dependències oficials per exercir clandestinament la repressió, només amb aquesta finalitat que ha de ser conjuntural. Són llocs de trànsit, de pas, cap a la mort o cap al blanqueo (entrar al sistema judicial i penitenciari). Hem de tenir en compte, a més, que molts dels CCDTyE estan integrats en l’entramat urbà, en forma part, però n’és un element extirpat de la normalitat, en el sentit de l’heterotòpia foucaultiana. Espais creats dintre d’entorns socials normatius però al mateix temps aïllats, inexistents per als de fora. És molt interessant quan les supervivents, expliquen, per exemple, que al Club Atlético (CCDTyE) sentien la gent que anava al camp de futbol, a Buenos Aires, durant el Mundial del 78. O en el cas del D2 (la comissaria com a CCDTyE) de Mendoza, com sentien des de la cel·la, a través dels ventiluces (els sistemes de ventilació) com la gent feia gestions en les oficines de la policia per a renovar-se carnets d’identitat, certificats oficials… Tot estava com connectat, el dintre i el que era a fora. Connectat, però alhora com si fossin dos mons diferents convivint. Com el que havia passat inicialment amb els guetos (no-llocs per excel·lència segons el meu parer), amb els camps de concentració nazis o amb els gulags soviètics.
Ara que has nomenat els camps d’extermini voldria recordar com en el documental ‘Shoah’ de Claude Lanzmann, es recull el testimoni d’alguns llauradors polonesos que sentien mentre treballaven els crits de patiment dels jueus que esperaven als vagons de tren varats a les vies del camp de Treblinka, sense aigua ni menjar, de vegades, durant dies… ho explicaven com si no res. O bé a Dachau com de prop estan les cases de la ciutat del camp. És impossible que ningú no veiés res a través de les tanques de filferro.
A Mauthausen l’estació de tren està al costat del Danubi i els presoners havien de passar pel mig del poble per arribar al cim, al camp, espai heterotòpic per excel·lència, desplaçat però visible. Una altra cosa és el cas de Treblinka, que s’agermana més al concepte també concentracionari argentí de no-lloc que jo els aplico.
Perquè són espais que acaben desapareixent quan deixen de fer la seua funció.
Certament. Treblinka es crea exclusivament per eliminar centenars de milers de jueus en vuit mesos, passats els quals es desmunta tot. En el cas dels centres clandestins argentins estaven pensats per a tenir una funció repressiva determinada.
En el cas argentí, llavors, quin era el destí final d’aquests espais que defineixes com de trànsit?.
El final de molts d’aquells detinguts era l’extermini a través dels anomenats ‘vols de la mort’, en què s’eliminava les persones llançant-les dels avions Skyvan de les forces armades al Río de la Plata, inconscients i despullats. Es feia de manera molt arbitrària. Quan sents les dotze dones que ofereixen el seu testimoni en el llibre t’adones que no hi ha un criteri gens clar per escollir qui formava part dels vols del dimecres, en què s’escollia a una vintena o una trentena de persones detingudes desaparegudes a l’ESMA.
No hi ha un criteri. Eliminen, diríem, aquells que consideren que són irreconduïbles. Però és una impressió només que es pot deduir de les entrevistes. Bé, a aquest no el poden compensar de res, no col·laborarà, doncs, ja està… I, a més, està ja massa fotut, per tant, ens desfem d’ell.
Sí que és cert que un tipus de dissidència, l’armada especialment, Montoneros, Tupamaros uruguaians, etc., en són l’objectiu central, però no sempre és així. Ho són també noies embarassades, obligades a parir en la clandestinitat i posteriorment assassinades per poder donar en adopció els nadons a famílies properes al règim. També gent que no pot superar les tortures amb picana, submarí, pallisses, violacions. En canvi, altres passen al que els repressors anomenen blanqueo que és quan l’administració de la justícia, com a instrument necessari per a la dictadura, els treu del no-lloc dels CCDTyE per retornar-los a la societat a través del procediment judicial i posteriorment el seu destí en una presó. Hem de tenir present que, ara mateix, bona part dels que són portats davant de la justícia són jutges que van participar d’aquesta farsa. Jutges que sabien que aquestes dones estaven ‘desaparegudes’ durant setmanes, mesos o anys, i que no van fer res davant les denúncies d’elles mateixes. Una d’elles explica que quan li descriu les tortures i les marques que té al cas, el jutge li dona per resposta “¿No te habrás caído?”. Avui és a la presó.
