Ara com ara totes les enquestes són desfavorables a la repetició d’un govern d’esquerres en Madrid. La tragèdia d’Urda amb una dreta disposada a usar-la sense cap escrúpol com a arma llancívola fins i tot podria apropar encara més la victòria de la dreta.
Però les enquestes, també, i, sobretot les que es fan a les xarxes i a les barres dels bars, a les parades dels mercats o a les cues de les peixateries, no són infal·libles i els partits ho saben. I ho saben fins al punt que els líders de l’extrema dreta, Feijóo, Abascal, Ayuso i tutti quanti, des del primer moment han escampat la brama que hi haurà tupinada en el vot per correu o que, fins i tot, Sánchez està disposat a mantenir-se en el poder usant la violència en atribuir-li el fet d’estar darrere dels aldarulls vandàlics de Blocus. I no només això sinó que per assegurar el tret PP i Vox ja han pactat a fi de concentrar esforços i amarrar una victòria en el Senat, institució que han usat tot aquest temps per a entorpir les polítiques del govern. Aquest és el vertader patriotisme d’un personal que històricament s’ha cregut que Espanya era el seu ‘cortijo’ i els espanyols els seus peoners.
Amb tot i això, l’extrema dreta espanyola quan se n’ix del seu relat dels horrors de l’esquerra que sembla escrit pel primer cap de propaganda que va tenir Adolf Hitler sempre acaba aixecant la llebre -per inútils- i mostrant les seues vertaderes intencions polítiques, les quals acaben per despertar un electorat gens disposat a patir els rigors d’uns governs autoritaris en mans d’incapaços de l’estil de Mazón o el mateix Feijóo.
La de les pensions ha estat una de les llebres més grosses que se’ls ha escapat. Volen un model mixt per a acabar de xuclar la sang a les classes populars i enriquir els que maneguen el negoci de les jubilacions, és a dir, bancs i grans grups d’assegurances tots posats en el tinglado financer. El cas és que per a l’extrema dreta no n’hi ha res que no siga un negoci: la sanitat, l’habitatge, l’educació, la seguretat, la religió… Fins i tot, és un negoci qualsevol dels organismes que haurien de facilitar l’exercici d’alguns dels drets més elementals establerts per una democràcia liberal com l’espanyola. La gola que tenen és infinita.
Com a mostra un botó. Ho hem vist en València, en el cas dels habitatges turístics de Benicalap. L’ajuntament dirigit per una inepta com Català, fa mans i mànigues perquè un fons inversor rus perfore els baixos d’un edifici de veïns i els reforme passant-se per l’engonal la normativa de l’administració per a convertir-los en apartaments turístics. Els veïns protesten enfuriats. Els funcionaris s’hi neguen ma non troppo. De colp, els regidors de torn del PP i de Vox donen l’ordre i els funcionaris -incomprensiblement- obeeixen. Darrere de l’operació un fons inversor rus i un despatx d’advocats fundat per l’advocat de Manos Limpias actualment assessor en el Senat de la que fou secretaria d’organització del PP.
Per a l’extrema dreta -especialment l’espanyola desvinculada de tota tradició del conservadorisme europeu i hereva del franquisme les institucions bàsicament són una arma per imposar un determinat ordre que els permeta munyir la vaca de l’Estat sense alteracions significatives de la ciutadania.
Tenir el control del B.O.E. és tenir el control sobre els ressorts que permeten enriquir els més rics dels rics. Per a Català, Ayuso o qui els va parir una zona d’habitatge tensionada és una oportunitat que perd un fons voltor i algú més, no ens enganyem. Un hospital públic és una oportunitat perduda per un de privat i algú més… Et tout la reste… vull dir el sermó sobre la família, la llibertat, la pàtria… est littérature.
En tot això, els dona la raó una alta judicatura sorgida directament de les entranyes pudents de la dictadura i d’uns cossos i forces de seguretat que han mamat des de sempre l’antipolítica o la política de l’Estat franquista que era la de l’odi a la democràcia.
No és que amb Sánchez el pepevox, i més encara tenint el control de no pocs territoris no hagen guanyat diners els seus entorns socioeconòmics, però el cert és que en guanyarien molts i molts més si ho manaren tot. Perquè Sánchez no és -encara que es cansen de dir-ho- ni Lenin, ni Durruti, a tot estirar un socialdemòcrata moderat que ha tingut -cal reconèixer-li-ho- l’habilitat de governar en un context molt complicat i amb una dosi de pragmatisme admirable i admirada en Europa per més que li fota a Feijóo. Mentre Feijóo i Abascal s’agenollaven davant del genocida de Netanyahu, del borinot d’Orban o del psicòpata de Trump, Sánchez feia la seua agenda per a sorpresa de Macron o de la mateixa Meloni.
Podria passar, doncs, malgrat tot, que hi hagués un canvi en l’orientació d’aquestes mateixes enquestes a què em referia i que, finalment, els números donaren per a tornar a configurar una majoria d’esquerres en el Congrés. Si això passa estic convençut que l’extrema dreta farà el que calga -recordeu el manament de l’ínclit Aznar– per acabar amb aquest hipotètic govern abocant Espanya a una situació de polarització molt pitjor encara que la que vivim.
Si manen ells seran capaços de tot en nom de l’Espanya tal com ells l’entenen. D’il·legalitzar partits, de restringir la llibertat d’expressió i perseguir-la penalment, de permetre els abusos dels grans especuladors financers i reprimir amb contundència els perjudicats. Corregudes de bous, processons amb la Legió espanyola, molta teja y mantilla… més del de sempre però augmentat i corregit.
Sempre tindran, si la cosa es posa molt lletja, Catalunya com a boc expiatori. S’imagineu una fanàtica com Cayetana Alvárez de Toledo de ministra de l’Interior? Al racista de Xavier Albiol en un ministeri de broma dedicat a l’educació i l’esport?
“Amb un context internacional com l’actual, un govern de l’extrema dreta a Espanya pot ser una festa del pensament reaccionari mundial. I de la por. I del ridícul, també.” Ja sabeu la dita castellana popularment apropiada pels valencians: mal si ando, mal si no ando. O si no teniu el dia, l’aforisme de Joan Fuster: L’error d’Antígona fou oblidar que, a l’últim moment, els déus es posen del costat dels poder constituïts.
