Normalment, trobo paraules per a descriure el que veig, sento i toco, però avui torno a casa com si hagués passat el dia entre sorres movedisses. Continuo tenint impregnat en les meves fosses nasals la penetrant olor de putrefacció dels banys d’aquest orfenat. Continuo fregant la brutícia dels pantalons fins a portar al límit les meves ungles. Sempre intento treure el costat positiu de les coses, col·locar el sol enfront de la lluna, somriure encara que sigui amb una careta, però avui no. Avui he vist el que possiblement són les condicions de vida més denigrants que he presenciat mai.
Nens amb malformacions físiques, alguns sense pèl, uns altres sense ungles, amb cossos que semblen suplicar a crits les cures més bàsiques. Aquí hi ha petits als quals els anys semblen no haver-los acompanyat en el creixement. Els seus cossos aparenten molta menys edat de la que realment tenen. No semblen estar sans. Tant de bo la falta de salut fos l’única cosa que em preocupa en mirar-los. Jane, la directora del centre, passa tímidament i amb una pressa gairebé sospitosa al costat dels dormitoris i banys dels petits. És com si algú hagués reunit les olors més insuportables del món i els hagués condemnat a viure allí, entre aquestes quatre parets. Bolquers usats, aranyes burletes i masses de pols que fa massa temps que s’hi acumulen. Una infinitat de roba bruta s’amuntega sobre una pila l’aspecte de la qual fa sospitar que l’aigua i el sabó fa temps que van deixar de visitar-la.
“No hi ha diners, no podem fer res més”, diu Jane.
I, per si no fos prou, en l’exterior del centre presencio una escena que encara tinc travessada en els timpans. Una adolescent d’uns catorze anys, possiblement la mare d’un dels petits, l’està rentant a l’aire lliure mentre el copeja amb un pal. El nen plora. I jo continuo escoltant aquest plor. El tinc travessat en els timpans, com si s’hagués instal·lat allí i es negués a marxar. No aconsegueixo llevar-me del cap ni els cops, ni el pal, ni aquella criatura plorant.
Jane s’encarrega de recollir tots i cadascun dels nens del carrer. Abandonats, perseguits. Tots. I sí, parlo de perseguits perquè en aquest centre hi ha tres “nens esperit”, és a dir, nens amb discapacitats o diferències físiques congènites que, segons conta Jane, van ser salvats abans que poguessin assassinar-los.
No, no has llegit malament.
Estem en 2026 i encara existeixen comunitats en el nord de Ghana on persisteixen creences que relacionen determinades discapacitats físiques amb esperits malignes. Segons explica Jane, alguns nounats són perseguits i fins i tot assassinats per haver arribat al món amb una condició física diferent. Aquí, a Sawla, assegura haver rescatat tres nens amenaçats per aquestes creences. Ànimes com la de Jane els salven i els porten a aquest lloc. Sort, perquè continuen vius. El que veritablement no sé és fins a quin punt pot parlar-se de sort en conèixer les condicions en les quals viuen.
A un nen el van trobar nounat dins d’una latrina. Segons em conta Jane, un treballador necessitava anar al bany i, quan va arribar, el va trobar plorant. A saber quant temps feia que era allí.
Un altre nen va arribar sense pèl, sense ungles i gairebé sense poder moure’s. Jane explica que la seva mare, una adolescent de catorze anys, el portava tan lligat a la seva panxa que estava asfixiant-ho. Finalment, el va deixar en el centre.
Entre els petits també hi ha una adolescent de catorze anys amb paràlisi cerebral que, segons Jane, corria perill de ser assassinada per la seva condició. Un altre nen va néixer amb malformacions en els ossos de les cames i mai ha pogut caminar. S’arrossega pel sòl. Però sí, continuen vius.
Només sento sanglots i plors. Cap riure.
Amb tota la pena del món, dic que no tornaré a aquest lloc. A vegades toca saber quan pots aportar el teu granet de sorra i quan no. Desgraciadament, aquests nens viuen en unes condicions que em costa assimilar. No sé quants somriures hauran dibuixat els seus rostres, però durant la meva visita a penes he pogut veure’n.
No torno per una qüestió d’higiene. Amb el cor encongit ho dic. No és un tema de covardia ni de fàstic cap als qui viuen aquí. És un tema de prudència i maduresa. Em dol marxar sabent que les condicions que he vist continuaran sent les mateixes demà. Que l’olor romandrà en aquells banys, que la roba continuarà amuntegant-se i que alguns nens continuaran necessitant unes cures que, per falta de recursos, no sempre poden rebre.
I em fa mal encara més no saber què fer amb tot això.
Perquè una cosa és conèixer les atrocitats que existeixen en el món i una altra molt distinta és tenir-les davant dels ulls. Sentir els seus plors. Les olors. Tocar-les. Tornar a casa i descobrir que, per molt que et freguis les mans, hi ha coses que no aconsegueixes llevar-te de damunt.
Sempre veig el món amb la seva màxima llum i lluentor, però avui no. Avui m’adormiré amb l’estómac regirat. I amb aquell plor encara travessat en els timpans.
