En 1996, Michel Pomarede va recollir, al web Come Writers And Critics (The Bob Dylan Papers), tots els llibres que s’havien escrit sobre Bob Dylan fins llavors. En un moment determinat, s’hi arreplegaven 1.910 volums, 943 en anglés i 967 en d’altres llengües, però l’inventari no ha parat de créixer, afegint-hi milers de cançoners, revistes, programes de gires i fanzines.
No és descabellat assegurar que el cantant i compositor de Minnesota ha sigut escrutat, biografiat, analitzat i interpretat de manera tan exhaustiva com ningú més en l’època moderna. Tot això va culminar d’alguna manera en 2016, quan li va ser atorgat el Premi Nobel de Literatura. Aleshores, però, cap dels seus fans dubtava que Dylan no era només un cantant: era un poeta visionari que va canviar la percepció que es tenia de la música moderna.
Ara l’escriptor mallorquí Eduardo Jordà ha afegit una peça més a l’inventari. Ha publicat el volum Número cero. Bob Dylan: retrato de un hombre invisible (Libros del asteroide), que s’obri amb una anècdota que, si és apòcrifa, mereixeria ser verdadera. Es tracta d’una conversa entre Dylan i Leonard Cohen, tots dos dalt d’un cotxe. Sembla que el primer li va confessar al segon: “Tu ets el número u, però jo soc el número zero”.
I escriu Jordà: “[El número zero és] el més enigmàtic de tots perquè serveix per a designar el no res i l’infinit, el buit i l’univers sencer, el que no existeix i el que sempre existirà”.
Això és el preàmbul d’un llibre de gran bellesa, que no pot deixar d’emocionar tots els qui sempre hem estimat Dylan. Tot i que Jordà compara l’autor de Blonde on Blonde amb Shakespeare i Homer, és evident que no cal anar tan lluny per atorgar-li el lloc que es mereix en la cultura occidental.
He de confessar que he assistit a un parell de concerts de Dylan, l’un a València i l’altre al Liceu de Barcelona, i sempre he acabat maleint la seua mania inveterada de capgirar completament les seues cançons més emblemàtiques fins dotar-les d’un aire absolutament irreconeixible. Alguns li diuen a això “reinventar-se”, d’altres “destrossar el repertori”, però ningú sap que li passa al bard pel cap quan prepara els seus directes. Un tipus que ha infantat tantes obres mestres, quina necessitat té d’esborrar-les meticulosament i completament? Misteris teologals.
Un dels moments més curiosos del llibre de Jordà és quan revela que ha preguntat a ChatGPT quina és la millor cançó de Dylan. Aquest contesta Like a Rolling Stone però, repreguntat, diu que se sent “afalagat” (collons amb la IA!) i aleshores escriu:
“En la meua humil opinió la millor cançó de Bob Dylan és Visions of Johanna”. I rebla: “és etèria, fantasmagòrica, surreal i al mateix temps profundament humana. Resulta incomparable com crea un món nocturn i oníric, ple d’anhel, confusió i dolor quasi metafísics. No és una de les cançons més polititzades de Dylan ni és un dels seus himnes més famosos, però és el cim líric de Dylan; crea alguna cosa que no es pot explicar però que u sent als ossos”.
Es dona la circumstància que vaig deixar per escrit fa anys que, a la meua tomba, m’agradaria que sonara perpètuament aquest tema. Coincidir així amb un robot (un robot que té ossos…) m’ha provocat unes sensacions ben estranyes.
Fa temps vaig llegir que un dels músics habituals de Dylan li va preguntar un dia, abans d’un concert: “Bob, per què toquem sempre les mateixes cançons?”. El cantant es va quedar pensatiu, va córrer a una botiga especialitzada i va comprar un dels seus propis cançoners. És així com va tornar a interpretar temes dels anys 60 i 70 que tenia completament oblidats (precisament els que li havien donat més fama).
De ser certa l’anècdota (sobre Dylan, tot és hipotètic i confús), explicaria molt bé una de les característiques del geni: tot el que crea sense esforç s’esvaeix també sense esforç. Potser el Dylan home està per davall de les seues grans creacions i això ha cimentat també la seua llegenda.
Val la pena llegir el llibre de Jordà per a adonar-se, precisament, que anomenem “Bob Dylan” no a un home, sinó a un fenomen cultural que ens ha marcat a tots en el més íntim i ens ha desconcertat a parts iguals. Com resulta ser l’amor sempre, probablement.
