Irlanda és per mi un país amb records de viatge iniciàtic: la primera volta que vaig viatjar sola a l’estranger i la primera, i última vegada, que he dormit a un aeroport, fou a Dublín. Avui ja ni ens deixen dormir als aeroports. Però llavors s’hi podia i jo era molt jove, i amb vint anys tot el que volia era parlar anglès i viatjar: veure món. València se’m quedava menuda.
Els pares —que només havien agafat un avió en la vida i el recordaven perquè era d’hèlix i feia molt de soroll— no entenien el meu deler per anar-me’n de casa, “com a casa no estaràs enlloc”, em deien. I potser tenien raó. Però malgrat això, la manca de confort no m’espantava, ni llavors ni potser ara tampoc massa, tot i que amb matisos, és clar. El cas és que en aquells anys estava disposada a intercanviar el confort per un bon grapat de novetats i incertesa, en una paraula, d’aventura.
Escric açò des d’una taula de fusta sense vernissos i un tacte lleugerament rugós, però agradable, on s’han quedat les traces d’alguns dels estudiants que han viscut en aquesta casa irlandesa, a Sligeach, Sligo en anglès, i on ha vingut a estudiar i a viure el meu fill.
Vaig visitar Irlanda per primera vegada el 1991, i hi vaig tornar el 2013, amb dos fills menuts que viatjaven com a professionals. Els hi estaré sempre agraïda perquè van ser dos petits viatgers meravellosos: a penes si emmalaltien, menjaven de tot, s’entretenien mirant els paisatges i s’acontentaven amb qualsevol sorpresa. Només, de tant en tant, es posaven molt pesats, quan demanaven alguna joguina o algun souvenirs.
Aquell segon viatge, en aquesta ocasió a la costa oest, fou magnífic: dues setmanes recorrent diferents comtats de l’oest: Galway, Mayo, Clare i Limerick, pedres mil·lenàries, penya-segats, illes, pobles i ciutats menudes, concerts de música celta, passejades entre carrers desconeguts. Ens quedàvem a la casa d’uns irlandesos amb qui havíem intercanviat el nostre pis de València. De fet, a Irlanda sempre he estat allotjada a casa d’irlandesos.
La primera vegada, encara una criatura, fou una host family, les famílies que ofereixen allotjament a estudiants a canvi d’uns ingressos extres, la segona, d’intercanvi, i aquesta vegada, a casa del meu fill, que és la casa de Kym, la seua land lady de Sligo. Trobar aquesta casa fou un miracle perquè l’accés a l’allotjament en aquest país és encara més malson que a casa nostra.
Així les coses, he tornat a Irlanda 35 anys després, quan la vida ja no és ni ombra del que fou en aquell temps. Només alguns fils fins em lliguen a aquella jove valenta que no li feia mandra passar una nit sola en un aeroport si, a canvi d’això, veia món.
Un còctel de sensacions
He tornat a Irlanda i he recorregut de nou alguns dels pobles que vaig visitar amunt i avall ara fa més de tres dècades des del tren Dart: de Malahide a Greystones, amb parada a Sandycove-Glasthule, on hi ha la torre Museu James Joyce, The Martello Tower, on es guarden les cartes entre Joyce i Italo Svevo, a qui l’irlandès va ensenyar anglès, mentre vivia a Trieste. Un altra parada la vaig fer a Bray, un poble costaner escenari de pel·lícules i sèries. La platja de còdols s’estén semicircular entre dos tossals i el passeig marítim té una barana de ferro pintada de blau. Al bell mig, un quiosc des d’on fan concerts en estiu i atraccions de fira, la majoria tancades durant gran part de l’any. Amunt i avall de la platja hi ha locals de dolços i gelateries, algunes de les quals continuen venent gelats en els dies més freds.
Situant-nos mirant la mar, cap a la dreta, hi ha les muntanyes de roca, entapissades de molsa i verdor, per on transita el tren Dart. Poc després d’haver deixat l’estació de Bray, el tren, també verd, es veu passar entre marrons i altres verds i de sobte desapareix dins d’un túnel. En sortir del túnel la costa comença a embravir-se i pren altura. Des de dalt es veuen espetegar les onades contra les roques i les parets de pedra. El tram entre Bray i Greystones és curt, només 3-4 quilòmetres, però durant tots ells el tren a penes si se separa un parell de metres de la caiguda. A prop de l’aigua, d’una roca a una altra, volen els cormorans i les gavines. La passejada et fa l’efecte de volar entre l’aigua i la muntanya, penjats en l’aire. És excitant i bonic. Les excursions a Dun Laoghaire o Sandycove, des d’on saltar a l’aigua si no et fa por l’aigua freda, a Bray, on menjar bon peix, o a Greystones, on embadalir-te amb els paisatges, són més que recomanables.
Estant a Dublín és ben fàcil visitar els pobles de la costa est. Només cal una tarja carregada amb alguns viatges (menys de 3 euros per trajecte, els menors de divuit anys paguen 75 cèntims) i l’experiència està servida. Són ràpids, puntuals, silenciosos i còmodes. Viatjar en tren per Irlanda —siga entre Malahide i Greystones, o entre Dublín i Sligo— és esmunyir-se per una desfilada de prats, granges, ports, torretes, platges, penya-segats i andanes, amb viatgers amunt i avall.
És clar que el millor moment per visitar Irlanda és l’estiu: per la llum, les temperatures, i pel respir que suposa, venint del Mediterrani, però la primavera no és gens menyspreable, sobretot perquè ací la pluja ni dura molt ni cau amb força. Plou quasi a diari, però són quatre gotes que desapareixen aviat i de nou surt el sol. El clima canvia tant que un mateix dia, diuen els mateixos irlandesos: “Pots tenir les quatre estacions de l’any”. Per això, no val la pena que canvieu o desfeu plans si l’aplicació del telèfon us marca pluja, o perquè de sobte el cel es cobrisca. Igual plou, que s’aixeca el vent, que ix el sol, que es dibuixa l’arc de Sant Martí, que torna la pluja, que crema el sol, tot en un, tot seguit, un còctel de sensacions.
Gent amable
I per última, una altra raó per a visitar aquesta país, és que els irlandesos són gent acollidora i dolça. Et diuen “love”, una mena de “bonica”, quan tractes amb ells a les botigues o quan els deixes passar o els aguantes una porta oberta. Són gent senzilla i amable, però com ocorre a tants altres llocs, el turisme en massa els ha convertit en màquines de fer diners. Potser per això, d’un lloc com el Temple Bar —la taverna dublinesa per excel·lència, i la més famosa de tot el país— t’expulsen amb la mirada, els gestos i la paraula, si escau, si t’hi quedes parada més de dos minuts sense consumir una pinta, una pinta que val el triple que en qualsevol altre local: 15 euros.
Per sort, Irlanda és gran, verda, divertida, i està plena de música, tavernes i pubs on es pot beure i menjar molt bé sense arruïnar-se.
