Mai està de més tindre present que l’estat espanyol actual s’edificà sobre la victòria franquista del 1939. És de veres que cada vegada tinc més clar que la democràcia del 1978 és en bona mesura una tornada a la situació anterior al 1923 i per això em sembla molt oportú parlar de la segona restauració borbònica per al període històric que s’enceta aleshores. Ja sé que en puritat seria la tercera, i que la primera seria la de Ferran VII després de Josep I, però com que en termes històrics es parla de la Restauració per referir-se a la d’Alfons XII, doncs aquesta seria la segona. I, en efecte, comparteix trets abundants: la consolidació i blindatge d’una societat de senyorets i rendistes, d’una oligarquia que se situa al marge o per damunt de la llei, i el regne del “no sabe usted con quién está hablando”.
Però cal no oblidar que hi ha també diferències importants, i que no tenen a veure amb internet i amb com de moderns som a hores d’ara. La Restauració original es va produir després del Sexenni Revolucionari mentre que la segona, la del 1978, està separada exactament en quaranta-dos anys del colp d’estat que acabà amb la Segona República, l’intent més seriós de trencar amb l’Espanya de xaranga i pandereta, de tancat i sagristia, etcètera. I no només del colp d’estat, sinó d’un veritable procés d’extermini ideològic i social –o si més no, de severíssima purga. És com si el sistema oligàrquic només hagués obert la mà quan no tenia altre remei per raons de supervivència, però el fet d’estar absolutament segur que l’exèrcit roig no només estava captiu i desarmat sinó absolutament desarticulat i sense capacitat d’alterar amb profunditat l’estat de coses nascut de la victòria del 39 va ajudar prou a convéncer-los i també a ajustar alguns detalls. Es podia reprendre la monarquia parlamentària, se suposa que amb menors dosis de borboneig i escenificant que una transició de la llei a la llei i del poder al poder equivalia a una ruptura.
Vinc a dir això perquè tenim ben clar que el final de la Guerra Civil i l’inici de la gestió de la victòria, amb continuació d’afusellaments, però també de depuracions i de robatoris diversos del patrimoni dels derrotats amb aparença de legalitat o sense ella, va suposar una vertadera acumulació primitiva de capital, i una reestructuració de l’elit social. Mentre els sectors liberals acabaven a l’exili o eren saquejats i bandejats, els beneficiaris del botí que no pertanyien d’abans a l’oligarquia ocuparen amb dinamisme i prepotència el seu lloc al costat dels rics de sempre. Havien guanyat la guerra i s’ho mereixien tot. I, coses de la vida i de la història d’Espanya, alguns dels seus descendents tindrien vel·leïtats revolucionàries en els setanta i càrrecs en el PSOE, reconvertit en nou partit dinàstic, en els huitanta. O serien –enllaçant amb la columna de la setmana passada– artistes d’allò més moderns. Rafael Chirbes ho conta molt bé.
És a dir, si atenem a com de fàcil ho tingueren els vencedors i de com de difícil ho tingueren els derrotats, condemnats en molts casos a més a interrompre la transmissió generacional del seu llegat ideològic, no és estrany que un parell o tres de generacions després moltes de les persones amb accés a qualsevol mena de posició d’enunciació discursiva o de lloc de poder compten en la seua genealogia amb bona cosa d’avis (o pares, depén de l’edat) franquistes, inclosos és clar els avis guardiacivils, els oncles retors germans dels pares o dels avis, i les monges. I clar, encara que la posició social de què es gaudeix repose sobre aquesta herència rebuda, això no sempre resulta fàcil de gestionar.
Crec que és en part per això que moltes representacions del franquisme tenen una cridanera escassesa de vertaders franquistes. Sembla que tot el món o bé era antifranquista o en realitat no era franquista si rascaves un poc. I és que una solució per als llegats problemàtics són les ficcions retrospectives. Javier Cercas ho explica bé en El impostor, encara que no estic gens d’acord en les conclusions a les quals arriba, que són bàsicament que això està fenomenal i que molt rebé. I no estic d’acord perquè entre altres coses invisibilitza la memòria dels derrotats del 39 i dels qui lluitaren efectivament contra el franquisme per diversos mitjans. Al final sembla que tot és el mateix, el feixista resignificat, el passiu còmplice per assentiment també resignificat i qui efectivament es va batre el coure i s’hi va jugar la pell. No és estrany que el mateix Cercas fera un pas més cap a l’abisme (o cap a les tenebres) en El monarca de las sombras, una vertadera reivindicació en tota regla del seu avantpassat literalment feixista.
Precisament vaig recordar la novel·la de Cercas en veure La bola negra, la pel·lícula de la qual tot el món parla i que a mi no em va agradar gens, encara que soc conscient que declarar això obertament pot ser objecte d’excomunicació i anatema. No em va agradar per la manca de solidesa dels personatges, pel colonialisme intel·lectual, tan significatiu per altra banda de l’imaginari d’un sector de la societat espanyola que uneix Glenn Close assentant càtedra amb els partits de la NFL en el Bernabeu, o per l’evident estetització –i erotització– del feixisme.
Però a més hi ha una altra cosa que té a veure amb el personatge que, malgrat els tres temps històrics, esdevé protagonista. Perquè la pel·lícula funcione –i genere el torrent de llàgrimes sobreactuades que sembla que ha generat i que mereix reflexió a banda encara que potser no del tot allunyada del tema d’aquestes línies– ha de reposar en dues premisses que es presenten com a indiscutibles per tot un seguit de discursos explícits: a) el tal Sebastián no és en realitat un feixista sinó que passava per ahí, i això malgrat la declaració taxativa de la seua pròpia filla, que per alguna cosa ho dirà, però que és desautoritzada de manera inequívoca per la lògica (i les paraules) del film; i b) que el tal Sebastián és una víctima de la repressió, i una vegada declarada la condició de víctima és només víctima i això legitima qualsevol canallada que haja pogut fer al llarg de la seua gens exemplar vida, des d’allistar-se al mateix bàndol que acaba de fer una massacre al seu poble i d’assassinar sa mare perquè havia d’haver sigut una errada (que la gent del camp aparega com a ignorant i com a desideologitzada donaria per a una columna monogràfica, però de moment diré que això permet que, ja en el primer minut, un xiquet braç en alt resulte entendridor i no sinistre o abjecte, la qual cosa vertebra tota la pel·lícula i li dona sentit), executar l’home que estima, no dur en vuitanta anys (del 1937 al 2017) a la família de l’home que estima el missatge que li havia encomanat en els últims minuts de la seua vida, retirar de la circulació el manuscrit de La bola negra (el fragment que es coneix és l’únic que en la pel·lícula Sebastián no va poder furtar), abandonar la seua esposa embarassada, i qualsevol altra cosa que se li haja pogut posar per davant.
Això sense dubte és molt còmode. Si convertim els feixistes del passat –els feixistes de la nostra família– en víctimes, tot està perdonat i podem abraçar el seu llegat, com ara una obra robada d’un escriptor republicà, de manera desproblematitzada. En realitat ni tan sols hi ha res a perdonar, perquè no eren responsables. De fet, ben al contrari, com que eren en realitat víctimes i només víctimes, fan molta pena i la seua història fa plorar molt.