Això el dia d’avui…
Sí. Dues de les entrevistades expliquen com denuncien precisament els jutges, als quals, elles, malgrat el perill, els confessen que han estat torturades, violades… Perquè les dones, des del primer moment que acaba la dictadura, expliquen aquestes violacions reiterades que han patit als centres clandestins, però ningú els escolta. Fins al 2006, quan es considera finalment que la violació no forma part de la tortura, sinó que és un crim que ha de ser jutjat a part. Fins aleshores no es pot començar una nova tongada de judicis impulsada per dones, bàsicament, tot i que també hi va haver homes violats.
T’hauràs fet moltes preguntes sobre la psicologia tan abjecta dels torturadors.
Fixa’t en la paradoxa. D’una banda, la dictadura el que pretén és eliminar tot aquell qui s’oposi al règim i, d’altra banda, recuperar les dones que sigui possible com a ciutadanes d’un model d’estructura social i familiar heteropatriarcal, tradicional, catòlica, etcètera. Però això últim ho fa a través de la tortura i la violació sistemàtica. I aquí entra un element que a mi em sembla molt greu i que expliquen les dues entrevistades que van passar per l’ESMA, el lloc més paradigmàtic i alhora més complex dins l’univers concentracionari argentí. Expliquen com els seus captors estaven fascinats per elles. Això és molt interessant. És a dir, no només les consideraven uns individus perillosos socialment: les reduïen a delinqüents, que era una manera de deshumanitzar-les, sinó que, a més a més, estaven fascinats perquè ells mateixos deien que tenien un nivell de conversa amb elles que no podien tenir amb ningú, perquè les seves pròpies parelles estaven preocupades per quin vestidet podrà portar els diumenges a missa… Per tant, estem parlant d’unes noies de 16, 18 anys, és a dir, molt jovenetes, que han tingut una formació ideològica molt primària encara, però que malgrat tot han llegit, que es comprometen a lluitar contra les desigualtats socials. Els torturadors les fan vestir i maquillar perquè tinguin l’aparença del que consideraven una dona convencional.
I llavors les trauen i se les emporten a sopar, a visitar les seues famílies…
Formava part del projecte de reeducació de l’almirall Emilio Eduardo Massera, d’un seguit de noies escollides entre les quals hi havia a l’ESMA. Triades també d’una manera bastant aleatòria. Cada membre de l’equip repressor escollia unes quantes protegides i les feia passar, segons el seu parer, per parelles seves, al marge i simultàniament de les seves pròpies parelles. Les podien treure a restaurants molt luxosos on hi havia la vida cultural i social i intel·lectual més potent de Buenos Aires. I tornem a allò que dèiem dels espais heterotòpics. En aquelles sortides elles estaven dins de la societat, sopant llamàntol entre grans actors del cinema argentí o cantants, de gent del món del tango, però no podien interactuar-hi, no podien dir a ningú que formaven part d’un altre món paral·lel: el dels desapareguts. És una bogeria absoluta. Després se les emportaven a un hotel, les violaven i les tornaven a l’ESMA. I així passaven un dia més amb l’esperança de continuar vivint i no formant part de la selecció dels dimecres cap als Skyvan.
Durant molts anys havien tingut el model argentí de política de memòria històrica com a un model. Tenim un PP que encara no ha condemnat Franco i que governa en molts llocs amb un partit obertament feixista com VOX. Dels argentins pensàvem que si havien fet net jutjant els criminals de la dictadura, restablint la dignitat de les víctimes. Però clar, ara veus que Milei governa el país o que en Xile mana un defensor de la dictadura de Pinochet com és Kast. Com s’explica també aquest fenomen?
