Els fets relacionats amb el referèndum il·legal de 2017 a Catalunya, com recordareu, van acabar als tribunals de justícia, en uns procediments promoguts per la ciutadania que va sofrir les agressions policials com, tanmateix, estan altres seguits d’ofici, que vol dir a instància del poder judicial, contra les persones que havien pres les decisions polítiques corresponents. Doncs, la justícia espanyola, molt en concret les seues altes instàncies judicials, va actuar amb una celeritat inusual en el procediment molt mediàtic que va sentenciar, tal com havia previst, amb condemnes de prou anys de presó per sedició. Quant als procediments instats pels ciutadans, les actuacions s’han anat dilatant i amb pocs resultats favorables a les víctimes. Cal dir que juristes de prestigi han qüestionat l’imparcialitat del tribunal que va jutjar els polítics, per manca d’elements probatoris, i per la falsa qualificació delictiva.
En aquells moments, poques opinions denunciaren la parcialitat del tribunal, òbviament, l’independentisme sí que ho va fer, i alguns ens atrevirem a dir quelcom. Amb el temps s’ha anat fent evident que va haver-hi una decisió política, discutible com tantes altres, muntant un procés penal exemplar, recuperant l’esperit d’aquell Tribunal d’Ordre Públic (el TOP), creat per la dictadura franquista per criminalitzar l’activitat política, sindical, o reivindicativa. Si voleu saber-ne més, la gent que va passar per aquell TOP, tant amb toga com a processat, pot donar fe de tot allò. Doncs, des dels fets esmentats del 2017 han succeït prou coses, sobretot, hi ha un govern de coalició, amb suports de sobiranistes i altres opcions. Aleshores el Partit Popular va passar a l’oposició, sembla que amb la cooperació d’algunes instàncies judicials.
Esgotada la via de la majoria parlamentària, gent que ocupa seients a les altes instàncies judicials ha entrat en el camp de la política, i ho ha fet en rellevants casos concrets, o en temes com l’amnistia, interferint la seua aplicació favorable a l’independentisme i, alhora, exonerant guàrdies civils, processats per agressions a la gent que intentava celebrar el referèndum. Igualment, eixes altes instàncies s’han llançat a una sèrie d’accions dirigides contra membres del partit que ostenta majoritàriament el govern. No oblidem també alguns pronunciaments en matèria, al meu entendre, de llibertat d’expressió. Hi ha els casos de possibles corrupcions, que hauré d’analitzar, però, resulta destacable com molts casos atribuïts a la dreta resten en un segon pla i van per la via lenta, el cas Montoro en seria un, en tant que altres van amb més celeritat.
Durant la dictadura teníem el TOP, calia esgotar totes les vies legals, i la llibertat dels presos polítics es convertí en un objectiu inherent a la lluita per la democràcia, fins que a partir de la mort del dictador, la lluita per l’amnistia esdevingué un clamor popular, al nostre cas amb una manifestació sonada al cap i casal a l’estiu de 1976. Ara, doncs, caldria plantejar de nou l’exigència d’una justícia independent i justa, fins i tot, fent d’aquesta una reivindicació ciutadana.
