L’escriptor Stefan Zweig va morir a Petrópolis (Brasil) el 22 de febrer de 1942. Es va suïcidar amb la seua segona dona, Lotte Altmann, ingerint una sobredosi de barbitúrics. Segons sembla, feia temps que l’embargava una profunda depressió quan pensava en el destí d’Europa. De fet, a la carta de comiat expressava el seu profund pessimisme i la seua desesperança davant la situació del vell continent, on el nazisme semblava invencible. Si hi haguera aguantat uns pocs mesos més, una paraula li podia haver estalviat una mort tan tràgica: Stalingrad. Però no va ser el cas.
Amb Zweig se n’anava una llegenda de la literatura d’entreguerres. La seua immensa popularitat es va esborrar passatgerament no només per la persecució nazi sinó pel pur efecte de taula rasa que va suposar el final de la guerra. Un altre teló, a més del d’acer, va caure sobre els llibres de Zweig, que semblaven oblidats per sempre.
És el cas, però, que l’any 2001 l’editor Jaume Vallcorba va tindre la feliç pensada de publicar en català les memòries d’aquest autor austríac, El món d’ahir. Vaig comprar aquell volum i el vaig llegir religiosament, perquè realment era molt bo. Era el primer títol de Zweig que llegia i no seria l’últim. A poc a poc, la intuïció de Vallcorba es va anar confirmant, i van començar a aparéixer títols de Zweig, garbellats en la seua immensa producció.
Es dona la circumstància, a més, que des de l’1 de gener de l’any 2023 l’obra completa de Stefan Zweig es pot publicar, segons la legislació espanyola, totalment lliure de drets. No he entés mai per què algú pot llegar una casa –o una fortuna completa- al llarg dels segles però un escriptor, als 80 anys de mort, és desposseït completament de la seua herència intel·lectual…
Siga com siga, ara és més fàcil que mai publicar traduccions de Zweig, i editorials com La Segona Perifèria estan aprofitnat la conjuntura per fer-hi una faena meritòria. Bussejant en les biografies que va escriure l’austríac, van trobar una obra mestra: Maria Antonieta. Ja vaig escriure sobre aquesta obra. Crec que Zweig es va enamorar un poc d’aquesta dona impulsiva, alegre i juganera. Els primers set anys de matrimoni, la fimosi del príncep consort li va fer passar la mà per la paret, en matèria sexual. Sorprenentment, l’eixutesa marital no la porta a buscar-se un amant. En tindrà un anys més tard, quan ja havia sigut mare de quatre fills. Aquest amant tardà, Fersen, serà la seua última companyia emocional abans de la mort.
El que va fer Zweig amb la vida de Maria Antonieta, llegint-ne totes les cartes, els documents oficials, fins i tot els libels, ho torna a fer amb Maria Stuart. I aquest és precisament la nova biografia reial que ens forneix ara La Segona Perifèria.
No m’estranya que Zweig quedara fascinat per la història de Maria Stuart. Com Maria Antonieta –però molt abans-, la reina d’Escòcia va ser també decapitada, inaugurant a Europa un costum sinistre i intranquil·litzador per als monarques.
De la Stuart tenim la visió romàntica de Walter Scott, que també era escocés. Zweig no hi fa romanticisme, però s’apassiona tant amb el material que va trobant, que el resultat és una narració prodigiosa que no pots abandonar fins posar-hi el punt final.
Com Maria Antonieta, Maria Stuart és apassionada, irascible i irreflexiva. Elisabet d’Anglaterra, la seua gran enemiga, és també una dona complexa i peculiar, turmentada i calculadora. L’autor de Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona hi gaudeix. És un mestre en la ficcionalització de la realitat i en la introspecció psicològica. I el que no sap, s’ho inventa, però no idealitza: quan acusen Maria Stuart de complicitat en l’assassinat del seu primer marit, Zweig creu la versió dels enemics de la reina. Maria no era un àngel, ni tampoc un dimoni: era, probablement, algú massa avançat quant a les estretors mentals –medievals, al capdavall- del seu temps.
Quan acabes de llegir un Zweig, estàs desitjant tornar a començar. Aquesta ha sigut, sí, la seua victòria pòstuma: no la destrucció final del nazisme –que també- sinó la recuperació amb honors de la seua obra imprescindible. Un clàssic popularíssim.
