Alguns pobles perden la plaça. Altres, el cinema. Els més dissortats perden la llibreria i encara no saben què han perdut. Jo recorde les hores a la llibreria Sant Pere, a Sueca, remenant llibres sense pressa. Aquell silenci —aquella manera de passar el temps— era ja una forma d’aprendre a mirar el món. Ho he entès amb els anys: allò que semblava normal era, en realitat, excepcional. Mentre nosaltres fullejàvem, hi havia qui amagava llibres, qui els passava de mà en mà, qui els venia a mitja veu. El valencià, expulsat de l’escola i dels despatxos, trobava refugi en prestatgeries obstinades i en llibreters que sabien que vendre llibres era, també, prendre partit. Quan estudiava a València, Toni Mestre i Frederic regentaven la llibreria Ausiàs March. Allí passava moltes vesprades. Recorde també com ens facilitaven llibres a preu baix perquè estaven cremats després d’un atemptat terrorista. I recorde, sobretot, que Toni Mestre ens va fer arribar una Filosofia del tocador del marquès de Sade que, de tant de passar d’unes mans a altres, acabà convertida en una baralla de cartes. No eren només llibres: eren gestos de complicitat, maneres de fer circular llibres que estaven prohibits.
El llibre Els aparadors de la llibertat, de Víctor Maceda, posa noms i dates a eixa obstinació. I ho fa amb motiu del cinquanta aniversari d’una llibreria que ja és símbol: La Costera de Xàtiva. Mig segle obrint portes, recomanant lectures, sostenint la llengua i la cultura quan fer-ho no era només vocació, sinó una manera de plantar cara. El llibre és un homenatge a La Costera, però també a totes les persones que van mantindre vius els llibres quan tot conspirava perquè desaparegueren. Maceda recorre Can Boïls, Concret, Ausiàs March, Tres i Quatre, Dau al Set; també Xúquer, La Costera, Set i Mig, Garbell… No eren només negocis: eren places públiques fetes de fusta i paper. S’hi discutia de literatura i de país, s’hi escoltava Raimon, s’hi assajava una normalitat que encara no existia. I, de vegades, s’hi resistia literalment: bombes, pintades, còctels Molotov… Cobertes socarrades, idees intactes. Hi ha una imatge que ho resumeix tot: comprar un llibre cremat després d’un atemptat. Pagar-lo i endur-te’l a casa com qui rescata un tros de llengua. Les bombes embruten, però no desfan el que un llibre posa en marxa dins d’un cap.
Ara comprem més llibres que mai, diuen. Arriben ràpid, empaquetats, eficients. Però cap caixa et mira i et diu: “N’ha vingut un que és per a tu”. Cap algoritme no substitueix la intuïció d’un llibreter que et coneix sense haver-te preguntat res. A les llibreries no només s’hi compraven llibres: s’hi feien converses, complicitats, memòria. S’hi aprenia a pensar en veu pròpia. Per això, quan una llibreria abaixa la persiana i al seu lloc hi apareix una immobiliària o una botiga de mòbils, el poble no només perd un comerç: perd un espai de llibertat.
A Sueca, aquesta idea té una continuïtat preciosa. Amb Paper d’arròs, la llibreria de Remo, el poble no sols conserva l’afecte pels llibres: el renova. És una llibreria que suma cultura, conversa i vida local, i que recorda que la llibertat també s’exerceix obrint portes i mostrant lectures. Els règims ho han sabut sempre: primer prohibeixen llibres, després tanquen llibreries i, finalment, aspiren a lectors obedients. Però sempre hi ha algú que obri una porta i encén un llum. Un aparador modest on les idees es deixen veure. I això, encara avui, continua sent perillós. Potser no ho sembla, però cada llibreria és una frontera. I cada lector, una manera de travessar-la.
