Les vesprades del dissabte són la llum i el blau del cel, el refilar d’un ocell màgic en la cuina alegre d’una veïna que sempre pasta pa de roselles per a les fades del riu i per a les ànimes dels xiquets que, de tard en tard, el nostre Magre es queda com a penyora sinistra. Ni rastre de la tempesta de pols i polls de la vella escola que ja fa segles que cau a trossos, ni del perfum d’orina empeltrit en les pesants sotanes, ni del dels pixadors col·lectius, ni tampoc del de les olles gegants on es couen els brous infectes de cada dia dels xiquets quasi pobres, però, no massa del tot, pobrius només.
Només, doncs, la llum i el blau, l’olor de sabó de cos i de colònia a granel, la perspectiva del joc als carrers que encara avui són vestigis vius d’una antiga civilització tot i que nosaltres no ho sabem. Res de què preocupar-se. Ja arribarà diumenge i, amb ell, el repic de campanes, la remor sorda dels dimonis, els misteris incomprensibles de la catequesi, el cinema al Patronat… potser Tarzan i la vall perduda… i aquella por -encara ara- de morir devorat pels Homes Lleopard… Hi ha en aquelles sessions dobles de cinema una somnolència letal de cocodrils invisibles que ens van engolint a poc a poc.
Les vesprades del dissabte al menjador del pis menut de l’escaleta menuda toca veure els dibuixos de Mazinger Z en la televisió a color que el pare ha comprat a terminis no sense pensar-s’ho molt com si s’haguera comprat una finca de milers de fanecades o un apartament a la mar. És una tele enorme com el taüt per a un gegant o com un caixó de taronges dels antics. Aquesta es quedarà a casa per a tota la vida, la nostra vida. La primera que va comprar, d’això ja fa temps, se la varen acabar enduent de tornada a la botiga en un carretó d’obrer perquè el pare no estava segur de poder-la pagar i, amb aquesta incertitud, ni dormia ni menjava ni era persona.
Quan falten deu minuts perquè comencen els dibuixos, el menjador s’omple de xicotets brivalls. Pugen al pis els germans J.R. i J.M., el cosí d’ells A., J. de la porta d’enfront, de vegades també P., els també germans F. i H.… De seguida, la xicalla s’acomoda per tot. Semblen micos nerviosos fent-se lloc en la gemma d’un cocoter…. i, de sobte, booom…. Maaaaazinger!!!!…. la maldad y el terror Koji puede dominar, y con él su robot, Mazinger ¡Z!… Mazinger es fuerte, es muy bravo, es una furia… es inmortal… Què en faríem sense aquell gegant d’acer i energia, guardià dels nostres temors d’infants? Hi ha els qui el pensen emergint de l’horitzó, els ulls encesos, a punt de colpejar mortalment una de les bèsties mecàniques del Baró Ashura que s’ha fet amb el nostre món menut i aviat vindrà a separar-nos d’aquesta felicitat regalada, a espedaçar-nos, a dispersar-nos en dins del pou del temps tot reomplert d’ossos.
Quasi cinquanta anys després, des de l’andana d’Universitat, just en la paret de capcer del túnel del metro, un Mazinger Z dibuixat, mig mutilat, intenta deslliurar-se’n del ciment en què viu atrapat, fugir d’aquell magma gris, compacte. Voldria si poguera volar fins un temps de blaus i llums i acabar a colps de puny i rajos amb el mal, els mals… amb el reialme del Doctor Infern i del seu baró senyor de l’ambigüitat i els dubtes.
Des d’aquest costat, el dels passatgers que esperen l’arribada del comboi, ningú no pot fer absolutament res per aquell heroi de ferralla que ha d’acabar esborrant el temps i les graneres de punxes de metall dels operaris. O bé ocult sota un cartell enorme que potser anunciarà la reserva africana de Sigean, una agència de viatges a la fi del món o al principi del Danubi amb Claudio Magris fent de guia o un restaurant de delícies peruanes.
Hi ha els passatgers que en arribar el tren duran en la motxilla un pronòstic fatal de càncer diagnòstic per un saberut equip de metges del Clínic. Hi haurà els baixen per a anar a treballar als comerços i les oficines del centre. Hi haurà el boig i el sense llar ni destí. Un cosmonauta, unes putetes angleses acabades d’arribar de la desolació de Manchester, un vellard col·leccionista hongarès de revistes pornogràfiques, un mort en vida… Pujaran tot seguit, per embotir-se dins del vagó: un perruquer paquistanès calb que treballa al carrer Hospital; una bella xicota txeca amb uns pits com els de Sophie Marceau; un jove de Quanzhou que es dedica ha ensinistrat peixos Garra rufa per penjar-se la pell morta dels peus dels morts; un vell professor de literatura comparada amb la cartera plena de llibres sobre el Berlín de Weimar; un vampir desocupat, esdentegat, amargat, ensopit, espanyolista enragé que vota extrema dreta amb l’estaca ben clavada al cul…
Pujarà també un pare que ha perdut un fill abans que se li fes un home o que bé mai no ha tingut el fill que pensava que tenia i vet ací que encara no ho sap. El tren partirà, puntual i tot seguit s’endinsarà en el ventre de la ciutat amb els vagons plens de gom a gom de carn pudent, d’homes i dones sense cap futur.
I allà es quedarà el robot heroi, on era. Simple i impotent tatuatge sobre el ciment… Koji ja pot volar amb Mazinger sobre el cel blau… o morir en vida, atrapat en aquell llenç de paret.