De fet, la vicepresidenta argentina, Victoria Villarruel la primera visita institucional que fa és a Ezeiza, que és a la presó on hi ha els alts càrrecs militars de la dictadura que encara estan empresonats. Tota una declaració de principis. Saben que sortiran aviat. I en la primera celebració del Dia de la Independència, el 9 de juliol, a l’avinguda de l’Obelisc autoritza que hi circulin al final de tota la desfilada, els Ford Falcon amb què els repressors segrestaven ciutadans que passarien a formar part del col·lectiu dels desapareguts, moltes vegades a plena llum del dia, també com el que es feia a l’Alemanya dels anys 30: un missatge per a tothom de terror panòptic. El missatge és molt clar. El govern de Milei ha acomiadat a bona part de professionals que treballen en temes de memòria, a l’ESMA, però n’ha tancat molts. Els que funcionen bàsicament ho fan gràcies al voluntariat, majoritàriament format per dones.
I sense ser fàcil tampoc enfrontar aquest procés.
Una de les entrevistades, que firma com a Alicia Álvarez, em demana aparèixer amb pseudònim perquè on va estar desapareguda, el Círculo Militar i el Sanatorio a Güemes, ara comencen a considerar-se com a centres clandestins, i és ara que ha pogut fer la denúncia. Fins a l’any que ve no participarà en judicis i té molta por. I com ella, d’altres dones que ja havia entrevistat em van dir que no volien sortir al llibre perquè tenen por de l’actual deriva política. L’anècdota potser més bèstia és la de Sílvia Ontivero, que va estar al D2 de Mendoza. Ara viu a Xile i està molt espantada amb el nou govern d’allà també. Mentre el 2024 l’entrevistava presencialment en un bar de Mendoza, li van telefonar unes amigues per dir-li que estava entrant la policia a casa seva. O sigui, van tirar a terra la porta de casa seva i van entrar a robar-li el portàtil i material que tenia a l’oficina perquè havia denunciat el jutge que la va ‘blanquejar’. I ho fan a cara descoberta. No s’amaguen. A algunes les han anat a visitar a sa casa gent que les havia detingudes durant els anys 70 perquè sàpiguen que encara són vius. A l’Argentina hi ha molta gent que pensa que el que es va fer és el que calia fer i que ho tornarien a fer, també ho he detectat a l’Uruguai, on he entrevistat un volum encara superior de supervivents. I és el que passa aquí també, no es rebutja el franquisme, al contrari, s’ha aconseguit fer creure molts joves que llavors es vivia millor que ara.
Tota Europa, bona part de Llatinoamèrica, el que està passant als EUA…
En aquests moments, se’ns imposa descarnadament un model neoliberal del campi qui pugui i si alces la veu doncs te’n vas a la presó. A l’Argentina anar a una manifestació és anar a jugar-te-la; n’he vist algunes. És jugar-te-la com a Polònia, com a Hongria… Ara mateix es torna a torturar impunement a les presons argentines. Vaig entrevistar a un jove que el van tenir onze dies tancat i torturat simplement per estar en una manifestació. No havia tirat cap pedra, no havia fet res, participava en una manifestació en contra de les retallades socials del govern.
Fa poc a l’ajuntament de la teua ciutat, el regidor de Vox César Gil, va simular en un ple que disparava un tret al clatell a una regidora dels Comuns. En un article publicat al Diari de Sabadell vas recordar també altres fets o manifestacions d’odi com la persecució d’un jove marroquí a Tavernes de la Valldigna.
És molt important tenir clar que del gest a l’acció se’n va molt poc. És molt greu el que va passar a Sabadell, i ho estem normalitzant. La història ens ensenya que és una espiral, dona voltes sobre un mateix eix. Pensàvem que després de la Segona Guerra Mundial, l’estat del benestar ens solucionaria les desigualtats que donen peu a aquests moviments intolerants, que desapareixerien. Però sempre hi han estat, latents o més o menys visibles. El País Valencià n’és un exemple claríssim. En aquests moments, han aconseguit que l’odi ocupi de nou un lloc central. És un moment molt perillós. I lamentablement, a l’extrema dreta no la pots convèncer dialogant, només si li pot plantar cara, amb contundència.
