Després de Brugal. Després de Sonia Castedo. Després d’Enrique Ortiz. Després de Les Naus. Després de tants escàndols. Després de tantes oportunitats perdudes.
Arribem a juliol de 2026, a menys d’un any de les eleccions municipals, i hi ha una sensació que s’ha instal·lat amb una normalitat inquietant: que el Partit Popular tornarà a governar Alacant quatre anys més.
La pregunta és inevitable: com hem arribat fins ací?
La resposta fàcil és assenyalar el Partit Popular o la ciutadania alacantina. La resposta difícil és preguntar-nos per què, després de tot això, continua sense existir una alternativa capaç de guanyar. Perquè els governs no es mantenen només pels seus mèrits ni malgrat els seus errors. També es mantenen quan l’oposició deixa de ser percebuda com una alternativa real.
I això és exactament el que ha passat a Alacant.
Fa massa temps que el debat polític gira al voltant de com resistir, de com conservar els espais que ja tenim o de com reorganitzar unes minories cada vegada més fragmentades. Mentrestant, hem deixat de fer-nos la pregunta més important: què hauria de passar perquè una majoria d’alacantins i alacantines confiara en un projecte diferent per a esta ciutat?
Fa massa temps que hem perdut l’esperança perquè ningú ha sigut capaç de plantejar un projecte de ciutat que il·lusione, genere orgull i mobilitze una majoria social. Perquè la política no pot consistir només a assenyalar el que fa malament qui governa. Consisteix, sobretot, a ser capaç d’explicar la ciutat que vols construir i fer que una majoria vulga formar-ne part.
Una alternativa per a Alacant només pot construir-se a partir d’una idea de ciutat. Una Alacant que torne a mirar la mar sense voler vendre-la al millor postor. Que plante cara a l’especulació i garantisca que el veïnat puga continuar vivint als seus barris. Que abandone un model de ciutat que ha convertit Alacant en un producte al servei del turisme i torne a posar al centre la vida quotidiana dels qui l’habiten. Una ciutat pensada, abans que res, per a la classe treballadora que l’habita i la sosté, amb un urbanisme al servei de les persones i no de l’especulació. Que protegisca el patrimoni i assumisca, sense complexos, que el valencià, la llengua pròpia d’Alacant, junt amb la nostra història i la nostra cultura, són la base sobre la qual construir el futur d’Alacant.
Però este és, precisament, el buit que l’oposició no ha sigut capaç d’omplir. Hi ha denúncies, hi ha iniciatives i hi ha propostes concretes, però continua faltant una idea de ciutat capaç de donar-los sentit. Una idea amb prou ambició per transformar Alacant i sense por de qüestionar els interessos dels qui s’han beneficiat del model actual. Perquè una ciutat no canvia intentant agradar a tothom.
I no arribarem a això amb l’oposició que tenim hui, que continua atrapada en els mateixos errors de sempre. En els últims temps, fins i tot sembla haver-se instal·lat la idea que la solució passa per una simple suma de sigles. Però les alternatives no naixen d’un acord entre partits ni de sumar minories. Naixen d’una idea de ciutat capaç de construir una majoria.
La ciutat no ha oblidat aquell tripartit que ni tan sols va arribar a completar la legislatura i que no va ser capaç de consolidar un nou projecte de ciutat. Continuar fent com si aquella experiència no haguera existit, o com si no haguera deixat una profunda desconfiança en bona part de la ciutadania, seria un error. Però encara seria més greu no haver-ne extret cap lliçó.
Per un costat, un Partit Socialista que transmet més resignació que ambició i que va liderar un govern que va acabar consolidant la idea que una altra Alacant és impossible. Per un altre, una Esquerra Unida que, elecció rere elecció, ha anat reduint el seu pes polític fins a representar un espai cada vegada més menut, sense trobar la manera de reconnectar amb una majoria social.
I, finalment, Compromís. El valencianisme havia de ser la força capaç d’obrir un camí nou per a Alacant, però en el seu intent d’eixamplar el seu espai polític, ha oblidat quina era la seua principal aportació i ha acabat allunyant-se d’una part de la gent que li donava sentit. Ha guanyat per un costat el que ha perdut per l’altre. Perquè la seua força mai no havia estat assemblar-se a l’esquerra espanyola, sinó oferir una manera diferent d’entendre i de construir Alacant.
El resultat és una ciutat resignada a pensar que el Partit Popular continuarà governant perquè ningú ha sigut capaç de construir una alternativa. I Alacant ja no es pot permetre continuar perdent el temps.
Cada dia que passa sense una alternativa és un dia més de desnonaments, d’especuladors que expulsen el veïnat dels nostres barris, de joves que han de marxar de la ciutat perquè no es poden permetre viure-hi, de la llengua pròpia d’Alacant retrocedint un poc més, de patrimoni que es degrada i de decisions que hipotequen el futur de la ciutat.
El problema ja no és que el Partit Popular torne a guanyar les pròximes eleccions. La qüestió és que Alacant no es pot permetre continuar quatre anys més sense una alternativa capaç de disputar el futur de la ciutat.
