Als Premis Nobel de Literatura ja els passa un poc com als Òscars del cinema: quan l’encerten, l’endevinen. No negaré que rebre un d’aquests premis majúsculs a escala mundial és una certa garantia de qualitat. No són els Premis Planeta, vaja. Però els criteris que s’hi fan servir són una mica erràtics, quan no directament esotèrics.
Per raons professionals i també vocacionals acostume a seguir els veredictes i procure estar al dia en els corresponents lectures i visionats. Les conclusions que en trac són contradictòries. De l’últim Nobel de Literatura, per exemple, en vaig eixir escaldat. László Krasznahorkai venia precedit per una fama d’escriptor de gran qualitat, així que vaig buscar l’únic llibre seu traduït al català, Tango satànic (Edicions del Cràter). Vaig començar a llegir-lo però em va resultar un poc insofrible: vaig abandonar les seues pàgines. També pot ser –m’ha passat d’altres vegades- que algun dia hi torne i el veja amb uns altres ulls. Tot és possible.
En canvi, el premi de l’any 2024, Han Kang, em va captivar. Des de La vegetariana, que vaig comprar a Berlín (això ja ho he contat ací) en vaig quedar tocat i enamorat. L’escriptora coreana ens servia, amb un estil clar i transparent, històries de gran profunditat, on el sentit al·legòric et deixava pensant molt després de concloure’n la lectura. Aquesta combinació –claredat formal, profunditat conceptual- sempre em desarma i em guanya. És el meu ideal literari. Em vaig prometre fermament seguir perseverant en els seus llibres, que estaven traduïts en La Magrana.
Ara he llegit un segon títol seu, La classe de grec. No m’ha impactat tant com La vegetariana, però hi he reconegut uns personatges que vessen humanitat a pesar –o precisament per- totes les seues mancances humanes.
La classe de grec narra la relació entre un professor de grec clàssic, que està quedant-se progressivament cec, i una de les seues alumnes, afectada per un estrany mutisme. No hi ha a penes tensió eròtica entre el cec i la muda, però la comunicació entre els seus dolors respectius forneix el relat d’una estranya energia parabòlica. Com remarca l’autora, en grec antic patir i aprendre són gairebé la mateixa paraula.
Que una història així estiga ambientada a Corea dota d’exotisme l’argument i ens fa pensar que la cosmovisió asiàtica és la que explica la sinuositat paradoxal del relat. Però potser això és una il·lusió: com en tots els grans escriptors, el món de Kang és privatiu i podria haver-se desenvolupat en qualsevol altra part del món. Perquè Macondo és una invenció causada pel geni profund de García Márquez, i qualsevol colombià no s’hi reconeixeria en la peripècia màgica d’Aureliano Buendía i la seua estirp.
Estic desitjant llegir nous títols de Han Kang. Dels últims Nobel, és qui més m’ha impactat. Quan vaig llegir els textos d’Annie Ernaux, per exemple, em va semblar que era l’ama d’una escriptura un poc sobrevalorada. L’Ernaux que confessa: “Haver viscut una cosa dona el dret imprescindible d’escriure-la” (L’esdeveniment) explica la cruesa de la seua narració del procés que la va menar al seu avortament als anys 60, en un moment que la interrupció voluntària de l’embaràs era il·legal a França. Però el seu estil i els valors purament formals de la seua literatura em van semblar una mica agafats amb pinces. Té valor testimonial i, en alguns moments, potència literària, però ni de lluny s’acosten a les fondàries de Han Kang. I, naturalment, això és estrictament una opinió personal.
Una cosa que m’estimula és que li donen el Nobel a un escriptor o escriptora que jo ja coneixia i ja havia llegit. Em va passar amb Saramago, Coetzee o amb Vargas Llosa, per exemple. I, naturalment, amb Bob Dylan. És l’única manera que et pugues formar una opinió vàlida sobre la justesa del guardó.
Al final, això sí, tot és qüestió de parers i conviccions pròpies. Ens agraden unes coses i no unes altres i així es va construint el lent edifici de la lectura. I, a tot açò, tindrem alguna vegada un Nobel en llengua catalana?
