L’educació pública valenciana ja va patint un menyspreu des de fa anys, el professorat estem al límit. Classes amb 30 alumnes amb tota mena de necessitats, classes d’infantil on hi ha 5 xiquets amb unes necessitats especials que s’ha d’estar molt damunt d’ells, edificis i infraestructures amb clivells, vidres i finestres trencades, òxid per tots els llocs…
Per al curs 26/27 la Conselleria d’Educació, comandada per Carmen Ortí, sota la tutela de Rovira, ha tret la motoserra i en molts centres hi haurà unes retallades brutals, tant d’hores com de professorat i afegeix-li el tancament de cicles superiors.
És la seua política i han vingut a això, que no ens enganyen, volen aparentar que les famílies, l’alumnat i el professorat de la pública els importa, però han vingut a això, a destruir l’educació pública.
Que siguen valents i ho diguen en una compareixença.
La vaga indefinida en el sector educatiu al País Valencià ha sigut el súmmum de totes les mancances que té el sistema. Amb la vaga indefinida ja hem guanyat, perquè amb les nostres demandes ja hem assolit les bases de la nova escola que volem.
Les nostres demandes, que estan molt més que clares, són principalment unes ràtios baixes, primordial perquè el docent puga treballar amb molta més comoditat i, per tant, amb més qualitat.
Substitucions de companyes i companys al més ràpid possible. Personal de suport, en els casos que siguen necessaris, infraestructures dignes, i per què no dir-ho, l’augment salarial que ens correspon des de fa 20 anys.
Tot es va anar gestant, primer amb el dia de vaga del mes de desembre del 2025, després el dia 31 de març del 2026 i finalment es va convocar la vaga l’11 de maig del 2026.
Durant estos primers dies de vaga d’un únic dia, el més essencial de tot va ser que a cada centre s’hi anava formant una assemblea formada de companyes i companys que estaven interessats. Ahí anàvem parlant de la situació que ens venia damunt. Una situació històrica: una vaga indefinida, que no se’n convocava una des de l’any 1988. Una altra vegada ho torne a dir: ja hem guanyat perquè hem assolit les bases de la nova escola que volem.
La vaga indefinida està sent per a mi un procés al qual done gràcies, per haver estat en aquest moment de la història de les vagues. Molt emocionant i amb alts i baixos, però que valen la pena.
Entre nosaltres ens abracem, ens aplaudim, ens donem ànims i ens repetim que guanyarem.
Com s’ha vist, tot el procés ha sigut assembleari. Esta ha sigut la força que ha tirat aquest procés endavant, cada assemblea en cada centre de treball, com les vagues històriques que s’han fet al llarg de la història. Totes les decisions preses per les assemblees. Tot amb les assemblees, res sense les assemblees.
S’ha vist una unió de classe, de la classe treballadora docent, perquè no s’ha d’oblidar que el professorat també som classe treballadora, que sembla moltes vegades que ens n’oblidem. S’ha vist una unió en el sector educatiu que no es veia fa anys, que ha ajuntat els més joves amb els més majors.
Hem sigut una força sublim.
Ara, en estos moments, estem debatent com canviar el sistema per donar l’última empenta al procés i aconseguir les nostres demandes.
Però, finalment torne a dir, que ja hem guanyat perquè hem assolit les bases de la nova escola que volem.
Sabem que serà un procés llarg i dur, però haurà valgut la pena perquè guanyarem.
Hèctor Gómez és professor de Secundària.
