Inici de campanya electoral. Gairebé res de nou. Fet i fet, la dreta ja fa huit anys que en fa i el personal quasi s’ha acostumat als exabruptes, les mentides, els insults… Ahir a la nit una Ayuso més desequilibrada mentalment que mai va titllar de madame de casa de putes la dona del president Sánchez mentre el seu còmplice Abascal prometia aules-gueto estables a les escoles per a segons quins estudiants de segons quines cultures a més del desmuntatge de les lleis de gènere. I per què no proposar camps d’internament o barris segellats amb murs de ciment per a la població musulmana que tant odien mentre estudien com executar unes repatriacions tan il·legals com impossibles? Tots els genocidis comencen igual. Els líders morals d’una dreta democràtica, liberal, haurien de condemnar aquest personal. Estranyar-lo. Però no en tenen de líders morals. Potser algun jerarca de l’Església, ni tan sols el principal, el de Roma, que s’ha cansat de condemnar el racisme, la xenofòbia.
A quin sant, líders morals aquesta banda de Feijóo i Abascal! Tot plegat, són tots uns i la mateixa cosa, els hereus de l’esperit reaccionari que va deixar Espanya al marge de l’Europa il·lustrada i que només s’ha interessat pel continent quan aquest l’han governat els nazis i els feixistes. Un interès per conveniència, per supervivència o, encara, per admiració de pagerol.
Huit llarguíssims anys de campanya en què han comptat amb l’ajut inestimable de l’alta judicatura hereva del franquisme, amb les clavegueres policials, amb la connivència de les elits econòmiques i amb el suport -no sabem fins a quin punt- dels grans fons inversors russos i de l’Israel de Netanyahu. Quins grans patriotes!
Res no els atura. No tenen vergonya. Demanen la dimissió del ministre Puente, però alhora mantenen i aplaudeixen en un acte públic “per la seua gran gestió” el més inútil i carota de la història de la política valenciana Carlos Mazón, el d’El Ventorro, el de les 237 víctimes mortals.
Clamen per salvar Espanya de la ruïna i el primer que promet la marquesa Cayetana no són mesures socials sinó l’eliminació de les orelleres del Congrés dels Diputats perquè, diu, separen els espanyols. Ni al més idiota se li escapa que no són només les orelleres el que trauran. Reduiran, si poden, totes les llengües que no siguen el castellà a un reducte tribal. En el cas del català l’anunci ha vingut de part de Feijóo i de l’impresentable de Xavier Albiol.
Si no guanyen les eleccions, si no governen, de què seran capaços? I si, finalment, governen, com pensen reconduir el descontentament social? La pregunta evidentment és retòrica.
Poques hores abans d’aquest inici de campanya agre hi ha hagut la vaga general convocada pel dret a un treball i un habitatge digne en un país on les classes populars comencen a no poder pagar els lloguers ni a mantenir-se.
La dreta es va espantar i va reaccionar atacant els sindicats tradicionals de classe, titllant-los de corruptes, amenaçant-los d’ofegar-los econòmicament mentre en no poques ciutats la Policia Nacional carregava violentament contra alguns piquets sindicals pacífics. En el fons s’enyoren del sindicalisme vertical i de la restricció del dret de vaga i el pitjor és que no ho dissimulen.
Vaig ser en la manifestació de Barcelona. Centenars de milers de persones moltes d’aquestes sense cap adscripció política o sindical visible. Famílies senceres. Desenes també de formacions a l’esquerra de tot. Moltíssima gent jove. Sobretot gent jove que no pot articular una vida a pesar d’haver-se format, que treballa per sous miserables en llocs poc qualificats, que no poden anar-se’n de casa dels seus pares i als quals els corifeus de la dreta només els ofereixen com a solució possible a tots els seus mals la recepta de la llei de l’oferta i la demanda, és a dir, res.
I més enllà d’aquells joves de l’altre dia hi ha també la gent major que encara no s’ha jubilat i que viu sola i de lloguer. I els pensionistes. I hi ha la gent. Un mar de gent angoixada que es desborda per totes les ciutats d’Europa en un context mundial convuls en què les xarxes socials i la pèrdua de la cultura de llegir han segrestat, en molts casos, la capacitat de decidir amb coneixement de causa. Sense capacitat crítica és molt complicat resistir-se a la propaganda, un artefacte lluminós de consignes i emocions, de paraules buides.
Ningú sap què passarà d’ací a unes setmanes, uns mesos. Les perspectives són poc encoratjadores i el temps passa i es desgasta com es desgasten les societats quan perden tota possibilitat d’equilibri entre la vida col·lectiva i la individual. I arribats a aquest punt per als que ho tenen tot perdut o a punt de perdre només hi pot haver una tria possible: avançar o sotmetre’s.
