Avui divendres 5 de juny es compleixen 26 dies de vaga dels ensenyants. Aquesta primavera valenciana està superant amb escreix tots els rècords establerts pel gremi, i m’atreviria a dir que també els rècords de tots els gremis d’ençà de la mort de Franco –que per desgràcia encara és ben viu en segons quines persones i llocs. Almenys en durada, entusiasme, imaginació i eficàcia organitzativa, no hi ha color. La capacitat de convocatòria demostrada dia rere dia i la simpatia i solidaritat popular que desperta la causa de l’escola pública són de les que posen la carn de gallina i ens afermen en la idea que, efectivament, un altre País Valencià és necessari i possible encara. Però malgrat la determinació i l’alegria que acompanyen i impulsen el moviment, malgrat unes reivindicacions ja convertides en clamor popular, la Conselleria continua tancada en banda dilatant tant com li ho permeten les circumstàncies una negociació seriosa i l’acceptació de les principals demandes dels professionals. Una de les virtuts de la mobilització és que ha descobert a ulls de tothom el joc trampós del Govern Valencià, que s’ompli la boca de vèrbola fàcil però maniobra per anar desfent l’escola pública, que no sent com a pròpia, i aposta per un ensenyament privat, lligat a l’església, controlat ideològicament per a benefici de les classes benestants. Si el govern de Pérez Llorca tingués la més mínima intenció d’arreglar els problemes i començar a posar remei a l’estat d’abandó en què malviu l’ensenyança pública, s’hauria assegut a negociar des del primer dia, en comptes de menystenir reiteradament els docents i marejar-los amb malabarismes de tafur. La dreta i l’extrema dreta, si és que encara hi podem establir diferències de pes, tenen interessos incompatibles amb l’escola que reivindiquem. No volen de cap manera que s’eduque democràticament, que s’intente formar ciutadans sensibles a la cultura i el pensament crític, l’arrelament al país i la llibertat. A algun dels seus capitostos ja se li va escapar, durant l’anterior primavera valenciana, que els manifestants érem enemics, i és així com ens continuen veient a hores d’ara, demostració claríssima de la vigència d’una lluita de classes que insisteixen a donar per morta i enterrada. Després hi ha la cosa pressupostària, perquè els diners que una bona escola exigeix –indispensable per al funcionament democràtic d’una societat, i d’ací plora el xiquet– els necessiten per engreixar els seus negocis. Reclamar un finançament just per al país ni els passa pel cap perquè ells només creuen en l’Espanya centralitzada de tota la vida i com a molt aspiren a controlar l’alqueria valenciana amb el mínim esforç i sense contestació social, cosa literalment impossible. Els diners de la colònia, que arriben amb comptagotes i interessos que augmenten el deute (de derrota en derrota fins al col·lapse final) van a les mans d’amics, coneguts i saludats. No hi ha diners per a l’escola pública però sí per a la privada o l’anomenada concertada, encara que segregue els alumnes per sexes passant-se la llei per l’entrecuix. Quan la justícia vindrà a ficar-hi mà, com en tants altres assumptes tèrbols, el mal ja estarà fet i les butxaques dels espavilats enemics de l’escola pública més plenes. L’escopinyada a la cara d’aquests dies no té nom: menys diners per a l’AVL i més per als fantasmagòrics tinglados que fomenten la burrera i la submissió dels valencians com Lo Rat Penat, la Real [sic] Acadèmia de Cultura Valenciana i altres acòlits especialistes a pescar subvencions barata res, parar la mà i practicar el llepaculisme més obscè, això sí, per continuar ofrenant noves glòries a Espanya. Un informe tècnic fet per docents, com ens informava en aquestes mateixes pàgines Joan Canela, demostra que hi ha recursos per proporcionar les medecines que l’escola necessita per recuperar la bona salut. Clar que les prioritats dels manaires de la Generalitat són unes altres i de caràcter marcadament autoritari i fins anticonstitucional, aquella que es van donar entre tots ells, que a més a més són inviables: prioritats per als espanyols-espanyols. El verí xenòfob ja està escampat, que d’això es tractava. En fi, un mèrit no se’ls pot negar a les actuals autoritats (incompetents): haver convertit la Consellera Ortí en el cap més reclamat pels manifestants, que ja es pot emmarcar al costat de Tarancón, Font de Mora i Catalá, i el d’haver col·locat el de Pérez Llorca en el punt de mira del personal. De Mazón dimissió a Pérez Llorca dimissió: canvien els noms però la ignomínia persisteix. Que tinguen clara una cosa òbvia: que ells passaran amb més pena que glòria i els ensenyants continuaran al peu del canó, fent la seua feina, obrint pas a un país que comença a estar convençut que el bròquil s’ha acabat.
Et pot interessar
